Administrar

Visita al ginec˛leg

cruella | 11 Marš, 2006 08:19

El despertador estava programat per activar-se a les sis en punt. Ara marca les sis i set minuts, però encara no ha sonat. N’Emmersenda és a punt de despertar-se sobresaltada, amb el cor que li fuig per la boca i la sensació culpable de fer molt tard. En Pep, en canvi, dorm com una marmota. No s’immutarà quan n’Emmersenda maleeixi com una possessa l’atrotinat artilugi i el llanci a terra com si fos una granada d’assalt.

En Pep no s’aixeca mai a la primera. Mentre ella corre mig en boles pel passadís cap a la dutxa reparadora, cega com una rata pinyada sense les ulleres de muntura feroç, el seu marit es torba gairebé quinze minuts en emergir dels llençols i embolicar-se en la felpa de la bata. Amb les maneres subtils i gracioses d’una japonesa, en Pep enrotlla la persiana per contemplar com les llums de la nit van apagant-se en aquesta ciutat que es desperta.

N’Emmersenda s’ha rostit la pell amb l’aigua calenta i ha botat de la dutxa per anar a consolar en Mateu, que plora com si l’estiguessin esquarterant. El despertador, amb el mecanisme espatxurrat per terra, està muntant una escandalera inexplicable. N’Emmersenda bota tres cops damunt les dentades peces que es rebel·len al trespol del dormitori. Només va calçada amb unes espardenyes a quadres escocesos perquè li ha caigut la tovallola, i les carns abundants i trèmules del seu cos semblen cobrar vida pròpia amb la cruesa de la gravetat.

A mig vestir i pentinada també a mitges, n’Emmersenda engega fatalment una rentadora de roba delicada a 60 graus. Encara no sap que quan estigui la bugada la seva brusa de Cavalli no li valdrà ni a en Mateu. Ha posat al foc de la vitroceràmica un cassó ple de cera de depilar: avui té consulta amb el ginecòleg i porta les cames que ni la mona Xita. Enceta un bric de llet i posa en marxa la cafetera, la torradora, el rentavaixelles, el microones i l’exprimidora de taronges.

Salten els ploms i gruny n’Emmersenda.

En Mateu, a la seva habitació, fa unes bones rialles, qui sap per què.

En Pep està regant les plantes del balcó.

L’olor de la cera que s’escalfa la fa tornar a la realitat. S’emporta al lavabo un cafè fred i aigualit, i el cassó de la cera. Es torna a rostir la pell en embadurnar-se les cames de cera bullent i, sufocant un grinyol gens digne, escup dins la banyera el cafè infernal. En Pep apareix emprenyat al dentell de la porta. “No facis soroll, hòstia, que em Mateu s’ha adormit”.

N’Emmersenda es repassa les cuixes escaldades, completant la depilació. Cremada però feliç, es mira la seva obra i arrenca un o dos pèls amb les pinces metàl·liques.

De cop i volta, nota amb incredulitat un familiar dolor a la panxa. Haurà d’anul·lar la cita amb el ginecòleg de la punyeta. Se li acaba d’avançar la regla.

Això sí: haurà d’anar d’urgència al dermatòleg perquè li tracti la pell socarrimada.

Elena Noriega

cruella | 06 Marš, 2006 13:48

N’Elena és la millor amiga de n’Emmersenda. És madrilenya, guapa, rica i prima com un tel de ceba. Té tres nins que són un amor, un marit que l’adora i un pis a Serrano. També té un amant, una sogra cleptòmana, una minyona romanesa, un carnet del Rotary Club i una columna diària a El País titulada Entra en mi vida, soy Elena Noriega.

Avui n’Elena és a Barcelona per entrevistar-se amb una editorial. Volen que escrigui un llibre d’encàrrec, en un temps rècord. Consistirà a convertir-se en l’ombra d’en Piqué durant unes setmanes. “Publicaremos mis pesquisas sobre cómo se lo torean en Génova y lo venderemos por San Jorge. Maravilloso”.

N’Emmersenda l’ha portada a dinar a Ca l’Isidre, i la tia s’està cruspint una cuixa de cabrit al forn mentre ella s’empassa amb resignació una amanida sense oli i sense gràcia. “Oye, Emmersenda, tú ya sabes que eres mi mejor amiga. Y me encanta que seas catalana y todo eso”. “Al grano, Noriega, que te conozco”. “Ay, hija, no seas siesa. Es que si te pregunta Borja, pues que le digas que he dormido en tu casa, y ya está”.

N’Elena va estirar una grapa i la va tancar al voltant d’un bocí de pa. Amb precisió de neurocirurgiana, va sucar la salsa del seu plat en un sol moviment circular. “Ah, y una cosita. Y te la digo porque es el mejor consejo que he recibido de mi estilista y porque te quiero: que te apliques el corrector de ojeras a toquecitos, sin restregar, que pareces un zombi. Con lo mona que tú eres”.

El ca de'n Mateu

cruella | 06 Marš, 2006 10:54

En Grufa és petit i contrafet, d’un pelatge de color incert i potes esquifides. Té una mica de gep perquè no planta del tot dret, i mou 180 graus la grufa de color de rosa quan ensuma l’aire. En Mateu s’hi va encapritxar quan tenia dos anys, en una ocasió en què en Pep havia dut el cotxe al taller. La cussa del mecànic havia tingut sis cadells que corrien plens de morques entre els vehicles esbudellats.

En Pep es va plantar a casa amb en Grufa en una capsa de sabates i en Mateu xisclant de felicitat. “Emmersenda, xata, és un gran danès. I sa mare és una cussa de competició, que va quedar primera en el campionat Porreres 98”. N’Emmersenda va mirar-se aquella mena d’esquirol que pixava amb tota la patxorra a l’estora persa del rebedor. En Grufa, amb l’íntima satisfacció dels impostors, va aguantar-li la mirada. “Sí, Pep: i jo som Cleopatra rediviva”.

En Mateu i en Grufa reptaven ja en algun racó del passadís, i n’Emmersenda va sospirar. “En fi, Pepitu. El cotxe estarà el dilluns, oi? Doncs ja hi aniré jo, a cercar-lo. I pots posar messions que en Joan ens farà un descompte del vint per cent, com a mínim".

L'estiu Ús meu

cruella | 03 Marš, 2006 12:24

Aquest tio té mirada torta de funcionari soviètic. I vaja un pardal de nus de corbata que s’ha fet: li ha quedat gruixadot, farcit i rígid com un indiot de Nadal.

Li diu que el procediment ha canviat, i que ara tothom tindrà igualtat d’oportunitats per a matricular els fills a les activitats d’estiu que organitza la Generalitat. Això vol dir que al nen se li ha acabat el bròquil i que a veure a qui li enxufem en Mateu durant el mes de juliol.

“El problema, senyora Puig, és que vostè ja ha inscrit el nen en un torn, i ara no el pot canviar”. “I no ens pot esborrar i inscriure’ns de nou?”. “Doncs no, no puc esborrar-vos, senyora Puig”.

N’Emmersenda treu la Palm i hi inscriu en Mateu per duplicat, via Internet. “Senyora Puig, no ho faci, això...!”. N'Emmersenda somriu i els llavis deixen entreveure una dent tacada de rouge. Adopta un aire innocent per replicar el funcionari, però se sent Shiva, triomfal i destructora: “I això per què, benvolgut secretari?”. “Doncs perquè si us inscriviu dos pics, la sol·licitud queda esborrada automàticament”. “Molt bé: doncs ara agafes i m’hi inscrius de nou, i aquest cop amb el torn esmenat. I dóna’m aquesta corbata, per l’amor de Déu, que ja te l’arreglo jo.”

La dimissiˇ d'en Florentino

cruella | 02 Marš, 2006 10:10

Aquesta sí que era grossa. No s’ho esperava ningú, i menys encara n'Emmersenda qui, dotada especialment per a l’anticipació i l’assumpció del canvi, mai no va saber preveure la fatalitat a què les catalanes i el madridisme es veurien abocats.

En Florentino Pérez estava dimitint a la pantalla de plasma de la tele, tot just quan acabaven de sopar. N'Emmersenda es va horroritzar a parts iguals d’aquest Florentino de portada d'ABC i d'en Pep increpant l’expresident, esquitxant la pantalla amb restes de llenties estofades i botant com un ximple enmig del menjador. El seu marit té el carnet del Barça 21.726 i ara és presa d'una mena de delirium tremens. Aquesta nit ja no xatejarà amb el grapat d’energúmens de la penya La Nuñense amb qui intercanvia improperis de teràpia de grup sobre el club galàctic. La penya sencera haurà recuperat (afrontem-ho) la passió del sabadete, i milers de dones damnificades hauran de fabricar una excusa.

N'Emmersenda se solidaritza interiorment amb les afectades per l'huracà Florentino-que-me-piro, però decideix posar al mal temps bona cara. En fi: gelocatils al canto, perquè si bé el mal de cap és una excusa molt suada, no per això és menys útil. N'Emmersenda té mal geni, sí, però un respecte i veneració de filòloga per la tradició i els clàssics.

 

Una caixera molt juani

cruella | 02 Marš, 2006 10:09

"Señorita Pepi, señorita Pepi, acuda a la caja 32"

La tal Pepi no feia acte de presència i n'Emmersenda, amb una disciplina exemplar, guardava el seu torn per pagar a la cua de l'híper. Al carro de la compra, romanien immòbils i igualment disciplinats 18 brics de llet descremada, un DVD de Pokèmon, una ampolla de suavitzant per a la rentadora, dos bocins retractil·lats de formatge Flor d'Esgueva i un paquet de tampons súper-súper-plus. Darrera les horrendes ulleres, la negra línia perfilada a les parpelles semblava una autopista de peatge.

Amb cara de juani i somriure de curset de formació, la caixera feia volar els articles pel lector de làser. "Lo pagará en efectivo o con targeta?". "Amb targeta". "Tiene targeta-cliente?"."Doncs no"."Está subscrita al programa híperpuntos?". "Doncs tampoc". "Y los juanetes le duelen?". "Em maten". "Pues son 115 con 80". "Serà broma, no?". "No, no es broma: es el DVD de Pokemon".

La capsa del DVD va solcar l’aire per sobre el cap de la caixera. La mirada de n'Emmersenda no admetia rèplica. "Ja ho estàs llevant del compte". "Vaya mala leche, señora". "Doncs això, guapa. Y arreando, que tengo prisa".

 

Comenšam?

cruella | 02 Marš, 2006 10:07

Emmersenda Puig i Valls va heretar de sa padrina, a més d’un nom inoblidable, un geni de mil dimonis. La seva permanent mala folla, constant i estable com l’anticicló de les Açores, li venia de la banda Zaforteza que, malgrat no ser visible als llinatges, se li havia incrustat de manera molt visible en els gens. Per això, el matí en què comença la història, n'Emmersenda, encesa com una teia perquè qualcú s'ha acabat el darrer bric de llet, amenaça amb menjar-se de viu en viu al pirreuma que té per marit i aquest no gosa ni piular.

Emprenyada com una mona pel matí sense berenar i perquè és el seu estat natural, n'Emmersenda es perfila els ulls amb kool, s’entaferra un vermell fosc als llavis i es posa les ulleres de muntura gruixada i vidres de cul de tassó, perquè per més mala llet que gasti, la veritat és que no hi nyipa gaire. Ha agafat les claus del Mercedes i no té compassió. "Pep: ara me’n vaig al Carrefour i tu te’n vas en metro". En Pep, impassible, sap des de fa unes hores que ha begut oli.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS