Administrar

Mema (2)

cruella | 31 Octubre, 2006 06:37

En Dessmond em posa deures el diumenge. He de fer un meme, consistent en triar el post del propi blog que més m’ha agradat. També cal dir per què.

Bé, el meu blog té quatre posts mal contats, però jo som d’aquelles que s’afluixaria de prendre per no triar, i la selecció és mala de fer amb tan escasses opcions.

Al final triï, a desgrat, la Visita al ginecòleg de n’Emmersenda. Ho faig principalment perquè va significar un punt d’inflexió dels Melicotons al sementer.  Jo havia decidit crear Emmersenda, una heroïna en el sentit literari de la paraula. Emmersenda no és un personatge, estrictament parlant, perquè no té racons, no respon a motivacions, no té arbitri: és pura reacció als estímuls capriciosos de la blogaire. N’Emmersenda és un conjunt accions concatenades per un nom absurd i inventat.

Això va ser el principi de la fi de n’Emmersenda. Amb un personatge pots anar molt més lluny que amb un heroi pla com un moneiot, i els posts del principi són com els posts del final, els pots del final com els del mig, i un dia acaba semblant-se molt a un altre dia. La pobre Emmersenda fatigada se’m va acabar al setè alè.

Vaig reprendre el blog tot convertint n’Emmersenda en una categoria: és la manera de donar-li digna sepultura. Qui sap si mai ressorgirà d’entre les cendres, com un au fènix amb pinta de gallina desplomada, disposada a prendre’m la veu per a encapçalar la revenja més marujil.

Que torni, que torni, i sigui jo el vate, i sigui ella la deessa que cantarà la còlera infausta en una altra Ilíada.

Li passo el mort a Chamb, el broker.

Els buscadors

cruella | 30 Octubre, 2006 10:46

Cartell cinema

Fa unes dies llegeixo que surt en devedé The Searchers, el mític western de John Ford, recuperat ara en tot el seu esplendor.

En el film, John Wayne cavalca durant llargs anys en els durs paisatges del desert, a la cerca incessant de la seva neboda, segrestada pels comanxes. La seva obsessió malaltissa és un viatge al desert exterior i al desert interior, un viatge al centre de l’odi, la violència i la intolerància.

A Espanya el film es traduí amb el preciós títol de Centauros del desierto. Era una època en què s’usava interpretar lliurement els títols de les pel•lícules en cada llengua, i a França The Searchers es titulà La Prisonnière du désert i a Itàlia Sentieri selvaggi.

A Catalunya, però, no trobo explicació digna al fet que el western s’hagi titulat Centaures del desert.  Només vol dir que el nostre referent no és la font original anglesa, sinó directament l’espanyola, i això és una explicació molt indigna. Denota una subjugació simptomàtica i una falta de vitalitat pròpia. Molt mal senyal.

Reclamo per a The Searchers  el títol de Els Buscadors. Certament no és tan bonic, però és força més digne.

Seminari buenri

cruella | 28 Octubre, 2006 09:07

S’organitzava un seminari la temàtica del qual no puc revelar, per por de deixar la meva identitat al descobert. Diguem que la iniciativa provenia del món de la universitat i el target eren alumnes d’entre 25 i 35 anys. Jo mateixa em trobava dins el target, però era convidada a participar en el disseny del programa i la seva organització. De buenri total, doncs.

Sóc citada a les 10.30 al despatx del director adjunt. Està al sector X, pis nosequè, porta tal i tal. Em perdo per unes escales que desapareixen quan arribes al primer pis. Torno a baixar i agafo l’ascensor. A mem si encara faré tard.

M’obre la porta un xino amb un somriure descomunal. Somriu amb la boca, les orelles i els solcs del front. Mai no havia vist a ningú somriure així, però tampoc mai no havia vist un xino tan d’aprop. Potser és una peculiaritat ètnica: són d'una hospitalitat sofisticada. Té un rostre venerable, d’infinita bondat, i per poc el saludo a la manera oriental, ajuntant ambdues mans i inclinant el cap i el tors.

Un fort accent gironí em treu de cop de la pel•lícula que m’estic muntant: “Tu deus ser na Cruella! Gràcies per venir: aquestes són les doctores P i H”. El seu domini del català em deixa fora d’òrbita, i el xino torna a somriure amb tota la cara i part del cos: “Vaig ser adoptat als anys cinquanta. Sóc, per dir-ho així, el fill d’uns precursors”.

Les doctores P i H estan entusiasmades amb la iniciativa de fer participar l’alumnat en la presa de decisions. Començo el meu rotllo preguntant si això inclou suggerir els ponents o si ja els tenen més o menys triats. Em diuen que els poden buscar ells.“Llavors", dic, "us demanaria que en garantíssiu la diversitat”.

El xino, na P i na H hi estan totalment d’acord. Gairebé amb admiració, m’asseguren que aquesta universitat busca l’equilibri entre homes i dones des del mateix disseny dels programes. Em quedo de pedra pel malentès absurd. “No, no. No m’he explicat bé. Em referia a poder superar la síndrome de l’historiador comunista. És a dir, que agrairíem que no tots els ponents siguin d’esquerres”.

Na P i na H arrufen el nas i posen cara de retrete, El meu xino, esfumat el seu espectacular somriure global, té l’aspecte destructor de Gengis Khan. Damunt la taula hi ha un gerra d’aigua; me’n serveixo un got ben ple i trec les meves notes per començar la reunió: amb la tonteria s'han fet les 11.00 i aquesta gent sembla de cop tenir pressa.

La nova cultura de l'aigua

cruella | 26 Octubre, 2006 08:24

El cafè dels matins el faig al Bar D, un garito diminut on només hi entren la barra, dues taules, dues màquines escurabutxaques i la màquina del tabac. Aquest llistat és literal: “dues”, referit a “taula” i a “màquines”, no és cap hipèrbole feta servir com a recurs poètic, i significa exactament dues. Sense lloc per a gaire cosa més, el Bar D és en canvi la cornucòpia dels posts, la font inesgotable del blogaire. Alguns personatges que hi circulen són, però, d’un surrealisme difícil de plasmar perquè resultin versemblants. El Bar D és el somni del poeta: la matèria que, en fer-se literatura, adquireix la dimensió de la realitat.

N’E i en J són els propietaris del Bar D. Són grassos, rossos i amatents. Es diuen carinyu i nena. Es fan tres petons d’ocellet als llavis quan un dels dos ha de sortir: n’E a comprar al mercat o en J a dinar, n’E a donar el sopar a la cussa o en J a cercar el diari, n’E a estendre la roba o en J a la consulta del dietista macrobiòtic.

Per difícil que resulti de creure, n’E m’ha explicat que per estalviar aigua a les nits no tiren de la cadena perquè estan sols a casa i es tenen molta confiança. “En J sempre es lleva a les nits perquè quan sopa beu molta d’aigua. I és clar, no tira de la cadena per no despertar-me, i perquè fa consciència amb aquesta sequera que tenim. A no ser que...”. i em dóna detalls de la situació en la qual no és de rebut no tirar de la cadena, i que no reprodueixo per no fer-vos vomitar. Se’m posen els pèls del clatell de punta i no som capaç d’acabar-me aquell cafè amb llet descremada de color incert.

Em pregunto si es tracta d’una mesura contemplada en allò a què en Saura es referia la nit del debat a cinc com a “nova cultura de l’aigua”. Pur I+D, vaja.

Les nenes i el futbol

cruella | 25 Octubre, 2006 10:41

Vaig a ca na M, carregada amb la Thermomix. Hem quedat a la tarda per cuinar perquè aquesta nit anem a casa de n’AR, qui ha muntat una mena de societat gastronòmica. Per a inaugurar el club, ha convidat a sopar a un conegut columnista de qui no vull recordar-ne el nom, el qual se suposa que parlarà de política i de la seva controvertida producció periodística. Na M, na MR i jo l’odiem cordialment i sovint parlem d’atropellar-lo repetidament amb un vehicle pesant, així que hem quedat en què cap de les tres li farà la pilota, i que ens dedicarem a posar-lo contra les cordes.

La Thermomix va a tota màquina: crema de carabassó amb perfum de botifarra negra, crema de carabassa amb mató, coques de ceba de Montblanc i coques de trempó de Mallorca, aromàtiques salses de tomàtiga i ceba blanca, pop a feira i carpaccio de carxofes amb parma. Fa calor dins la petita cuina amb finestreta a ponent; entra el resol i tenim el forn a 250 graus.

Na M em veu dubtar davant una ampolla de coca-cola de la nevera. És descafeïnada i light, com és natural a una casa on hi ha dos nens petits. “No beguis aquesta bírria, Cruella”, diu, i destapa una ampolla de cava ben fresquet. En P i en J, de vuit i sis anys, guaiten a la porta: “Mare, Cruella, no teniu calor? Veniu a la terrassa!”. Una lògica aplastant que no em sembla oportú qüestionar.

A la terrassa hi corre un oratge suau com un bé de Déu. Estic asseguda al costat d’una olivera dins un cossiol (!) i tinc una copa de cava a la mà. Tot és suficientment semblant a un horabaixa a Mallorca: qui no es conforma és perquè no vol. En J se’m queda mirant, una mica abstret. Dibuixo un arc amb la meva cella, amb actitud sol•lícita, i finalment s’atreveix a preguntar el que fa una estona li ronda pel cap. “Cruella, per què no tens fills, tu?” En P, per la seva banda, deixa caure la pilota i es queda esperant la meva resposta, molt interessat. “Perquè si mai en tinc, llavors vosaltres dos el marginareu i no hi voldreu jugar perquè és petit, i el pobre serà un acomplexat”, els dic. Des de la cuina m’arriben, mesclades amb la flaire de les coques, les rialles de na M.

En P i en J tornen a la pilota i jo a la cuina. Al cap d’una estoneta arriba el cangur, i na M em diu d’aprofitar el taxi que és encara a sota. Ja hem embolicat els menjars i la Thermomix, i anem carregades com mules. Fem petons als nens i, abans d’entrar a l’ascensor, en P i en J adopten un posat solemne: “Mira, Cruella, hi hem pensat molt, i et volem dir que si el teu fill és un nen li podríem ensenyar a jugar a futbol, i a tot, i no el farem fora ni el marginarem. Tu només has de fer que no sigui nena, val?”. Dissimulo com puc el riure que se m’escapa sota el nas i els agraeixo el detall. En J està content d’haver arribat a un acord, però en P se sent cohibit. Té la sensació que quelcom del que han dit no acaba d’estar bé. És natural: amb vuit anys comença a saber que certes coses no són políticament correctes, i troba a faltar la reprimenda progre dels seus mestres transversals.

Com que na M, que és sa mare, no li diu res, està clar que jo no tinc per què piular. Tanta sort, perquè em feia una mandra bestial defensar una filla que encara no tinc i qui probablement odiaria el futbol com son pare. Es comença queixant-se del sexisme de dos nens de vuit i sis anys, i s’acaba prohibint la campanya de Bocata i els pagesos, la d’Axe i les noies “a qui s’ha de marcar el camí” i, evidentment, la dels Joves d’Iniciativa i el preservatiu esquerranós.
 
Abans d’entrar al taxi, miro cap a dalt a la terrassa de na M i em sembla veure dos petits cossos que encara juguen a pilota. Diria que en J ha fet falta: claríssim penalti a favor d’en P i que em perdo, perquè el taxímetre ha començat a córrer de nou.

Mema

cruella | 24 Octubre, 2006 06:11

En Dessmond, en Xamb i l’Avi fan memes.

Crec que un meme ve a ser una mena de llista pardala de preguntes i respostes. És com quan jugàvem al cole a besso-atrevimiento-i-verdad o quan havies de dir les tres coses que t’enduries a una illa deserta. Aquest meme va de cançons. Si m’agradés Estopa, estic segura que a la primera pregunta hauria posat “el del medio de los Chichos”, sense vacil•lar. Però com que m’agrada en Tom Waits, he hagut de seleccionar l’hòstia, perquè tenia com tres respostes per a cada pregunta. En fi, aquí va el meme:


Banda o grup escollit
Tom Waits

Ets home o dona?
Nobody

Descriu-te
I Don't Wanna Grow Up

Què senten les persones sobre tu?
Innocent When You Dream

Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Old boyfriends

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio o pretendent
Saving All My Love For You

On voldries ser ara?
On The Other Side Of The World

Com ets respecte a l'amor?
I'm Your Late Night Evening Prostitute

Com és la teva vida ara?
In Between Love

Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Take Me Home

Ara despedeix-te
Please Call Me, Baby

Apoyaré l'estatut

cruella | 23 Octubre, 2006 09:33

Esbufego damunt la bicicleta estàtica mentre repasso les notícies caducades de l’Avui d’ahir.  En Mas diu que en Zapatero no trobaria cap notari que li certifiqui les promeses electorals, després d’allò de “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”.  Això, a banda de recordar-me en Queco Novell amb veu nasal i celles de moix ajagut, em suggereix el post que teniu a continuació.

Fa unes setmanes vaig anar a sopar al Flash-Flash amb n’AJ i na CB.  Na CB és madrealbertina, condició aquesta que hauré d’explicar algun dia en un altre post. De moment, i per no allargar massa la longitud d’aquest article, diguem que és mallorquina i encantadora, i absolutament naïf.
 
Anar al Flash-Flash i no menjar hamburguesa fa colló, però totes tres optàrem per aquesta contradicció interna i assaborírem –és un dir– amanides i aigua amb gas. La qüestió és que na CB es va presentar prop d’una hora tard i traient foc pels queixals. Venia de l’hematòleg i ens en va explicar l’aventura, feta una fera. La cosa havia anat així:



1) Fa cosa d’un mes, na CB truca a la consulta de l’hematòleg i demana hora urgent. La infermera li dóna cita per tres setmanes més tard i na CB s’emprenya com una mona perquè té amb tota probabilitat un excés de ferro, cosa que li provoca una fatiga extraordinària. Remuga per la falta de sensibilitat vers la paraula "urgent", però s’hi avé.

2) Un dia abans de la cita, li truca el doctor en persona per dir-li que marxa a un congrés i que li ha d’anular la cita. Na CB, que és madrealbertina i prou ingènua com per pensar que té capacitat negociadora, li prohibeix –cito textualment– “anar al congrés perquè jo fa tres setmanes que m’he planificat per la teva consulta, i ara no em sembla bé que em donis hora per d’aquí a tres setmanes més i em destarotis els meus plans”. El metge li diu que, tractant-se d’una urgència, “li farà un forat el dimarts a les set”.

(Mentre explica això, n’AJ i jo creuem mirades significatives pel que fa al detall de la urgència, preguntant-nos perquè cony no li donaven hora urgent des de bon començament. Na CB, però, no hi ha caigut).

3) Na CB diu que la negociació amb l’hematòleg va suposar haver de cedir en el tema del congrés, però que a canvi no hauria de fer cua darrera tots els pacients, i per tant s’assegurava arribar amb temps suficient al nostre sopar al Flash-Flash. En una negociació, diu, sempre perds quelcom i guanyes quelcom.

4) Arriba el dimarts de la consulta i la infermera de l’hematòleg, interrogada per na CB que porta ja tres quarts d’hora d’espera, assegura que no la té a la llista de consultes d’avui. Na CB li explica tot el rotllo de la negociació, del congrés i del forat a les set, i la infermera li assegura no saber de quin congrés li parla, però que de seguida que pugui li preguntarà al doctor.

5) A tres quarts de nou del vespre del dimarts, l’hematòleg fa passar na CB a la consulta. Na CB està que mossega i el doctor diu que sí, sí, és veritat, ho lamento molt. Llavors, sense ni tan sols auscultar-la, li encarrega unes anàlisis de sang. “Fins no tenir-les, no podem fer-hi res”, li diu, i l’acompanya amablement a la porta.

“Què vos pareix, aquesta feta?”, ens demana, mentre punxa amb ràbia un ravenet amb la seva forqueta.

La miro als ulls i li dic el que penso de debò: “CB, el que me pareix és que el teu hematòleg és en Zapatero”.

Trobada d'antics alumnes

cruella | 21 Octubre, 2006 12:29

From:  "Elena Noriega" <enoriega@kastizos.es>
To:  "Emmersenda Puig" <epuig@melicotons.cat>
Subject:  ¿Cómo fue la reunión de antiguos alumnos?
Date:  
Sat, 21 Oct 2006 10:06:11 +0200 

Querida Emmersenda: 

¿Cómo te lo pasaste ayer en la fiesta de antiguos alumnos? Lamento muchísimo no haber podido asistir, ya lo sabes. Mi redactor en jefe me ha puesto las peras a cuarto con el tema del presupuesto, y no levanto cabeza. Se me ha acabado el puente aéreo por un tiempo.

 Bien, cuando tengas un momentito, me cuentas cómo fue. ¿Estaba el ex-profe buenorro que tu y yo sabemos? 

Un abrazo,

Elena


De: Emmersenda Puig [mailto:epuig@melicotons.cat]
Enviat el: dissabte, 21 / octubre/ 2006 15:22
Per a: enoriega@kastizos.es
Asumpte: Re: ¿Cómo fue la reunión de antiguos alumnos?


Hola Elena,

La festa no em feia il·lusió, ja ho saps. No hi trobo la gràcia a haver d’exhibir el meu volum de foca de Marineland davant els meus ben conservats condeixebles. I t’asseguro que, d’haver-se-me passat pel cap que també podia venir l’ex-profe buenorro, hi hauria posat una excusa patètica com la teva del pressupost del diari.

La sala d’actes era plena com un ou.  La música tronadora era com dels quarenta principales, i una pancarta que deia “Promoció del 97” penjava entre dues làmpades de neó, rotllo vuitantes. Em vaig deprimir.

Em van saludar superexcitades les bessones Fortesa, orondes com a taronges solleriques.  Anaven vestides de dalt a baix de Dolce e Gabana, així que duien repartides per tot el cos un bon grapat de lletres “D” i “G”, com si fossin dos monstruosos plats de brou de gallina amb sopa de lletres.

Se’ns va ajuntar en Joan Cardona, acompanyat d’una lituana imponent: melena rossa fins a la cintura, cos de deessa del sexe i responsable de neurocirurgia de la Vall d’Hebron. Tot i la humiliació, em consola saber que la lituana ha de tenir alguna tara, o no m'explico que cony fa amb l'imbècil del Cardona.

Les sabates em mataven, la calor m’espatxurrava el pentinat i m’havia destrossat la manicura mossegant-me les ungles sense misericòrdia. La veritat és que et vaig fer cas i vaig anar a la perruqueria d’en François. Em va clavar 290 euros per la manicura, el maquillatge i el to del cabell “xocolata i mel”, que de fet és marró i groguenc. Quan en Pep vegi l’extracte de la visa em mata.

Ja m’escaquejava per la porta del darrera quan, de sobte, em trobo cara a cara amb l’ex-profe buenorro, més buenorro que mai i absolutament encisador, qui m’engalta aquesta: “Emmersenda??? Ostres, no t’havia coneguda! Com has canviat!!!”. Vaig tirar a matar “Sí, el temps fa estralls. Jo estic més grassa, però tu estàs vell i decrèpit”.

Amb el somriure congelat als llavis, va quequejar: “Volia dir que aquest color de cabells et queda molt bé”.

Em sento miserable i desgraciada, i la ressaca i els remordiments em maten.

Sempre teva,

Emmersenda

L'Exèrcit Català de Pekín

cruella | 19 Octubre, 2006 07:58

Un dia, na M va dir que volia anar al concert de n'Springteen el dia 24.

Aconseguir entrades equival a pagar al voltant de 85 euros, a més concedir algun favor sexual. O això, o disfrassar-se de jipi i, embolicada en una manta toledana, fer cua tota una nit davant l'FNAC, fumar petes, tremolar de fred com una fulla de poll i pagar els 85 euros de l'entrada.

Vaig tenir una visió rotllo viatge astral. Na M i jo sèiem a la vorera del Triangle, amb una cua quilomètrica davant nostre i amb molt poques opcions d'aconseguir ticket. Un magrebí de dents molt blanques ens oferia te amb menta d'un termo ronyós. En bevíem, desesperades de fred. Total, que allà segudes com dues desgraciades, esperant que arribés el matí i la venda de les entrades, na M i jo havíem parlat de la thermomix que va molt bé per fer farinetes, de la dieta del iogurt i el préssec en almívar, de la grip intestinal del J, de les tercermundistes curses de braus, de la falsedat del canvi climàtic, del blog del Dessmond.

I de cop i volta, el cel s'obria i dos rajos de llum taronja apuntaven els nostres cossos i ens enlluernaven amb pols d'estrelles. Se sentia de lluny, però molt clarament, "We shall overcome", i una escalforeta celestial ens tornava joves, garrides, livianes i molt molt primes. Amb totes les partícules físiques desintegrades, viatjàrem a la velocitat de la llum a l'inici de la cua, tot just en el moment en què una armilla verda i groga  farcida d'un enclenque dependent de l'FNAC obria la porta.

Les dues primeres entrades, numerades amb els dígits 000001 i 000002, canviàren de mans i, de la forma més vehementment i clara, demostràren que Bruce és Déu i que encara existeixen els miracles.

************************************************************************

Total, que aniré al concert del Bruce, i hi aniré armada amb la meva senyera de pau, tal i com demana l'Exèrcit Català de Pekín.

 

Torno

cruella | 18 Octubre, 2006 10:00

En aquest temps que duc al principat està clar que m'he convertit en una catalana de la metròpoli: plasta, sedentària i amb un accent horrorós. I a sobre, estic envellint de la manera més ruïn i lamentable. Torno una maniàtica del copon, en especial pel que fa a una o dues marques d'aigües que em fan ràbia i també als acudits que s'expliquen els informàtics. No soporto la gent que beu Solan de Cabras i Font Vella Go, i no puc sofrir els informàtics del despatx. "Saps què li va dir un vector a un altre? Doncs si tenia un moment!". Mare de Déu, que algú m'ho expliqui. A part de no entendre res, em venen ganes de vomitar.

En fi, que em faig vella, i ara na MR i na M volen fer bodijamp o bodyjump. Jo li he dit a na MR que el gimnàs em queda lluny i que els divendres faig un màster a ESADE. Ella, perseverant i cruel, m'ha dit que em recollirà en el seu BMW X5. Llavors m'ha dit que lo d'ESADE és una mentida brillant, però que ens coneixem, maca.

Em demano si el bodijamp o bodyjump és gaire violent. Jo em vaig manifestar contra la guerra d'Iraq al paseig de Gràcia, tot i que només ho vaig fer per tocar els ous al PP, la veritat sigui dita. D'altra banda, si el bodijamp o bodyjump exigeix una coordinació psicomotriu pròpia d'un nen de set anys, llavors estic totalment incapacitada per a portar-lo a la pràctica amb la mínima dignitat. Declaro que no sé ni he sabut mai on tinc la dreta i on tinc l'esquerra. Sí sé distingir entre "a dalt" i "a baix", però em ve justet justet com la pell del nas.

Amb el tai txi i el ioga m'atreveixo molt. Així l'hi he dit a na MR i a na M. També amb la petanca, hi he afegit, esperançada. Na M m'ha recordat que la petanca no és olímpica, però que no perdi la fe, que algun dia aquest greuge comparatiu es veurà sobradament recompensat.


 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS