Administrar

Fora el Lexatin

cruella | 29 Novembre, 2006 09:51

A can De Vil som una mica histèrics. Per això jo li faria un monument a l’individu que va inventar el Lexatín: és prendre’l i quedar-me tranquil•leta i feliç com un nadó.

Com que fa uns dies que estic molt nerviosa i començo a dormir fatal, penso en tirar de Lexatín un altre cop. Abans, però, decideixo demanar-li consell a na M.

Na M és, a més de farmacèutica i rata-sàvia, una de les meves millors amigues. Com que és una de les persones menys nyonyis que conec, sé del cert que no s’escandalitzarà per les meves intencions d’automedicar-me, de manera que li escric un email sense massa sofisticacions sobre els meus plans.

Na M em respon de seguida. No està gens preocupada per la benzodiacepina, especialment perquè el meu metge me la prescriu sovint, però m’estén una recepta que considera infinitament millor:

1) 30 minuts d’exercici moderat

2) Una dutxa relaxant, sola o acompanyada

3) Un bon clau (SIC)

De manera que segueixo les instruccions fil per randa i:

1) Suo com una truja damunt la bicicleta estàtica, durant mitja hora infinita

2) Em dutxo, cremant-me o glaçant-me alternativament, segons la fase del programa del rentavaixelles

3) Violo en D repetidament

L’efecte ha estat bestial. He dormit el son dels beneïts de Déu, dels sants innocents. Li he proposat a na M de patentar l’invent: on hi hagin fórmules magistrals, que es llevin del mig els lexatins i les punyetes.

Ensaïmada de tallades

cruella | 26 Novembre, 2006 15:55

Aquest cap de setmana han vingut els meus pares. Viatjaven aquest cop en vaixell des de Mallorca per poder dur el cotxe carregat amb les últimes pertinences de la meva vida mallorquina: l’ós Peposo, fotos d’antics nòvios, capses amb apunts, la patètica orla de la Universitat. Sento una petita punxada de rancúnia pensant que la meva habitació de soltera ja no és pus la meva habitació. Es veu que l’han pintada de blau cel i que hi han instal•lat un petit estudi on tots dos fan els deures d’informàtica que el profe els posa els dijous. “Però que no era tai-xi?”, pregunta en D. “El tai-xi són els dimecres”, puntualitzen.

En D està encantat perquè ma mare ha portat, a més de tots els meus catxivatxes, un quilo de farina d’ensaïmada. La meva ensaïmada preferida és la que es prepara per carnestoltes: l’ensaïmada de tallades. Duu per sobre talls de sobrassada i de carabassa confitada, i és deliciosa.

El primer que cal fer es preparar la pasta de l’ensaïmada amb farina, ous i llevat. Mentre sopem la massa anirà pujant, vigilada histèricament per en D. Està tan excitat que totes dues acabem prohibint-li que torni a la cuina: quan es tracta de jalar, en D gestiona la paciència fatal.

Ara que la massa ha tovat, ve l’operació més delicada. S’ha de formar un full prim com un llençol que, un cop enrotllat sobre si mateix, constituirà l’espiral de l’ensaïmada. No és tasca fàcil perquè l’elasticitat de la massa fa que tendeixi a recuperar la seva forma inicial. Així que ma mare d’un cantó i jo de l’altre, amb cura que no es trenqui, anem estirant-la i atupant-la sobre la taula del menjador.

 Mentre jo engreixino la làmina de pasta amb saïm, ma mare va enrotllant-la com un canaló, davant la mirada expectant d’en D i de mon pare. Ens partim de riure per la cara de pardals solejats que se’ls ha quedat i, amb summa cura, la disposem en forma d’espiral, vigilant que entre les vores i hagi com a mínim dos dits d’espai. “Cruella, ara posa-hi per damunt els bocins de sobrassada i de carabassat”, ordena ella, diligent.

Cobreixo la palangana amb un drap de cotó i la deixo sobre l’encimera. Per avui, hem acabat. Caldrà esperar tota la nit perquè la massa iniciï el segon tou, i en D sembla desesperat, però resignat.

El matí arriba més prest que de costum. Sura a l’aire l’oloreta dels diumenges de la meva infantesa, i em llevo sense mandra en comprovar que en D ja no és al llit. Me’l trobo preparant cafè i esprement taronges per a l’esmorzar. L’ensaïmada acabada de sortir del forn té l’aspecte beneït del pecat mortal. “Ma mare: t’estim. Ho saps, no?”, li dic, fent-li un petó. “No diguis dois i corr a despertar ton pare”, somriu.

El sol vol sortir darrera la mar. Els primers surfistes es despullen a la sorra i es llencen a les onades d’escuma. Mallorca, avui, és molt a prop.

Ànimes despullades

cruella | 23 Novembre, 2006 07:53

A la Jbauer

Era l’estiu de final de carrera. N’A i jo havíem fet d’orientadores durant l’últim any per a un grupet d’estudiants americans. L’orientació al campus bàsicament havia consistit a mostrar-los la fotocopisteria, el bar de ciències i els lavabos. Les raons de la tria són òbvies per qui ha nascut a l’era analògica: fotocòpies, perquè encara no existia el rincondelvago.com; bar de ciències, perquè el lligue per xat trigaria encara a arribar i el més exòtic eren els biòlegs hippies; lavabos, per motius de tots coneguts que ni tan sols l’era digital ha superat.

Les nenes americanes volien anar a es Trenc a fer nudisme integral. Preciso “integral” perquè a es Trenc -platja de somni amb sorra brillant i aigües turquesa- tothom fa el que li rota. Iaios en boles, japoneses vestides sota ombrel•les immenses, mallorquines moderades en top-less, estrangeres integristes depilades fins a les celles. Fauna nudista i fauna sense despullar al paradís perdut.

Total, que s’havia d’anar a es Trenc en pilota picada. N’A i jo, a qui tal cosa ni se’ns havia passat per les mallorquines ments, varem imposar condicions:

1) Havia de ser entresetmana i a les nou del dematí, per assegurar-nos que no hi hauria ni una ànima.

2) Evidentment, l’excursió es faria sense al•lots. Només les nenes i nosaltres dues.

3) En començar a arribar gent a la platja, n’A i jo ens vestiríem. Les americanes negociaren que tanga i top-less, i nosaltres ens avenírem.

El matí triat feia més bo que mai. La mar no era ni turquesa, només transparent. Recordo la tebiesa del sol dematiner i la fredor gèlida de la sorra encara sense trepitjar. La immensitat de la platja en solitud.

Ens varem entusiasmar. Varem córrer cap a la mar tal i com Déu ens dugué al món. A es Trenc pots endinsar-te i endinsar-te mar enllà sense que l’aigua et passi dels turmells: és una gran planura coberta per dos pams d’aigua que sembla no tenir fi. Corríem com a criatures, rient i cridant enmig de la pau més pura, esquitxant-nos amb l’aigua gelada. Tota la natura i la carn semblava desbocada i ingràvida.

De sobte, un estrèpit eixordador procedent del cel ens va deixar petrificades i mudes com estàtues de pacotilla. Vaig trigar una estona a entendre el que passava, fins que vaig veure aparèixer de cop, com si fos un xampinyó crescut rere un nigul, un helicòpter negre i enorme que baixava a tota velocitat just on ens trobàvem nosaltres.

L’aigua s’agitava amb l’aspa de l’artefacte com si es replegués un sunami. Em vaig veure envoltada d’escuma de mar per tots cantons i els cabells se m’embullaven dificultant-me la visió. Però no hi havia cap dubte: un gegantí helicòpter farcit de GEOS d’uniforme i calents com un caliu venia de pet cap al nostre grupet de noies despullades.

Les americanes rialleres que mostraven el cul a la militar audiència, em va tornar a la realitat. Aquells energúmens que amb tota probabilitat assajaven una missió de salvament, ens llençaven petons a discreció i articulaven tot de gestos grollers i inequívocs. Partint-me de riure, els vaig dedicar un gest irreproduïble que n’A em va copiar i varem sortir de l’aigua.

Les americanes encara van estar una estoneta confraternitzant amb la tripulació, mentre n’A i jo ens aplicàvem protecció solar assegudes ja a la tovallola. N’A va dubtar sobre si posar-se’n a cert lloc que hauria d’anar tapat pel bikini. “Fes-ho”, vaig dir-li, convençuda. “Després d’aquestes maniobres militars, estem preparades per defensar el país en boles”.

Devien ser quarts d’onze i arribaven els primers hippies jubilitats. El sol ja picava, així que vaig posar-me una gorra al cap i vaig guardar el tanga al fons de la bossa, amb els bocates de truita que endraparia a migdia.

Mema (3)

cruella | 15 Novembre, 2006 17:52

En Puji em passa el meme d’en Farlopa. Es tracta d’un meme gastronòmic –amb faltes sintàctiques que no he pogut deixar d’esmenar, perdoneu-me la xuleria– que tinc a bé respondre perquè el trobo breu. Amb això ja està dit tot.

Tanmateix, no deixo de demanar-me qui se’ls llegeix, a part de mi.

 

Quin és el restaurant vora el mar de qual has gaudit més?

A Can Quet, a Deià, la llum, el mar i el cel, són indestriables. Les vistes des de la terrassa en plena muntanya, sobre el mar obert, són espectaculars, i la teca és d’una exquisidesa impactant.

 

Un restaurant on t’han pres el pèl i no hi tornaries

El Flanigan, a Portals Nous. Una experiència per a l’oblit.

 

Un restaurant on has gaudit d’una molt bona carn a la brasa

El Trabuc, a Granollers. O La Roca, a Taradell.

 


El restaurant més romàntic on has estat

La primera cita amb en D va ser una nit de juliol al Grec. La posta de sol sobre Barcelona al restaurant del Teatre va ser increïble. Es duia per primer cop a Catalunya Artaserse, òpera de Domènech Terradelles estrenada a Venècia el 1744. Impossible no enamorar-se d’en D.

 

Un restaurant del qual has sortit cantant havaneres

De l’Hispania, a Arenys de Mar. Demaneu com entrant les patates Serrat (anomenades també patates de colomí) que no són a la carta, i sortireu d’allà cantant la Traviata.

 

Un restaurant al qual hi aniries cada dia

El Terral, a Vilassar de Mar: carns a la brasa, amanides senzilles, verdures saltades, pizzes al forn de llenya... Què hi voleu, si al final el que m’acaba agradant és el de sempre.

 

Recomana un restaurant romàntic i econòmic

Sí, és clar. És just al costat d’un pis de 300 metres quadrats al passeig de Gràcia pel qual demanen 10 milions de peles. A l’entresol hi ha la seu d’una multinacional que ofereix feina de directora general per 9.000 euros al mes (14 pagues), cotxe d’empresa, pis a la platja i George Clooney d’adjunt. No te jode.

 

Li passo el meme a l'Allejandra, de l'Estoy de vuelta, que segur que li fa gràcia. I també a la Candela, per veure com se les empesca perquè li surti una cosa guarrindonga.

 

El recepcionista del Joan Carles I

cruella | 11 Novembre, 2006 15:31

Dedicat a en Xamb 

N’A és la meva millor amiga. Ja n’he parlat amb anterioritat. Viu a Madrid, però la seva professió d’hostessa de vol l’obliga a passar moltes nits fora de casa. Molts avions, molts hotels, moltes ciutats que ja són com ca seva. Algunes cares conegudes a les recepcions. Pocs amics. I, en general, molta molta solitud.

 

Quan tenim la gran sort que fa nit a Barcelona, és una festa.  M’avisa amb temps suficient perquè m’ho pugui arreglar per quedar-me a dormir amb ella i fer-li una mica de companyia. Sol allotjar-se al Joan Carles I, i jo l’espero a l’hora convinguda prenent una copa al vestíbul de l’hotel. Sempre hi ha un músic de virtuosisme dubtós tocant el piano i petits llumets espurnejant en les oliveres del jardí. L’atmosfera té un toc de jeque hortera i magnat.

 

Arriba un monovolum de la seva companyia i m’aixeco de la cadira per tractar de veure si es troba entre la tripulació. A l’instant la veig: franqueja corrents la porta giratòria i surt giravoltant, empesa per la força centrífuga. Fa un vol ras i curt fins als peus del piano, perdent pel camí el taló de la sabata, el mocador de seda i una lentilla.

 

Ens esbutzem de riure mentre ens abracem, emocionades. “Quant de temps! Estàs estupenda!” “Tu sí que estàs estupenda, mala pècora. Estàs més prima i et queda genial”.  El pianista segueix tocant, impassible. L’eficient personal de cinc estrelles ja li ha pujat les maletes a l’habitació i els recepcionistes li tenen el xec-in a punt.

 

N’A i jo creuem una mirada còmplice. Ja coneixem el cap de recepció, un senyor gran amb una tofa de cabell espès i blanc i un ull raro. Sempre el té tancat i barrat, i amb l’altre em repassa daltabaix, intrigat quan n’A li diu amb desparpajo madrileny que em quedo a dormir amb ella. Estem segures que, com a mínim, té el dubte de si ens ho muntem o no com a gosses luxurioses. A mi m’encanta donar-li munició per a la incertesa, com aquell cop que vaig trucar a recepció per a encarregar al servei d’habitacions xampany i d’altres manduques típiques dels amants.

 

A l’endemà, el monovolum ha de recollir la meva amiga a les 9,45. És dels dies en què la seva jornada laboral comença tard i hem tingut el temps d’esmorzar amb tranquil·litat abans de d’acomiadar-nos. Encara són les 8,30 quan m’acompanya a la recepció i em demana un taxi. “Cruella, cuida’t i dóna records al sant baró del teu marit”. “I tu fes el favor de trucar més sovint!”. El cap de recepció ens observa abraçades davant la porta.

 

De sobte, n’A em fa l’ullet i apunta amb el cap en direcció al nostre espia. Veig clarament que en prepara una de grossa i em disposo a seguir-li el rotllo. La tia, amb tota la paxorra d’aquest món, em plantifica un morreig que lleva la respiració (la pròpia i l’aliena) i em pessiga el cul amb una familiaritat pasmosa. El cap de recepció obre els dos ulls –el bo i el raro  de bat en bat. De poc no li fugen tots dos de les òrbites. Diria que l’acceleració del ritme cardíac li ha afavorit la circulació sanguínia, i alguna mena de benefici hi ha tingut sobre l’ull lelo. Ara el bada com la boca d’una carpa  famolenca, i no me’l treu de sobre fins que desapareixo amb el taxi camí del meu despatx.

Més conseqüències del tripartit: parlen els blogaires

cruella | 10 Novembre, 2006 20:05

A la blogosfera hi ha un run-run que s’estén com un clamor. 

Molts de blogaires afectats pel govern del tripartit fan sentir la seva veu, alta i clara. N’Oriol, na Txell, na Jbauer, en Mikel, n’Allenjandra, en Guillem, en Garmir, n’An-Gu, en Modgi, n’Octubrina, l’Avi i n’Ònix fan notar que: 

- Es fonen llums de la cuina. Culpa del tripartit. 

- Circula un megameme que ens aguaita a tots, amagat rere qualsevol blog innocent. Culpa del tripartit. 

- El sexe és un bé escàs. Culpa del tripartit. 

- L’espanyol ha estat eliminat de la copa del Rei. Culpa del tripartit. 

- S’obliden les contrasenyes dels nous PC. Culpa del tripartit. 

- Les tapes de les sabates esquerres cauen i desapareixen. Culpa del tripartit. 

- En Bush ha declarat per telèfon a l’Aznar que la derrota ha estat culpa del tripartit. 

- El mal de cap ja no es cura amb analgèsics. Culpa del tripartit. 

- Les botigues de mobles no reparteixen dins els terminis. Culpa del tripartit. 

Alguns blogaires assenyalen, amargats, que això només és el principi. Temps han de venir, companys, de sequera i devastació.

Primeres conseqüències del tripartit

cruella | 08 Novembre, 2006 09:25

Acuso els primers efectes d’aquest govern tripartit en una sequera creativa. Fa dies que vull penjar un nou post, però simplement em trobo paralitzada. No tinc idees i és culpa del Tripartit. A banda d’aquesta conseqüència primera, i principal, observo d’altres igualment preocupants:

 

- M’ha vingut la regla. Culpa del tripartit.

 

-Tinc una gotera al despatx. Culpa del tripartit.

 

- Tres emails amb virus incorporats van superar la barrera del Norton. Culpa del tripartit.

 

- El meu marit porta vuit dies constipat. Em direu que no pot ser culpa del tripartit, perquè és anterior a la seva perpetració, tant en les símptomes com en la incubació. Però ja sabeu que el pacte era cuinat de fa dies. Culpa del tripartit.

 

- Els filets del sopar minven fins a la meitat en posar-los damunt la planxa. Aquestes vedelles amb clombuterol són culpa del tripartit.

 

- El crepat del cabell de la meva sogra és culpa del tripartit.

 

- El retard del correu postal és culpa del tripartit.

 

- M’he engreixat dos quilos més. Culpa del tripartit.

 I ja no parlem del sexe, però us asseguro que no l’ensumo ni de lluny. Tret, és clar, d’aquesta pornografia tripartita que inunda els telenotícies dia rere dia. 

 

Passa la vida

cruella | 03 Novembre, 2006 18:23

Tinc al telèfon la meva millor amiga, que viu a Madrid i fa d’hostessa de vol. Tant el lloc de residència com la seva professió dóna per a sucosos posts, i l’animo a crear el seu propi blog. “De moment, ja em va bé llegir el teu”, s’excusa ella.

Acaba de fer un curs per a auxiliars de vol on ha après la diferència entre segrest tradicional i segrest suïcida. Per al primer cas, cal seguir-ne el protocol fil per randa: aplicar indicacions, evitar la confrontació i activar cert codi d’emergència del qual em prohibeix parlar.

En el segon cas, cal fer servir “la gerra del cafè com a arma contundent”. Em compixo de riure pensant que va de conya, però ella ni s’immuta. “No riguis, Cruella, que l’instructor ha estat molt molt clar: tothom a per ell, a mort”.

Em quedo de pasta de moniato. De sobte, visualitzo clarament que estem estúpidament exposats a la mort. La demagògia antiamericana en què vivim instal•lats, i que d’ordinari em resulta insuportable, la percebo més que mai com un exercici indigne d’irresponsabilitat. Mentre m’escarrufo, ella continua explicant coses d’aquí (Madrid) i d’allà (Palma). La seva filla ha tingut la grip, un amic comú s’ha divorciat. Les coses passen, i nosaltres dues estem dins la vida i entre les coses.

Nit de Halloween de 1997

cruella | 01 Novembre, 2006 13:03

Mai no oblidaré el Halloween de l’any 97. Aleshores a Catalunya suposo que clarament guanyaven els panellets, les castanyes i el fred d’octubre. Res de platges ni de temperatura estival ni de l’ombra xinesca del canvi climàtic. Poquíssimes carabasses, espelmes o disfresses de moneiot.

A Boston, la nit de Halloween de l’any 97, el fred era gairebé polar. La neu feia temps que havia caigut i jo estava fins al cambuix de veure-la perpètuament a tot arreu, especialment amuntegada als caps de cantó i al costat dels arbres, amb aquell color fastigós d’ala de mosca. El fred em turmentava i no sabia caminar per sobre les capes de gel que cobrien les voreres: casi m’obro la crisma en un parell d’ocasions.

A banda d’això, m’havia integrat bé en la vida americana. De fet, acabava de tallar amb en Ted, un bostonià  d’ascendència grega que em tenia marejada. Literalment marejada: l’esforç que havia de fer per entendre aquella jaculatòria d’erres nasals, em provocava al final del dia principi de migranya i vomitera. Era mono, però em matxucava la salut.

Un grupet d’estrangers organitzàvem una festa de Halloween. A mi la història de disfressar-me no em va gens. Ho trobo principalment cutre, però a sobre em fa sentir ridícula. La meva motivació principal era un colombià que em tenia desquiciada. L’havia conegut en un bar de salsa i era un embalum de testosterona i fibra. Havíem ballat junts tota una nit i tenia un sentit del ritme luxuriós que em posava perra perra.

Bé, la qüestió és que l’havia convidat a la festa i ell havia acceptat mirant-me amb els seus ulls profunds, augurant una promesa. La perspectiva em va tenir tot l’horabaixa com suspesa en un nigul. Em feia tanta il•lusió que pràcticament no vaig poder treballar.

Queia la nit a la ciutat i arreu tremolaven mil•liars de flames incertes dins petites carabasses. La nostra festa feia una bona estona que estava en la seva apoteosi. Gairebé sense existències pel que fa a l’alcohol i les patates fregides, la gent desfasada i ballant com posseïda, música tronadora als altaveus del boombox,  certa presència de l’esperit de les bruixes... Però en comptes d’enrotllar-me amb el meu colombià, qui bevia impacient una cervesa rere l’altra, em trobava a la cuina atrapada en una situació especialment irritant. En Ted se m’havia plantat a la festa. Unes setmanes enrere l’havia convidat a venir, és clar, però com que havíem tallat no esperava jo que en Ted fes aquesta intentona patètica.

El colombià esperant com una núvia, i jo vinga a fer-li cafès amb llet al plorós Ted rebutjat. Vaig provar amb tota l’artilleria pesada per a aquests casos: “No es tracta de tu, sinó de mi”, “És que no em vull embolicar amb ningú seriosament”, bla bla bla. Res a fer: el tio plora que te plora i jo desesperada.

Van anar passant les hores entre cafè i cafè. La major part dels convidats havien marxat cap a altres festes o a dormir la mona. El meu colombià va guaitar per la porta de la cuina. Conservava encara al rostre el seu maquillatge de Halloween: la meitat de la cara negra i l’altra blanca. “Adéu, Cruella! Gràcies per la festa. Ens veiem, eh?” L’acompanyava, agafada de la mà, una noia americana de mirada expectant. La noia tenia restes del maquillatge negre i blanc al coll, la cara i als llavis.

Vaig sospirar, observant a través de la finestra com desapareixien abraçats en el fred  de la nit. En Ted ja no plorava i va agafar l’abric per marxar.”Si vols, em quedo per ajudar-te a recollir”, va dir. “No, no, de cap manera”.

Els gots de plàstic, les llaunes esclafades, la cera fosa de les espelmes i els trossos de serpentina cobrien, com la mala herba, la moqueta del menjador. Volia sortir el sol. Vaig obrir totes les finestres i l'aire fred va ventilar el fum i la màgia de les estances solitàries.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS