Melicotons al sementer

Tinc al telèfon la meva millor amiga, que viu a Madrid i fa d'hostessa de vol. Tant el lloc de residència com la seva professió dóna per a sucosos posts, i l'animo a crear el seu propi blog. "De moment, ja em va bé llegir el teu", s'excusa ella.

Acaba de fer un curs per a auxiliars de vol on ha après la diferència entre segrest tradicional i segrest suïcida. Per al primer cas, cal seguir-ne el protocol fil per randa: aplicar indicacions, evitar la confrontació i activar cert codi d'emergència del qual em prohibeix parlar.

En el segon cas, cal fer servir "la gerra del cafè com a arma contundent". Em compixo de riure pensant que va de conya, però ella ni s'immuta. "No riguis, Cruella, que l'instructor ha estat molt molt clar: tothom a per ell, a mort".

Em quedo de pasta de moniato. De sobte, visualitzo clarament que estem estúpidament exposats a la mort. La demagògia antiamericana en què vivim instal"lats, i que d'ordinari em resulta insuportable, la percebo més que mai com un exercici indigne d'irresponsabilitat. Mentre m'escarrufo, ella continua explicant coses d'aquí (Madrid) i d'allà (Palma). La seva filla ha tingut la grip, un amic comú s'ha divorciat. Les coses passen, i nosaltres dues estem dins la vida i entre les coses.