Melicotons al sementer

N'A és la meva millor amiga. Ja n'he parlat amb anterioritat. Viu a Madrid, però la seva professió d'hostessa de vol l'obliga a passar moltes nits fora de casa. Molts avions, molts hotels, moltes ciutats que ja són com ca seva. Algunes cares conegudes a les recepcions. Pocs amics. I, en general, molta molta solitud.

Quan tenim la gran sort que fa nit a Barcelona, és una festa.  M'avisa amb temps suficient perquè m'ho pugui arreglar per quedar-me a dormir amb ella i fer-li una mica de companyia. Sol allotjar-se al Joan Carles I, i jo l'espero a l'hora convinguda prenent una copa al vestíbul de l'hotel. Sempre hi ha un músic de virtuosisme dubtós tocant el piano i petits llumets espurnejant en les oliveres del jardí. L'atmosfera té un toc de jeque hortera i magnat.

Arriba un monovolum de la seva companyia i m'aixeco de la cadira per tractar de veure si es troba entre la tripulació. A l'instant la veig: franqueja corrents la porta giratòria i surt giravoltant, empesa per la força centrífuga. Fa un vol ras i curt fins als peus del piano, perdent pel camí el taló de la sabata, el mocador de seda i una lentilla.

Ens esbutzem de riure mentre ens abracem, emocionades. "Quant de temps! Estàs estupenda!" "Tu sí que estàs estupenda, mala pècora. Estàs més prima i et queda genial".  El pianista segueix tocant, impassible. L'eficient personal de cinc estrelles ja li ha pujat les maletes a l'habitació i els recepcionistes li tenen el xec-in a punt.

N'A i jo creuem una mirada còmplice. Ja coneixem el cap de recepció, un senyor gran amb una tofa de cabell espès i blanc i un ull raro. Sempre el té tancat i barrat, i amb l'altre em repassa daltabaix, intrigat quan n'A li diu amb desparpajo madrileny que em quedo a dormir amb ella. Estem segures que, com a mínim, té el dubte de si ens ho muntem o no com a gosses luxurioses. A mi m'encanta donar-li munició per a la incertesa, com aquell cop que vaig trucar a recepció per a encarregar al servei d'habitacions xampany i d'altres manduques típiques dels amants.

A l'endemà, el monovolum ha de recollir la meva amiga a les 9,45. És dels dies en què la seva jornada laboral comença tard i hem tingut el temps d'esmorzar amb tranquil·litat abans de d'acomiadar-nos. Encara són les 8,30 quan m'acompanya a la recepció i em demana un taxi. "Cruella, cuida't i dóna records al sant baró del teu marit". "I tu fes el favor de trucar més sovint!". El cap de recepció ens observa abraçades davant la porta.

De sobte, n'A em fa l'ullet i apunta amb el cap en direcció al nostre espia. Veig clarament que en prepara una de grossa i em disposo a seguir-li el rotllo. La tia, amb tota la paxorra d'aquest món, em plantifica un morreig que lleva la respiració (la pròpia i l'aliena) i em pessiga el cul amb una familiaritat pasmosa. El cap de recepció obre els dos ulls -el bo i el raro-  de bat en bat. De poc no li fugen tots dos de les òrbites. Diria que l'acceleració del ritme cardíac li ha afavorit la circulació sanguínia, i alguna mena de benefici hi ha tingut sobre l'ull lelo. Ara el bada com la boca d'una carpa  famolenca, i no me'l treu de sobre fins que desapareixo amb el taxi camí del meu despatx.