Administrar

El dia de l'Estendard

cruella | 31 Desembre, 2006 08:20

31D Diada de Mallorca

El 31 de desembre a Palma és la festa de l’Estendard, una de les celebracions civils més antigues d’Europa. Es commemora la conquesta de l’illa a mans del rei Jaume I, que la tradició situa el darrer dia de l’any 1229, quan posava fi al setge de Palma i incorporava Mallorca a la Corona. Pels qui en volgueu més informació, consulteu aquest article d’en Gabriel Bibiloni.

Per a la consciència col•lectiva mallorquina (del col•lectiu mallorquí que té consciència, vull dir), la festa de l’Estendard és la Diada Nacional. Al marge del que diguin els calendaris institucionals.

Per tant, m’adhereixo a la proposta del meu benvolgut professor Bibiloni i agito les meves senyeres: una a la balconada, de cara al mar i apuntant a Mallorca tant com pugui; i l’altra, la que m’he copiat del seu blog i que ell ha penjat amb aquesta finalitat.

Molts d’anys a tothom.

 

It never entered my mind

cruella | 30 Desembre, 2006 15:33

He passat el Nadal a Mallorca, a can De Vile. No podia ser d’una altra manera, i en D prou que ho sap. Negar-s’hi pot reportar-li les ires de tot el clan mallorquí, encapçalats per la bèstia parda de ma mare, capaç de presentar-se a Barcelona i portar-lo cap a l’illa arrossegant-lo d’una orella.

A Mallorca he trobat les meves nebodes enormes i precioses, el meu fillol acoquinat per tanta d’al•lota, els pares estupendos, els racons iguals. Tot allà s’assembla molt a la Bellesa, així amb majúscula. No té cap mèrit: és simplement així.

Una tarda de pluja vaig escapar-me tota sola a passejar per la meva ciutat. La gent no vol sortir quan plou i tot acaba sent trànsit, apagades i semàfors espatllats. Enmig del caos, ensopego amb un ex. És un canalla músic de jazz, i continua tan tan guapo que treu la respiració. La puta Bellesa porta aparellada un poder destructiu molt superior a l’efecte poètic i encisador que també engendra. A poc que hom n’ha tingut experiència, ho sap. I mentre m’escapoleixo per no haver-lo de saludar, procur recordar la Destrucció (dramàticament amb majúscula, també): tota la poesia i l’encís, tot el fàstic i el desig, tota la febre, tota la gelosia, tota la decepció.

Però per més que ho intento, només aconsegueixo recordar la Bellesa. I l’amor. I també aquella mescla de bellesa i amor que era la nostra cançó, del gran Miles Davis. Era nostra a força d’escoltar-la junts i disseccionar-la nota a nota, fins que l’amor i la música van quedar al descobert i sense misteris. Aquí us la deixo.

(NOTA: si no aconseguiu sentir-la, anau a http://www.goear.com/listen.php?v=9a32652)

L'invisible Clint

cruella | 22 Desembre, 2006 07:55

Ei, Clint,

Que sí. Que ets tu. L'Alepsi te'm va assignar, i estic contentíssima perquè també tinc el meu punt jipiriolo.

Sense més preàmbuls, aquí va el meu regalet: són, com no podia ser d'una altra manera, les teves ronyoses bambes, però tunejades en pla cruelling.

Que tinguis molt bones festes, germà.

Amic invisible

Els nois de n'AJ

cruella | 17 Desembre, 2006 19:37

El divendres passat, dia nacional dels sopars d’empresa, la meva amiga AJ i jo no varem trobar una taula lliure en cap dels tres restaurants en què varem intentar deglutir un sopar frugal. Com diu ella, així som de llestes i així ens va. De manera que, després de voltar inútilment per la zona, ens varem resignar a prendre’ns un parell de còctels amb l’estómac buit en un lloc molt jipi on liqüen el seu propi cogombre de cultiu ecològic. (Llegeixo aquest paràgraf i trobo que la darrera frase té delicte. Malgrat que temptada de fer-ho, decideixo no esborrar-la).

El cambrer és guapo. Jove, però guapo. N’AJ insisteix en aquest fet remarcable i decidim que no necessitem gaire més raó per entrar-hi. “A més”, argumenta la molt bandarra, “ja va essent hora que em dediquis un post dels teus”.

N’AJ demana alguna cosa amb ginebra i menta natural triturada i jo, més clàssica, em demano un Negroni. Quan el jove i guapo cambrer ens porta les copes, n’AJ li fa alguna brometa i al vailet li brillen a la cara uns ullons enamoriscats. N’AJ és molt maca.

Parlem d’això i d’allò. El meu Negroni és deliciós, però letal, i malgrat que encara no ho sospito, abans d’acabar-me’l hauré agafat amb un pet del quinze. N’AJ fa poc que ha trencat amb la seva parella. Era un tio que semblava fet de cel•lofana transparent i pura orxata. Tan dòcil que ni tan sols t’hi pots emprenyar. Li parlo aleshores d’un home que m’encanta per a ella. El conec de fa poc i l’hi vull presentar. A n’AJ la cosa, d’entrada, li fa mandra, però acabem rient totes dues planificant la trobada.

Comencem a anar una mica gates. Sento que m’envaeix la son, a mitges per mor de la borratxera lleugera i de la foscor envolvent del petit bar. Fa una estona que n’AJ té al cambrer oblidat, i el nen va fent el despistat, tornant una vegada i una altra a la nostra taula. Ens sembla que és hora de marxar.

Paguem al cambrer, qui ara triga més d’allò que és estrictament necessari, i ens torna el canvi amb un gest decebut. Mentre sostinc la porta perquè n’AJ surti, ella es tomba i li dedica un darrer somriure espectacular. El nen guapo s’il•lumina en la foscor del bar com una bombeta encesa. Acostuma a passar quan et poses ridículament content d’estar dins la teva pròpia pell.

 

Meme (4)

cruella | 13 Desembre, 2006 13:07

Visc a un vuitè, davant del mar. Com que els matins em llevo molt prest, em prenc amb calma txitxa l’esmorzar mentre contemplo com surt el sol darrera el mar. És tot molt especial, creieu-me. Ara no us diré com el mar canvia cada dia de color i d’atrezzo, que queda cursi i mallorquinongu. En canvi, sí que us vull explicar que no estic mai sola.

El veí que viu al novè surt a la terrassa a mirar els primers rajos de sol. El sento remenar cadires més enllà del meu sòtil, saludar les plantes i encendre’s la primera cigarreta, així en dejú, com un poeta maleït. De vegades tosso perquè sàpiga que sóc just a sota, i llavors m’arriba el cruixir del vímet del seient sota el pes del seu cos. Estem en silenci una estoneta: ell fumant, i jo embolicada en una manta, cafè en mà.

El Veí de Dalt és el meu veí preferit.

Avui faig el meme que algú m'ha comanat, i que va de transcriure la cinquena frase, pàgina 123, del llibre que tinguis ara mateix al costat. Faig trampa i trio el segon en proximitat. És el diari personal de Cesare Pavese, L’ofici de viure, del qual us n'escric el paràgraf sencer, perquè tants blogaires s'hi veuran reflectits. En aquest fragment parla de la creació poètica (les cursives són seves):

Altra cosa és recordar-se dels propis consells de tècnica que se t’acudeixen quan estàs assegut a la taula, dedicat a meditar i ben garbellar la tria; i una altra cosa és recordar els de vida que se t’havien d’acudir en l’orgasme de l’alegria o del dolor, quan cal reaccionar a situacions fugisseres.

Li passo el meme, si el volen fer, a la Txell i la  meva Jbauereta.

Una altra pluja fina

cruella | 10 Desembre, 2006 18:55

Torno de l’escapada obligada del pont de la Puríssima. Havia de servir perquè en D i jo descanséssim molt, però estem rendits.

L’escapada era amb tres parelles més. Nosaltres dos no tenim nens, però tots ells sí, i tothom troba admirable que vulguem passar les vacances amb tota la carrua d’infants d’edats variades i variada condició. N’hi ha tres de dos, dos de sis, dos de vuit i una de deu. Amb folre i manilles.

Les tres nenes volen venir al cotxe amb nosaltres dos. En D passa primer estricta revisió a les soles de les sabates. “Ja us n’esteu netejant el fang, o no hi pugeu”, aclareix, sever. Elles obeeixen i en pocs minuts les porten fins i tot enllustrades. Hi pugen contentíssimes perquè han fet fora als dos nens més grans. “Són més tontos que en Carod”, riu la de vuit anys. La de deu i la de sis riuen, també. La de deu amb ganes, i la de sis perquè sembla que toca riure.

En D i jo dissimulem com podem les riallotes que ens volen sortir de sota el nas. Els pregunta què voldrien votar, si poguessin. Són totes convergents aferrissades. Tres petites talibans amb el cor entregat. La de deu anys m’explica educadament que algun dia es dedicarà a la política i farà una fulgurant carrera que la portarà de diputada a consellera d’en Mas. La de sis comenta que en Mas és molt guapo i es lamenta perquè ja és casat. Miro de reüll en D i el veig plorant llàgrimes avall.

Continuen parlant d’en Carod. Surten a la conversa les paraules traïció, covardia, deslleialtat. En D replica, i els parla més aviat d’estupidesa i tonteria. Ràpidament, totes tres hi combreguen: “Sí, en realitat és un tonto que no sap res de res”. La de vuit anys sospira, resignada: “Quan jo era petita, tots els polítics em queien bé. Però ara ja no te’n pots refiar: te’ls has de mirar molt bé perquè no t’enganyin ”.

Busquem un redol per aparcar perquè hem arribat al lloc que volíem visitar. Ha començat a caure una pluja fina i surto jo primer per agafar els abrics que hem guardat al maleter. A la més petita, l’embolico també amb la meva bufanda i li faig un petó. “Cruella, ens explicaràs el final del conte d’ahir?” “És clar que sí”. “Què bé. És que ja estic farta de parlar d’en Carod”. Té més raó que un sant. Jo també n'estic farta, la veritat. Caldrà mirar els polítics molt bé i de molt a prop perquè no ens enganyin un altre cop.

Llum i ceguesa al Bar D

cruella | 03 Desembre, 2006 21:10

Entro al Bar D a fer el meu cafè de mitjan dematí. Seuen a la barra el tio bo de la Caixa Penedès, el friki de la botiga de discos i el senyor P, qui beu amb delectació un gotet de vi rosat. En J, l’amo del bar, em saluda fent guasa amb el tema de moda: “Cruella, avui voldràs un entrepà de xoriço... d’Andratx?”

El senyor P és cec. En sentir el meu nom, em saluda efusivament: “Hola, guapa! Tu sabes algo de lo que pasa con los alcaldes de Mallorca?” “Senyor P: li asseguro que si ho sabia, no estaria aquí treballant com una pringada perquè les comissions les hauria cobrat jo mateixa”. Riu amb una vitalitat encomanadissa i fa un glopet al tassó de vi. El senyor P és molt gran, però té una xispa inesgotable. És la pura veta de l’alegria. M’entendreix advertir que fins i tot els seus ulls assecats serven aquesta lluentor.

Horroritzada, m’adono que duu un blau enorme a prop de l’ull esquerre. M’explica partint-se de riure que s’ha fotut de lloros contra una pidolaire romanesa. Es veu que la tia seia a terra amb la mà estesa, i quan l’ha detectada ja s’ha fotut la santa hòstia. “He pisado algo blando con el pie y el bastón”, riu. “Doncs la propera vegada asseguri’s de trepitjar clavant fermament el bastó. I si se’n duu un ull per davant, que sigui el de la romanesa”. Les seves riallotes ja s’encomanen al bar sencer.

Al cap d’una estona parlem animadament sobre els polítics mallorquins i els catalans. De cop i volta es posa seriós per reflexionar en veu alta amb una clarividència que em deixa de pedra: “Mira tú por dónde ahora resulta que yo podía haber sido presidente de la Generalitat. Como Montilla: no tengo estudios, no hablo bien el catalán, y no veo tres en un burro”.

El senyor P està somrient amb els llavis, els ulls opacs i les mans petites. Hi ha un nou esclat de rialles al Bar D mentre vaig acabant el cafè amb llet. “Va, senyor P. Li acompanyo per si hi ha més romaneses a les voreres”. Ell estén una mà amb un gest de refús, mentre amb l’altra fa picar el got buit sobre la barra. “Gracias, guapa. Pero me voy a beber otro rosado. En el país de los tuertos, el listo soy yo”.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS