Administrar

Reconciliats

cruella | 30 Gener, 2007 09:23

Jaiem a la penombra. L’un al costat de l’altre, esgotats, només agafats de la mà. Em vull posar el pijama i m’immobilitza amb un sol braç, amb un moviment ràpid que no li és propi. Riem.

Li dic alguna barbaritat, però no em deixa anar. Em respon qualque doi i ens posem a jugar a insultar-nos amb mots inventats. És un vell joc que fa dies que havíem oblidat. La regla bàsica és que perd qui primer vacil•la i es torba més de dos segons a crear una paraula absurda. És evident que gairebé sempre guanyo jo:

- Ets un zorrigualdo,

- I tu, valdispaja,

- I tu, numismàtic,

- I tu, magnetotèrmica,

- I tu, plapensiònid,

- I tu, Iznàjara,

- I tu, àcidbòric,

- I tu condemora,

- I tu abecèdic,

- I tu Tamuda,

- I tu oximorongu,

- I tu Bisolvona-compòsitum,

- .... i tu... i tu... arggggg

-Jajjajajajajjajajaja! Et quedes sense pijama.

Em quedo sense pijama i sense orgull: no suporto perdre. Començo a argumentar si és legítim considerar com a vàlid un cop tan baix i esportivament reprovable. Deixant de banda el fet que el refredat pot empitjorar.

M’abraça sota el nòrdic amb els braços i el cos. L’escalforeta és deliciosa i em pesen els ulls. Segur que tenia a la recàmera alguna cosa punyent i enginyosa a dir, però se m’oblida per sempre perquè ja m’he adormida i estic somiant amb una platja llunyana i solitària.

Intoxicada

cruella | 23 Gener, 2007 19:58

Estic refredada. Com una sopa. La causa no la tinc clara: segons en D, perquè em passejo despitralada com si fos primavera-verano en el corte inglés. Segons la meva sogra, amb qui no puc estar-hi més d’acord, per culpa del tripartit.

Sóc poc pacient i no tenc constància per les coses més elementals, però em medico amb precisió quan es tracta d’un refredat. Vaig al metge de capçalera: em recepta xarop per a la tos i un analgèsic per al mal cos que se m’ha quedat. Al telèfon tinc mon pare, que em pregunta si el xarop té codeïna. “Idò no”, li dic, repassant el prospecte. “Idò ja t’estàs buscant la vida, que no te fugirà el constipat ni amb aigua calenta”.

Tres dies després, estic exactament igual. Bé, en realitat estic molt pitjor, perquè duc dos dies passant unes nits de ca extern. No he pogut aclucar l’ull entre atac i atac de tos, i estic adolorida i en plena crisi de desesperació. He entrat en una farmàcia i he demanat educadament, però decidida, que facin el favor de vendre’m Bisolvon Compositum, amb un 10% de codeïna, perquè la caca que vaig comprar l’altre dia no m’ha fet cap mena d’efecte.

Em precipito sobre l’ampolla de xarop com qui s’aferra a una post a altamar i li foto un bon tanto. Sense adonar-me’n, me n’acabo de pimplar mig envàs. Estic com una cabra.

Mitja hora després, em tremola el pols i comença la taquicàrdia. El món gira vertiginós al meu voltant. Una suor freda em banya el front. Sóc perfectament conscient que m’he intoxicat patèticament amb un xarop per la tos, i em sento ridícula i miserable, així que aguanto el tipus tot el que puc. Tot el que puc són, aproximadament, vint segons: sóc poruga com una lloca. De manera que, amb l’evidència de l’ampolla mig buida a la mà, aviso en D que estic semienverinada.

Tot el camí fins a casa m’escridassa, horroritzat. A més de tontaina, em sento vilipendiada, així que ploro pels descossits perquè s’apiadi de mi. Tanta sort que funciona i acaben els crits, i mentre m’adormo al seient del cotxe començo a construir aquest post de penitència. Per irresponsable, per frívola. Per idiota. 

 

Els posts de n'AJ. El psiquiatra de mon pare

cruella | 14 Gener, 2007 12:30

Administrar sàviament el fracàs és el meu repte per al 2007. Sempre he tingut una exagerada tendència al drama. Molt probablement perquè em deixo arrossegar per les passions –les bones i les nocives – com si el món s’acabés. Això, i també la precipitació amb què m’aboco a les coses que m’atreuen, fa que el fracàs em sigui tan natural com una sessió de depilació a la cera.

La combinació de la precipitació i el drama m’ha procurat bells fracassos. Especialment en el terreny de l’amor. En una ocasió vaig quedar tan tocada que mon pare es va alarmar. Recordo perfectament la seva proposta surrealista: “No sé què tens ni si te puc ajudar. Però si vols parlar amb so meu psiquiatra, només ho has de dir”.

No sé si vaig acceptar més per curiositat que per fe. Vaig trobar-ho una mica pornogràfic, a dir la veritat. Però la qüestió és que dos dies més tard em trobava asseguda al seu despatx, francament incòmoda i divertida a l’hora. El tio m’escodrinyava a través dels vidres progressius de les seves ulleres, amb una curiositat també molt evident. El silenci era ben tonto. “Ton pare em cau molt bé”, va dir. “Sí. És un sol”.

Tinc horror vacui. Necessito omplir les estances i les distàncies de paraules, i aquell silenci em matava. Així que vaig començar a explicar-li, més que res per poder suportar una hora de teràpia, com m’angoixava el fracàs continu i repetitiu de l’amor. Totes aquelles relacions impossibles. Ell tenia una actitud molt poc passiva, per la idea que jo tenia d’un psiquiatra: m’interrompia, em preguntava, postil•lava. La veritat és que començava a cansar-me’n i no havíem fet res més que començar. Fins al gorro, vaig intentar dinamitar la sessió i acabar ja amb tanta de tonteria: “No hi ha cap pastilla ni píndola de les que receptes a mon pare que em pugui fer servei? Alguna cosa que em deixi tranquil•leta”.

No em va respondre de seguida, però quan ho va fer va aconseguir despertar el meu interès de cop: “Més que pastilles, el que necessites és canviar algunes idees preconcebudes. Cruella: ja no ets una adolescent”. I, fidel a l’estil repel•lent amb què va iniciar la visita, va enarborar un discurset erudit sobre els tipus d’amor: l’amor filial, l’amor a la comunitat, l’amor a la professió, als amics, a la ciència, l’amor de parella. Va detenir-se en l’amor de parella per carregar-se’l de valent. “No tothom està fet per donar-se a una sola persona. Potser ni tan sols tu. Reflexiona-hi”.

De nou es va fer un silenci incomodant. Vaig aixecar-me de la cadira i ell em va acompanyar a la porta. A la sala d’espera ja hi havia mon pare: “Què? Com ha anat?” “M’ha prescrit electroxocs i camisa de força, per començar”. Tots dos varem riure. “Va, què t’ha dit?”. No sabia ben bé què explicar-li. La visita havia estat la cosa més rara del món. “Estic bé. Només em cal més reflexió”. Ell va fer un gest decebut: “Vaja cosa. Això ens cal a tots. Per mi que aquest tio em pren el pèl i la pasta”. “A mi també m’ho sembla, mon pare, a mi també m’ho sembla”.

 

Els posts de n'AJ. L'oxÝmoron

cruella | 10 Gener, 2007 08:16

N’AJ m’envia un SMS sobre el seu darrer nòvio, que ha conegut a Luz de Gas i que és, com ja sabeu, un oxímoron amb potes. És un SMS conceptista i jo m’he llevada culterana. El contingut és, en tot cas, definitivament barroc: parc, sense vocals, dens i concentrat com l’avecrem:

“Stic :-C. No trk. Es com tots”

No trk??? Em rebrego el cervell tractant d’esbrinar-ne el significat. L’esmorzar no m’ha animat i continuo espessa i gongorina. Teclejo ràpidament, i amb totes les lletres de l’alfabet, un SMS directe a la jugular: “Què vol dir, que no trk??? Que no trenques? Que no triki? Que no té ruca (que l’aguanti)? Nena: concreta”.

El meu mòbil brunzeix 30 segons després amb un nou missatge de resposta. Vibra, emprenyat, sobre la taula del menjador: “He sborrat el seu tef, x no tnir temptacions de t-r-u-k-a-r (q sembles lerda, wapa)”.

En D surt de la dutxa i em mira, divertit, des de la porta del menjador: “Què se suposa que us expliqueu? No pots trucar, com les persones normals?”. Ara agafa i explica-li el drama telefònic i que, sense voler, ha posat el dit a la nafra. Enviant SMS, llegeixo a la petita pantalla. “I si ell també t’ha esborrat de la seva agenda? Com us t-r-u-c-a-r-e-u? La lerda, wapa, podries ser tu”.

Deixo el mòbil a sobre la taula i el contemplo durant dos llargs minuts. M’imagino n’AJ consternada pel dubte que acabo de sembrar. Ostres, potser no calia ser tan contundent. Dos minuts i quaranta segons després –una eternitat- el mòbil es posa a vibrar i pampalluguejar com un putu arbre de Nadal: Teniu 2 SMS nous a la vostra safata d’entrada. Targeta SIM plena.

“JAJAJAJAJAJAJJA. Cruella, ets innocent i pura com un nadó. Mai mai no entendràs els homes. D’un tio que coneixes una nit boja a Luz de Gas, què en pots esperar??? Mira, nena. No sé com definir-ho. Això tu, que ets la filòloga”.

A més de filòloga, sóc convencional. M’he cansat de teclejar com una adolescent patètica. Faig relliscar la tapa del telèfon i marco el número de n’AJ. Despenja al segon truc amb veu pizpireta: "I ara què vols??". " Que ja sé com definir el teu nòvio de Luz de Gas: és un oxímoron, nena. Un claríssim, indiscutible i estilístic oxímoron”.

 

Meme (i van cinc)

cruella | 09 Gener, 2007 07:21

Na Txelleta m’enfloca aquest meme que, segons crec, perpetrà na Candela. Entre els qui l’han fet, hi figuren l’Avi, n’Alepsi i el meu estimat Veí del novè. Això em fa reflexionar sobre com és d’endogàmic aquest petit univers virtual, i faig un apunt mental per al futur post sobre la mentida blogosfèrica que em demanava ahir n’AJ.

El meme reclama cinc veritats encara no confessades al blog. Em poso estupenda i us en regalo aquestes:

1) No puc beure amb l’estómac buit. La raó es que em puc posar molt dolça, carinyosa i ploranera, però molt més sovint em foto agressiva i violenta. A l’endemà tinc dramàtics blancs de memòria, a més d’un D emprenyat com una mona.

2) El meu llibre preferit és, per a escàndol de molts, el Quixot. No admetré cap crítica al respecte: no en teniu ni idea.

3) He conegut íntimament i en molta profunditat a un blogaire “dels nostres”.

4) Vaig fer el ridícul de la meva vida un dia de nudisme al Trenc en què em vaig trobar, també en boles, el meu professor de Literatura del Segle d’Or. Ens férem els locos i mai no comentàrem l’incident. Sapigueu, per això, que vaig treure matrícula d’honor.

5) Conec bé en Joan Miquel Oliver, dels Antònia Font. Va aprovar filosofia del llenguatge gràcies als meus apunts d’empollona, de fet. Si algú vol que desvetlli el misteri de per què es fan dir “Antònia Font”, pot escriure’m un email i amb molt de gust ho explicaré sense censura.

Faig córrer el meme cap en Tatxenco i en Puji, per si el volen fer.

 

Els propers posts

cruella | 08 Gener, 2007 10:10

L’AJ em suggereix diferents temes per a un nou post, cansada –amb raó– de veure dia rere dia el post d’Any Nou:

  1. Un estudi exhaustiu i definitiu sobre per què als homes els regalen roba interior per Reis
  2. L’oxímoron “un nòvio de Luz de Gas”
  3. El psiquiatra del meu pare
  4. Les rebaixes
  5. La mentida de la blogosfera

Au, idò. No em comprometo a desenvolupar tots els temes, però sí com a mínim a intentar-ho. De pas, aprofito la pública tribuna dels Melicotons per demanar als companys blogaires (masculins) que confirmin o neguin si entre els seus regals de Reis hi figuren calçons blancs o mitjons. Per als altres temes ja m’espavilaré.

Agraeixo a l’AJ tota la munició. Qui sap si mai la convidaré a escriure un post a dues mans: té moltíssimes coses interessants a dir i un punt exhibicionista. Tota una blogueresa en potència, doncs.

(Nota aclaratòria: "calçons blancs" és la versió mallorquina de "calçotets". NO es refereix al color de la roba)

New Year's resolution

cruella | 01 Gener, 2007 12:58

-Trucar l’àvia un cop al mes, i no un cop l’any

-Escoltar les Diverse bizzarie sopra la vecchia sarabanda o pu ciaccona, de Nicola Matteis, sense vessar llàgrimes

-Ser més radical i menys bleda

-Tirar del bigoti a en Carod

-Somiar amb el número guanyador de l’Euromillon

-Recordar el número amb què he somiat i segellar les apostes a temps

-No matar totes les plantes d’en D

-Veure’m amb l’Ale un mínim d’un pic al mes

-Mantenir la manicura impecable

-Ser caritativa amb els gilipolles

-Llençar tots els catxivatxes mallorquins que em va portar la mare sense resistir-me patèticament

-Deixar-me fotografiar en boles per en D

-No tancar els ulls amb el flaix i tudar les fotos despullada que em vol fer en D

-Assolir un punt d’autisme que em faci immune al progressisme d’opereta

-Escriure un llibre a tres mans amb na M i na MR

-Fer un viatge romàntic sense sortir de Vilassar

-Descobrir tots els misteris sense trencar-ne la màgia

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS