Administrar

Garantia

cruella | 24 Juliol, 2007 08:58

Obre la porta i es tracta d’un senyor calb, petit, toís. “¿Dónde tiene la avería, señora?”. Ella l’acompanya a la cuina i el seu marit, que encara està acabant d’esmorzar, gruny com un senglar. La visió contradictòria de l’homenet petit omplint la cuina a vessar amb la seva presència, el fa ennuegar-se amb la magdalena. Li sembla estar contemplant un oxímoron fet carn, i té un lleuger mareig de dejà vu. “¿A qué hora ha sido?”, fa l’operari diminut. “Ahir a la nit, just enmig del telenotícies”, respon ella. “¿Y ya le había pasado antes?”. “Doncs sí. Passa ben sovint”.

La interroga diligent mentre treu de la caixa d’eines un higròmetre analògic, que enxufa delicadament, però amb decisió, al seu marit. La delicadesa, tractant-se d’un aparell analògic, es justifica per l'orifici de l'ídem. En tot cas, el seu marit sembla restar profundament agraït a la professionalitat del nan.

“¡Uff, señora! Esto le va a salir por un pico”. Ella sospirà amb la resignació de qui s’ho veia venir però servava encesa una petita flama d’esperança. “Ja. I un de nou, per quant em sortiria?”, va fer, pronunciant les frases inevitables que menaven directe al seu destí. “Pues si quiere le hago un presupuesto”. La calba va espurnejar quan li dirigí una mirada amfíbia i carregada de promeses. “Pero la verdad es que si yo le gusto, aun podríamos hacer un arreglillo”.

Ella se’l mirà de dalt a baix, amb moltíssima bona voluntat. I al final va trobar que no estava tan malament i que, ben vestidet, encara podria fer la seva planta.

 

Verloren

cruella | 19 Juliol, 2007 18:02

"Ja hem arribat". Et vas treure el casc i em vas observar, divertit: “No penses aixecar-te de la moto?” Em tremolava tot el cos. Ets, amb diferència, el pitjor conductor del món. Allò havia estat com una carrera cap a l’infern: havíem passat tots els semàfors en vermell, havies insultat els vianants, no havíem respectat cap stop. Em sentia vella i acabada.

Varem entrar en un bar d’aspecte decrèpit, però molt net. Les taules de fòrmica, les cadires de sa mare i de son pare, una televisió retransmetent el telenotícies d’Al-Jazira. Olor a cúrcuma, menta i flor de taronger. Tu volies seure al costat de la finestra i això em va plaure. Llavors vingué el cambrer amb el seu rotllo. Que es deia Hassan i que no servia alcohol. Que ens portaria te a la menta i pastissets de festucs. Tu vas dir que entesos.

Volies que et parlés de la internacionalització de l’economia catalana, jo que no en tinc ni puta idea. Em vaig sentir a mi mateixa parlant del mercat global i de les oportunitats per a l’aterratge de les empreses catalanes a la Xina. Mentre m’ofegava en els teus ulls i em delia per les teves mans. I pensava que mare de déu, que segur que se n’adona i que com és possible que em tremoli el pols i em surti el cor per la boca. La Xina. Les empreses catalanes a la Xina. Es menja els pastissets d’un sol mos. Com deu ser que se’t mengi tota de cop i se’t cr... Avui es donen més que mai les condicions per a l’èxit, si les empreses aprenen a saber com gestionar el canvi. Segur que si li lleu la samarreta té la pell suau, com de melicotó. Segur que aquesta fragilitat és de mentida i pot aixecar-me en volandes i tirar-me damunt del ll... Avui hi ha vaixells que transporten contenidors de Xangai a Barcelona en menys de 12 dies. Se li ha quedat un trosset de festuc al llavi superior. Ja se n’ha adonat. Ostres, ha tret la llengua i se... oh.

“En menys de 12 dies?”. "En menys de 12 dies i per menys de 1000 euros per contenidor. El cost sobre la mercaderia és menyspreable”. “Vaja”. Ens quedàrem callats una estona, sense dir res. Vaig estar molt temptada d’agafar-te de la mà. "Escolta...", vaig començar. "Digues". "Tu creus que és possible...?". No vaig poder acabar la pregunta perquè, com sempre, m’assassinaves amb els ulls sense ni tan sols adonar-te'n. Somrigueres, i jo em vaig fondre quan vas dir, molt a poc a poc :“Tot és possible”.

 

La certesa

cruella | 18 Juliol, 2007 09:49

Quan li va dir d’anar a sopar, tingué el primer dubte. Duien tres mesos escapant-se junts a la màquina de cafè, i era moníssim. Tant, que ella ja havia progressat en un arc que anava de la insinuació a la imprecació directa, a pesar que, clàssica i votant de convergència, considerés que certs tràngols són fets perquè només els passin els homes.

L’oferta va arribar així de cop, sense tenir temps de meditar si aquell noi encara li feia gràcia o no, i un pic la va acceptar ja tenia un dubte existencial sobre el sopar i dos traumes psicòtics sobre el que es posaria aquella nit.

Els dubtes sobre ell creixien així com anava avançant la nit. Havien sopat en un lloc tan discret i poca cosa que no cal ni ressenyar-ho al post. El que sí cal dir és que ella en va pagar la meitat: a ell ni li passà pel cap de convidar-la. Encara que això no va ser tan gros com el fet que per anar a casa d’ell fessin servir el Nit Bus.

Per ser justos amb la veritat, cal dir que la va posar de bon humor que només dos petons apassionats, molt adequats al context i al seu univers interior, precedissin la nuesa: saltar-se els preliminars quan t’has llevat a les sis, és de necessitat. Però de sobte es va sentir cansadíssima, esgotada, i tot badallant li va fer saber que havia decidit que s’adormiria i punt. Ell li va dir allò tan suat de què li era igual, i que només volia estar al seu costat i que dormissin abraçats. I, mentre queia rendida en un somni inquiet, només va tenir temps de recordar que havia acabat el sabó del rentavaixelles i que demà hauria de passar sense falta pel Caprabo.

 

I després

cruella | 12 Juliol, 2007 11:03

T'envii un petó. És un petó cast. Un petó al front.

M'imagin que som asseguts en algun lloc tranquil; hi ha una posta de sol d'aquestes que es veuen només a Sant Telm: un sol enorme i taronja, una llum fosforescent que llanega sobre la superfície marina, una gavina a la vorera de la platja. De fons hi ha alguna d'aquelles cançons que m'enviaves: prové d'una finestra de principal ocupat per un estiuejant passatger. A la sorra arriben pescadors i encara resten alguns adolescents recremats que hi duen tot lo dia. T'agaf la mà i t'incomod una mica, així que et reculls els cabells en una cua i ja tens l'excusa perfecta per a desempellagar-te'n. Llavors m'inclin sobre el teu front i te'l bes, i tu somrius.

Camines cap a la mar i les ones, petites i grosses, et saluden.

Fil d'un propòsit que no dic

cruella | 11 Juliol, 2007 17:11

Els amics comencen amb el dolç mentre faig una ullada als CD i canvii la música: havien posat Purcell i ara no estic d’humor. Sec al sofà i els altres venen a reunir-se amb mi, cafè en mà. He triat Coltrane i he pitjat el play només per sentir-me arropada per alguna certesa. I ha funcionat, perquè enyoram la filiació i el desig de saber que encara som molt de veres, i volem la grandesa.

La navalla d'Occam

cruella | 09 Juliol, 2007 10:26

Són devers dos quarts de cinc. La sorra crema i no es mou ni un bri d’oratge. Arribem a prop de la talaia del socorrista i m’atur. “Aquí et va bé?”, li deman. Ell estén la tovallola i llença una mirada coquetuela al vigilant, carregada d’intencions. “Però què bo que està”, diu en veu suficientment alta com perquè al pobre noi se li apugin els colors a les galtes.

Li dic que m’acompanyi a la vorera de la mar, que vull que ens hi asseiem com dues iaies. La sorra és aspra, d’un granulat gruixat. Ves a saber d’on venen les camionades que la porten fins aquí cada nit. Ens envesteixen les ones, i arreu se sent bullici de nens que neden i riuen, els cops d’una pilota que espetega contra les pales de fusta. La platja està abarrotada.

Parlem dels seus plans per a l’estiu, del color del meu cabell, de la seva feina, de la meva àvia, d’en D i d’en G. S’aixeca per anar a cercar la crema solar i me l’escampa per les espatlles. Em fa un petó al nas. Riu com un boig amb cada paraula que pronuncio fins a fer-me empegueir. A estones, però, no diem res i jaiem l’un al costat de l’altre sota el sol de justícia, muts per la calor insuportable. Entre i entre somriu darrera les ulleres de sol, i a la platja no passa res més que les hores plenes.

Els altaveus anuncien de sobte que són les set i que finalitza el servei de vigilància. M’arriba immediatament el renou sord del socorrista botant a terra sobre la sorra. A les mans duu una ampolla d’aigua i uns prismàtics, i sense gaire cerimònia s’allunya platja enllà. “Que et jugues a que es gira i em mira amb aquests ulls tan negres”, fa ell. Jo somric maliciosa i li replico que se girarà, sí, però per mirar-me a mi.

El socorrista camina impassible cap a la posta de sol. El seguim amb la mirada, fins que ja no és més que un punt que s’agita i finalment desapareix. Trenco jo el silenci: “Hem quedat en taules, no?”, dic, resignada. “Parla per tu, guapa”, contesta ell, amb la veu ufanosa de qui sempre guanya fent trampes. Amb les maneres d’una senyorona de la dreta més recalcitrant es treu les ulleres de sol i em clava la mirada triomfal dels elegits: “M’ha passat el seu mòbil i hem quedat aquesta nit”.

 

Neo-crue

cruella | 06 Juliol, 2007 09:57

Coincideixen dos fets poc dramàtics:

1)Assisteixo a una conferència sobre neoconservadorisme americà.

2)Llegeixo d’un blogaire que respecto i que es considera liberal d’esquerres, que se sent tocat per la realitat. Em pregunto si sap que Kristol defineix els neoconservadors com a “liberals assaltats per la realitat” i somric. En realitat, ric.

No hi estaràs d’acord. Són els fills de Satan. Però tu llegeix a Kristol. Llegeix a Leo Strauss. Llegeix, perplex, a Gertrud Himmelfarb. I a Wohlstetter i a Bloom. I llavors et trobaràs a tu mateix repensant-te les veritats i les pròpies coses, i te les creuràs de debò i no perquè siguis papanates.

Comença, per exemple, per a qüestionar-te aquesta superioritat moral d’europeu del tres al quarto. I aquest donar per fet que els americans són uns ignorants sense capacitat per a elaborar una teoria política.

I astora’t d’aquesta consistència, aquesta coherència, i comença a acceptar que tenen tot el dret a dissenyar la seva pròpia política exterior en funció dels seus interessos. Exactament igual com fa la resta.

Treure el nas

cruella | 05 Juliol, 2007 17:11

Trop a faltar bona música i les paraules. Més la música. Entre les cançons que escoltàvem, hi havia també aquells mallorquins tronats. En Joan Miquel. Tu no et saltaries les regles, oi? No m'ho facis.

Cerc amb la mirada una mica més enllà. No és una tornada; és només un petó, un te trop a faltar. No és una tornada.

Cosntat que en Dessmond sí que ha tornat. És un dels meus blogaires preferits, i li dedic un pensament. Llarg i reconcentrat.

Al fons, la calitja desdibuixa l'horitzó.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS