Melicotons al sementer

El meu admirat Estanislau Verdet fa himnes en aquests temps tan mancats de lideratge i de passions.

S'interrompen les programacions a totes les cadenes. És el senyal esperat.

Cap tele no passa les cortinetes amb el logotip corporatiu i encara menys la caràtula del telenotícies: entren a sac els locutors amb pobres redactats i amb imatges de recurs sense editar. Encara no hi ha preses en directe, però ja milions d'SMS col·lapsen la xarxa, i tronen els clàxons als carrers.

Tir un coet cap al cel iridiscent de contaminació lumínica. Esclata pobrament -gairebé fa femella-, en espurnetes blaves i verdes esquifides com una orella de gat. Surt la lluna en quart minvant de darrera un nigul.

En Karamo ve amb mi al balcó; tenim tots dos el cos entumit per l'espera i m'imita quan m'estir com un moix d'arraval. Uns niguls apedaçats eclipsen el flac de la lluna. "Ka Roo", diu ell, i en la penombra el somriure i el blanc dels ulls semblen surar-li, autònoms, en el buit. Jo li cant unes paraules oblidades: Suspesa de l'èter/ penjava esmolada/ la lluna en forma de falç.