Administrar

Avui no Ús divendres

cruella | 11 Octubre, 2007 10:55

Avui baix per l’avinguda de l’Estatut a més velocitat de la que permet el ridícul codi de circulació i els senyals de trànsit. Decidesc moderar-me i fren bruscament: a la ràdio sona una cançó que m’agrada i no vull que el túnel de la Rovira m’impedeixi d’escoltar-la.

El cotxe del darrera toca el clàxon enfurismat, i jo aixec la mà per a disculpar-me. És un neng amb il·lusió de cotxe tunejat que m’escridassa mudament des del retrovisor. Amb la mà que he aixecat en gest de disculpa començ a dibuixar ones i a tocar castanyetes, mentre em partesc de riure. A ell està a punt de pegar-li un atac de cor.

M’he enrecordat de tu, Joan. És aquella cançó dels Cure que significa tant per a tu i que per a mi no significa res, però que és divertida i dona marxa, i que estic segura que te la poses algun divendres i balles com quan tenies 15 anys dins la privacitat del teu despatx. Aleshores anaves, com ara, maldormit, però llavors eren les al·lotes i les cerveses, i ara són els infants que no et deixen aclucar l’ull. I tu no ho canviaries per res de món.

El meu neng m’avança com una exhalació. Em diu un nom que ja sabeu, i jo baix el vidre de la meva finestra i apuig la ràdio a tot volum. Es desganyita Robert Smith a l’emissora, fent el que en anglès és una tòpica metàfora de colors i sentiments. Somric al meu macarra, qui es defeca en la meva família i m'acusa de traficar amb sexe, i li ballo amb les mans i li cant que és divendres i que estic enamorada.

 

Terrat

cruella | 10 Octubre, 2007 11:02

Arriben al terrat extenuats, sense respiració per la carrera escales a munt. El sol es pon i la lluna ja ha sortit. A dalt hi ha un bosc d’antenes, llençols estesos, la groga iridescència dels filaments d’una bombeta despullada. Ella cerca amb la mirada l’interruptor: de sobte li pesa com una llosa la tudadissa del llum innecessàriament encès. Ell, encara que a risc de ser considerat pels lectors un gran pecador de la globalització i del progrés insostenible, no pensa en res que no sigui arrabassar-li la samarreta i estripar-li les calces.

Ella es treu l’auricular de l’orella dreta i l’hi ofereix. Comparteixen mp3 asseguts al paviment ceràmic mentre el sol cau ràpidament darrera la torre Agbar. Somriu i ell es posa malalt. L’instant dura uns segons deliciosos, llarguíssims, punxents, i acaba quan ella l'abraça i li diu que és el seu millor amic i que l’estima molt.

Llavors ell tanca el petit dispositiu i encaixa com pot la certesa que no hi haurà samarreta a esquinçalls ni calces estripades. Que la lluna i la bombeta sola de la paret ja no seran el record compartit amb gaubança.

De sobte, li arriba des del carrer el soroll dels neumàtics dels cotxes sobre l’asfalt.

 

Acr˛stic Crunch

cruella | 07 Octubre, 2007 10:43

Ric Empegueïda De Parèixer Enamorada, i Rumio la Invitació –Lúdica– que Llegeixes:

Compte a Raonar amb Una Elemental i Limitada Lògica dels Arguments.

 

Regal de n'═lia

cruella | 03 Octubre, 2007 10:57

Lectora compulsiva del blog d'en Dessmond, amiga dubtosa i mare abnegada, n'Ília Gràcia em fa arribar aquesta perla de la Razón. El context és un partit de les seleccions veneçolana i basca, i la pancarta diu "En volem l'oficialitat".

 

 

Neurona cruel

cruella | 01 Octubre, 2007 07:09

El divendres vaig assistir al concert que n’Estanislau Verdet i els Cantimplores Marramiau varen oferir a l'Auditori de la Farinera del Clot. N’AJ va venir amb mi, i va accedir a posar-se la samarreta Llef! que vaig fabricar. Que em posi friki i que no m’ho discuteixi mai és una de les raons per les qual n’AJ és una de les meves millors amigues, i figura entre les capacitats que més admiració em desperten.

A l’horabaixa havia assistit a una conferència sobre l’univers i el límit del coneixement humà, a càrrec del catedràtic d’astrofísica Eduard Salvador i el biòleg i capellà Ramon M Nogués. La conferència és part del Programa Vicens Vives organitzat per ESADE, i va constituir una de les vivències més suggerents, motivadores, estratosfèriques, deleroses, vertiginoses, memorables, estètiques i trencadores que he tingut en els darrers temps.

És tan apabullant el que es coneix com el que no es coneix. Igualment apabullant és la precisió amb què se sap el límit del saber. Exactament fins al moment 10 elevat a -38 segons després de l’explosió de l’univers: l’instant en que només hi existia la possibilitat d’una interacció de forces unificada.

L’experiència extremadament asindètica d’aterrar a l’univers Verdet després de la conferència em va permetre observar que l’aproximació al món i a l’ésser humà es pot fer des de la ciència i des del lletgisme verdetià. Hi ha límits per a la neurona cruel i cal assumir-hi la ignoràcia. Cançons i públic, interaccionant des de la distància igual que partícules quàntiques capaces de ser a dos llocs diferents alhora. La matèria musical que s’expandeix i s’apropa, que col·lisiona, que palpita i s'anihila. I una certesa molt real de ser tot just als límits del que podem conèixer.

Apa, a cagar.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS