Administrar

Encara t'estim

cruella | 30 Gener, 2008 10:39

La clau de l'èxit de vegades no rau tant en ser original, sinó en explotar amb criteris d'eficiència allò que és universal: l'erotisme, el melodrama o la violència. Però la qüestió és, pots ser un patata i tanmateix crear art per casualitat? Escoltin els Delfuegos i diguin-me què en pensen:

El conseller

cruella | 29 Gener, 2008 11:24

Avui en Bassas entrevistava en Saura a Catalunya Ràdio. Trop fortíssim lo gilipolles que arriba a ser; tant, que fins i tot em fa expressar-ho amb aquests barbarismes intol·lerables.

El tio ara s’ha avesat a emprar una mena de forma majestàtica per parlar de sí mateix –el conseller– i vos assegur que no té desperdici: “Aquestes valoracions encara no han arribat al conseller”, manifesta. I llavors, no massa segur d’haver aconseguit fer-se entendre pels delicats cervells de l’audiència, remata: “El conseller, que sóc jo”. Ai, què bo. M’esbutz de riure imaginant la cara del Bassas, estupefacte.

Les valoracions de què parla el gran Saura són sobre l’efecte que ha tingut en el trànsit la limitació de velocitat als famosos 80 km/h. Vos jur que ha declarat, sense cap indici d’empegueir, que l'efecte més significatiu d’aquesta reducció de velocitat ha estat que s’ha reduït la velocitat. Jorl! I això que al conseller, que és ell [quedi clar], encara no li han arribat les valoracions oficials. Però quin crac.

No es pot negar que el PSC en sap. Toma conselleria d’Interior, i en quatre dies en Saura esclatarà com una bombolla d’aire d’aquell paper plàstic d’embolicar: amb una petarrejada discreta que queda, finalment, en no res. 

L'ordre (c˛smic)

cruella | 28 Gener, 2008 11:52

Quan tornis a casa d’una santa vegada, pensa que hauré llençat de pet a les escombraries el teu despertador. Em té desquiciada: mai no salta a la mateixa hora i fa de la meva vida una incertesa. Sort que, estranyament, una pertinaç llei i un encara més pertinaç ordre còsmic em fan arribar sempre a dos de deu al despatx. Tot i que això signifiqui que no hi ha manera d’evitar sentir la puta tertúlia d’en Bassas.

D’ençà que no hi ets que disfrut d’una certa disciplina enyorada dels meus temps de fadrinatge. La dutxa torna a ocupar-me déu minuts altament eficaços, els esmorzars són nutritius i mesurats, la roba és curosament plegada als calaixos, l’aigüera lluu, el rebedor fa goig, al llit hi dormo en diagonal, la sala té l’ordre dels temples sagrats.

Tot és tan nét, polit i ordenat que no reconec el teu rastre a la casa, i caic en què a les teves plantes emmustiades els queden dos telediaris. El buit és de sobte tan intol·lerable que se’m fa mala via la galeta amb fibra integral sense sucre, i acte seguit me crem el paladar amb el cafè amb llet.

Hòstia, com t’arrip a trobar a faltar. Torna ja, si us plau. Omple’m la casa de post-its i tickets de la compra amb telèfons gargotejats als marges. Cobreix el rebedor de fullets que reculls a la bústia, porta catxivatxes a la sala, deixa desperdigades piles esgotades, botelles de colònia i locions a mig emplenar; mescla’m les escombraries, oblida’t el mòbil, perd les claus, acusa’m d’amagar-te les coses, deixa a la dutxa un estol de pèls.

Ja ho saps, no, que t’estim com una perra?

El meu aniversari

cruella | 21 Gener, 2008 16:57

- Els pares, vinguts de Mallorca per a l'ocasió,

- Un llibre de part de n'Ília Gràcia

- Un foulard blau turquesa de seda i musselina fet a mà a l'Índia (i que esper que no provingui de treball infantil), triat per en D amb el seu proverbial bon gust,

- Una trucada inesperada,

- Una deliciosa i miraculosament ben conservada ampolla de Rioja (de les Bodegues Franco-Españolas), justament del 73,

- Un collar de granadura negra de part de n'A,

- 14 SMS de la gent que més m'estim,

- Un oblid imperdonable.

Trenta-cinc és una xifra redona. Però no som tant de la festa. Preferesc les celebracions més reduïdes, d'impacte reservat.

Excloc de la llista el regal que més m'ha agradat :-). Gràcies.

 

El psic˛pata

cruella | 18 Gener, 2008 10:39

Qui no recordi aquesta cançó segur que va viure una adol·lescència complexa. Probablement els companys de classe li deien "gordo" i li fotien pallisses al lavabo, a més de sobmetre'l a d'altres vexacions que llavors no tenien importància i que avui, en canvi, provoquen grans traumes i es diuen bullying.

 

El pare del vell professor (II)

cruella | 16 Gener, 2008 08:24

Ahir no vos vaig explicar que el Vell Professor és un gran defensor de la llibertat. L’aula resultava ser un ramat de conservadores ovelles discutint encarnissadament si la llibertat humana existeix en realitat, i si hom té la vida que efectivament ha triat. Per a ell la cosa era tan clara que anava molt més per endavant que tots els burros que tenia per alumnes: “Hom no només tria la vida que vol viure, sinó també la mort que vol tenir”.

Aquesta veritat que encara no comprenc m’ha sacsejat i m’ha deixat esgotada més d’un pic. La seva profunditat prové d’una visió de la vida tan valenta, tan depurada i tan eficaç (sí, sí, eficaç) que té aparença de sofisma. Malaveig entendre que la vida que vius et mena a la mort que vols. Si en tancar els ulls per darrer cop fas revista i creus que no et cal una pròrroga; si penses que pots marxar més o manco sense acritud, llavors has estat realment lliure.

Compartesc amb vosaltres un fragment de l’email de resposta que em va trametre ahir horabaixa:

«Certament són moments de tristesa, però amb clara consciència que així és la condició humana i que hem d’assumir-ho. Ha estat una mort ràpida, discreta, senzilla, de tal manera que em surt de donar gràcies al meu pare per haver mort així. El seu enterrament va ser el dia del meu aniversari, o sigui quan feia 57 anys que ell havia esdevingut pare. El vam poder acomiadar a Santa Maria de Vilafranca, just a costat del seu món d’infantesa, i enterrar-lo on hi ha els seus pares, tal com ell volia.

Feia una tarda molt maca, amb un aire molt net i una llum de sol ponent molt acollidora»

El pare del vell professor

cruella | 15 Gener, 2008 10:35

Resulta que anys enrere, quan es moria algú, ho sabies gairebé a l’instant. En “temps real”, com diria un hortera d’avui. En canvi, no va ser fins ahir que em va arribar l’email amb la notícia que el pare d’un meu vell professor va morir la setmana de Reis.

Va arribar a la meva bústia en forma de missatge reenviat, amb data original de dia 8 de gener, i amb un títol a l’assumpte que, si no fos perquè és obscè, podria suscitar tota mena de comentaris hilarants: “Fw:Re:Re:Re:Re: Sopar Nadal Exalumnes”.

Fa uns mesos, a la meva empresa varem fer la migració del .com al .cat. El procés, un autèntic conyàs, va comportar mailings a tots els nostres amics i clients anunciant els canvis, a més d’un molest període de coexistència dels dos comptes en el qual, durant mesos i mesos, cada cop que algú m’escrivia al .com rebia un missatge tot dient que “Na Cruella de Vil té una nova adreça d’email. Una còpia del teu missatge ha estat reenviat a la nova adreça, però actualitza-la a la teva llibreta de direccions tan aviat com puguis”.

Trop psicotròpic, papanates i de jutjat de guàrdia que, vivint immersos dins aquesta era cerebral i pragmàtica de les telecomunicacions, el “temps real” resulti ser “real-ment una merda”. “El servidor em retornava el missatge”, es disculpa una excompanya (i ara examiga), mig escandalitzada pel meu cabreig.

Podria tancar el post fent una diatriba, tipus Dessmond o Xamb (per cert: et val això com a meme?) contra aquesta anticultura antiesforç que impera entre nosaltres i blablà. Què collons: és desídia, desídia, desídia. Sou una panda de paranormals, un avortament de la natura. Anau a cagar a la via.

 

El meme del Moixot

cruella | 14 Gener, 2008 08:21

Hola, Gatot,

Et dec aquest meme de l'any de la picor. Com que darrerament només tens ronronejos i llepades per a mi, em sembla més que just complir amb la meva part del tracte.

Esper que valoris especialment el fet que haver de demanar-li a en D que em faci aquesta foto no ha estat massa fàcil de justificar. I, a sobre, també ha implicat deixar-me retratar en boles per espai de dues hores i mitja. Esper que en D i jo ens estimem per sempre més i siguem feliços i menjem anissos, perquè sinó ja veig les instantànies surant a Internet amb la naturalitat que respiren les venjances.

Perdonau que me posi cursi

cruella | 10 Gener, 2008 08:20

 

El meme dels sentits

cruella | 09 Gener, 2008 15:48

Em sembla injust que un meme amb un nom tan bonic sigui, al final, tan fava. Però en fi, Clint. Va por usté:

1.- Ulls : Què t'agrada contemplar ???

Com acaba de crèxer dins del forn l'ensaïmada que ha tovat durant tota una nit. Després d'haver-la pastada, estirada i enroscada sobre la plata, a l'endemà me la trobo estufada i grassoneta, i sec davant la porta del forn a mirar-me com la química es fa poesia durant els quinze minuts que triga en fer-se.

2.- Mans : Què no pots deixar de tocar ???

El meu cabell. No sé què hi ha de mania nerviosa. O potser és que no som responsable d'aquests rínxols que s'escapen en totes direccions.

3.- Nas : Quina olor et torna boja???

La de la frescor dels llençols de cotó en un llit acabat de fer, especialment durant les nits d'agost a Mallorca.

4.- Orelles : Quina cosa t'agrada que et diguin ???

"Puta"?

5.- Boca : Què t'agrada mossegar ???

Els marsh mallows de color de rosa, altrament dits "niguls", que fa com vint anys que no tast.

Li "encolom" (per emprar l'encantadora expressió del mestre Eastwood) el meme a na Kpitana i al meu admirat senyor Ningú, que segur segur el farà ambsense molt bon gust.

 

Era llavors

cruella | 04 Gener, 2008 13:02

Després de deu anys, el músic de jazz té el mateix somriure.

Una mena d’innocència retrobada, però, n’ha esborrat tot vestigi de maldat. Si abans aquell somriure seu solia tallar-me la respiració, ara em deixa KO al primer assalt. “Però què guapa estàs, Cruella”, menteix, el molt puta.

Fa un dia com d’estiu que no ens mereixem, i som al lloc més bonic del planeta. Hi ha aquesta olor de gasoil, de mar i de sal que trobes als ports grans i als ports petits. Els pescadors han estès les xarxes al moll. Tot és com sempre i al seu lloc.

Caminam pel passeig arran de mar. El sol pica, l’oratge és càlid. Darrera nostre la badia es corba amb suavitat, i no hem pogut deixar de notar un cert odre en aquest caos d’edificis i hotels que són a primera línia de mar des dels setantes. Ens agafam del braç com dues iaies sortint de missa. “T’he trobat a faltar”.

Parlam amb facilitat. Jo l'interromp constantment; ell, no. Se li ha aferrat aquesta educació exquisida dels americans. Quan li don l’oportunitat de parlar, però, m’explica les certeses que ha trobat, despullades, en el camí. La vida és ara. És el prim i escàs moment en què ens miram. Ni el futur que ha de venir ni el passat que no hi és no són a la vida: només el fil de la navalla del present. “Caminam pel fil de la navalla i ens tallem. No hi ha temps, i només som nosaltres”, diu. La seva veu també ha crescut.

S’ha fet tard i fem mitja volta. La tornada és per parlar de la vida que ara portam, de la política catalana, de les al·lotes que freqüenta, d’en D, del jazz, d’aquest sol rabiós que només passa aquí i ara. No hi ha temps, i només som nosaltres.

 

Perseida

cruella | 02 Gener, 2008 17:16

 A na Proudemax

Ingvar Weibull va néixer a Mälmo. Els dotze primers anys de la seva vida els va passar al carrer de Vintargatan, abans que el seu germà bessó, Jörgen Weibull, morís d’una meningitis fulminant, quan tots dos comptaven amb vuit anys d’edat. Tot això no té gaire interès.

Ni els orígens ni l’entorn i, ni molt menys, el bessó traspassat d’Ingvar Weibull, no expliquen per què Ingvar Weibull entreveu vestigis d’un món perfecte quan conté la respiració. Fa falta que Ingvar Weibull aspiri una bona quantitat d’oxigen i, acte seguit, el retingui als seus pulmons durant almenys vint segons. Llavors, aproximadament entre el segon 22 i 23, Ingvar Weibull té una visió no gaire nítida, però sí raonablement convincent, d’un món que no és molt més enllà del nostre, estranyament no visible per a tothom, on la perfecció impregna cadascuna de les coses que s’hi esdevenen. La total perfecció, volem dir. Ingvar Weibull hi ha vist, a saber:

- una novel·la que tracta holísticament de la mateixa ficció literària dins la ficció literària,

- una religió politeista que explica el vertader sentit de la vida i, òbviament, el de la mort,

- una cançó que recorda a tothom, simultàniament, un amor vertader i una infantesa feliç, i ho significa tot per a cada generació,

- una volta celeste on plouen cada dia leònides i perseides,

- una pel·lícula interminable on el temps és circular, i que és alhora un èxit de públic i crítica.

Hom podria creure que aquesta pel·lícula que esmentem en posició final de la llista és transcendent per al relat. Però la pel·lícula, per perfecta que sigui, no va ser la responsable directa de la mort d’Ingvar Weibull. La causa de la mort, segons els metges forenses que el van examinar, va ser una peremptòria falta d’oxigen en el reg sanguini d’Ingvar Weibull. Es mirava, embadalit, la pel·lícula en qüestió, i de sobte va colombrar una llum brillant i cegadora, que podem descriure entenedorament com a perfecta. Tot i que inicialment es va pensar que al cel·luloide li havia passat allò tan conegut de desintegrar-se ràpidament cremat pel projector, ben aviat va comprendre que el darrer alè de vida (i quan diem “alè” no ho diem per casualitat) l’abandonava.

La llum que, iridiscent, brillava al final del túnel com una monstruosa, grossa i taronja bombeta d’Ikea, el va guiar amablement cap a l’eternitat. Així que Ingvar Weibull deixà el nostre món gairebé sense rancúnia i sense estridències. És clar: la millor forma de mirar una pel·lícula sense final és, per suposat, tenir tota l’eternitat per fer-ho. Ara la perfecció seria rodona i plena: nimis detalls com haver de respirar per continuar vivint no tornarien a provocar molestes interrupcions.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS