Administrar

El meme dels sentits

cruella | 09 Gener, 2008 15:48

Em sembla injust que un meme amb un nom tan bonic sigui, al final, tan fava. Però en fi, Clint. Va por usté:

1.- Ulls : Què t'agrada contemplar ???

Com acaba de crèxer dins del forn l'ensaïmada que ha tovat durant tota una nit. Després d'haver-la pastada, estirada i enroscada sobre la plata, a l'endemà me la trobo estufada i grassoneta, i sec davant la porta del forn a mirar-me com la química es fa poesia durant els quinze minuts que triga en fer-se.

2.- Mans : Què no pots deixar de tocar ???

El meu cabell. No sé què hi ha de mania nerviosa. O potser és que no som responsable d'aquests rínxols que s'escapen en totes direccions.

3.- Nas : Quina olor et torna boja???

La de la frescor dels llençols de cotó en un llit acabat de fer, especialment durant les nits d'agost a Mallorca.

4.- Orelles : Quina cosa t'agrada que et diguin ???

"Puta"?

5.- Boca : Què t'agrada mossegar ???

Els marsh mallows de color de rosa, altrament dits "niguls", que fa com vint anys que no tast.

Li "encolom" (per emprar l'encantadora expressió del mestre Eastwood) el meme a na Kpitana i al meu admirat senyor Ningú, que segur segur el farà ambsense molt bon gust.

 

Era llavors

cruella | 04 Gener, 2008 13:02

Després de deu anys, el músic de jazz té el mateix somriure.

Una mena d’innocència retrobada, però, n’ha esborrat tot vestigi de maldat. Si abans aquell somriure seu solia tallar-me la respiració, ara em deixa KO al primer assalt. “Però què guapa estàs, Cruella”, menteix, el molt puta.

Fa un dia com d’estiu que no ens mereixem, i som al lloc més bonic del planeta. Hi ha aquesta olor de gasoil, de mar i de sal que trobes als ports grans i als ports petits. Els pescadors han estès les xarxes al moll. Tot és com sempre i al seu lloc.

Caminam pel passeig arran de mar. El sol pica, l’oratge és càlid. Darrera nostre la badia es corba amb suavitat, i no hem pogut deixar de notar un cert odre en aquest caos d’edificis i hotels que són a primera línia de mar des dels setantes. Ens agafam del braç com dues iaies sortint de missa. “T’he trobat a faltar”.

Parlam amb facilitat. Jo l'interromp constantment; ell, no. Se li ha aferrat aquesta educació exquisida dels americans. Quan li don l’oportunitat de parlar, però, m’explica les certeses que ha trobat, despullades, en el camí. La vida és ara. És el prim i escàs moment en què ens miram. Ni el futur que ha de venir ni el passat que no hi és no són a la vida: només el fil de la navalla del present. “Caminam pel fil de la navalla i ens tallem. No hi ha temps, i només som nosaltres”, diu. La seva veu també ha crescut.

S’ha fet tard i fem mitja volta. La tornada és per parlar de la vida que ara portam, de la política catalana, de les al·lotes que freqüenta, d’en D, del jazz, d’aquest sol rabiós que només passa aquí i ara. No hi ha temps, i només som nosaltres.

 

Perseida

cruella | 02 Gener, 2008 17:16

 A na Proudemax

Ingvar Weibull va néixer a Mälmo. Els dotze primers anys de la seva vida els va passar al carrer de Vintargatan, abans que el seu germà bessó, Jörgen Weibull, morís d’una meningitis fulminant, quan tots dos comptaven amb vuit anys d’edat. Tot això no té gaire interès.

Ni els orígens ni l’entorn i, ni molt menys, el bessó traspassat d’Ingvar Weibull, no expliquen per què Ingvar Weibull entreveu vestigis d’un món perfecte quan conté la respiració. Fa falta que Ingvar Weibull aspiri una bona quantitat d’oxigen i, acte seguit, el retingui als seus pulmons durant almenys vint segons. Llavors, aproximadament entre el segon 22 i 23, Ingvar Weibull té una visió no gaire nítida, però sí raonablement convincent, d’un món que no és molt més enllà del nostre, estranyament no visible per a tothom, on la perfecció impregna cadascuna de les coses que s’hi esdevenen. La total perfecció, volem dir. Ingvar Weibull hi ha vist, a saber:

- una novel·la que tracta holísticament de la mateixa ficció literària dins la ficció literària,

- una religió politeista que explica el vertader sentit de la vida i, òbviament, el de la mort,

- una cançó que recorda a tothom, simultàniament, un amor vertader i una infantesa feliç, i ho significa tot per a cada generació,

- una volta celeste on plouen cada dia leònides i perseides,

- una pel·lícula interminable on el temps és circular, i que és alhora un èxit de públic i crítica.

Hom podria creure que aquesta pel·lícula que esmentem en posició final de la llista és transcendent per al relat. Però la pel·lícula, per perfecta que sigui, no va ser la responsable directa de la mort d’Ingvar Weibull. La causa de la mort, segons els metges forenses que el van examinar, va ser una peremptòria falta d’oxigen en el reg sanguini d’Ingvar Weibull. Es mirava, embadalit, la pel·lícula en qüestió, i de sobte va colombrar una llum brillant i cegadora, que podem descriure entenedorament com a perfecta. Tot i que inicialment es va pensar que al cel·luloide li havia passat allò tan conegut de desintegrar-se ràpidament cremat pel projector, ben aviat va comprendre que el darrer alè de vida (i quan diem “alè” no ho diem per casualitat) l’abandonava.

La llum que, iridiscent, brillava al final del túnel com una monstruosa, grossa i taronja bombeta d’Ikea, el va guiar amablement cap a l’eternitat. Així que Ingvar Weibull deixà el nostre món gairebé sense rancúnia i sense estridències. És clar: la millor forma de mirar una pel·lícula sense final és, per suposat, tenir tota l’eternitat per fer-ho. Ara la perfecció seria rodona i plena: nimis detalls com haver de respirar per continuar vivint no tornarien a provocar molestes interrupcions.

 

L'escriptor

cruella | 05 Novembre, 2007 11:03

L’escriptor en qüestió tenia molt de talent i un nom sonor i comercial. Trobà la pedra filosofal un dia en què, per casualitat, va copsar quins són els components poètics de la creació artística. Ja sabeu: allò inefable o apofàntic, que fa que l’art sigui art i no, posem per cas, un xurro. I no és gratuït dir que d’ençà que trobà el component essencial de la creació artística va començar produir textos de gran qualitat justament com si fossin xurros. (Com ja haureu notat el primer xurro és una metàfora de la trivialitat, mentre que el segon xurro denota la fecunditat –literària- de l’escriptor. Però ara no sé com sortir-me d’aquest bucle).

El descobriment fou de sobte, en el transcurs d’un somni, que és la via més freqüent per als grans descobriments de la humanitat. I a pesar d’estar somniant, això no li va impedir d’alegrar-se’n moltíssim i exclamar, contradient la seva originalitat i gran profunditat evocadora (segons podem llegir a la contracoberta de la cinquena edició del poemari antològic), un sonor Eureka!. Va ser segurament una manera de retre tribut als clàssics, dels quals se’n sent sempre deutor.

Després el somni va evolucionar cap a estranyes situacions en què molt a pesar seu es trobà despullat enmig d’una conferència, o amb el cotxe avariat i sense funcionar més que amb suc de síndria, el qual havia de munyir d’una vaca amb nom de conilleta del Playboy. Afortunadament per a l’escriptor, d’aquestes imatges no n’hi quedà record, ja que s’esvaïren tot just en obrir els ulls al matí que ja despuntava. Només hi reverberaren tímidament quan dubtà de si agafar el tren, i concluí que la RENFE ja funcionava més bé, i que el cotxe millor al garatge.

 

Avui no Ús divendres

cruella | 11 Octubre, 2007 10:55

Avui baix per l’avinguda de l’Estatut a més velocitat de la que permet el ridícul codi de circulació i els senyals de trànsit. Decidesc moderar-me i fren bruscament: a la ràdio sona una cançó que m’agrada i no vull que el túnel de la Rovira m’impedeixi d’escoltar-la.

El cotxe del darrera toca el clàxon enfurismat, i jo aixec la mà per a disculpar-me. És un neng amb il·lusió de cotxe tunejat que m’escridassa mudament des del retrovisor. Amb la mà que he aixecat en gest de disculpa començ a dibuixar ones i a tocar castanyetes, mentre em partesc de riure. A ell està a punt de pegar-li un atac de cor.

M’he enrecordat de tu, Joan. És aquella cançó dels Cure que significa tant per a tu i que per a mi no significa res, però que és divertida i dona marxa, i que estic segura que te la poses algun divendres i balles com quan tenies 15 anys dins la privacitat del teu despatx. Aleshores anaves, com ara, maldormit, però llavors eren les al·lotes i les cerveses, i ara són els infants que no et deixen aclucar l’ull. I tu no ho canviaries per res de món.

El meu neng m’avança com una exhalació. Em diu un nom que ja sabeu, i jo baix el vidre de la meva finestra i apuig la ràdio a tot volum. Es desganyita Robert Smith a l’emissora, fent el que en anglès és una tòpica metàfora de colors i sentiments. Somric al meu macarra, qui es defeca en la meva família i m'acusa de traficar amb sexe, i li ballo amb les mans i li cant que és divendres i que estic enamorada.

 

Terrat

cruella | 10 Octubre, 2007 11:02

Arriben al terrat extenuats, sense respiració per la carrera escales a munt. El sol es pon i la lluna ja ha sortit. A dalt hi ha un bosc d’antenes, llençols estesos, la groga iridescència dels filaments d’una bombeta despullada. Ella cerca amb la mirada l’interruptor: de sobte li pesa com una llosa la tudadissa del llum innecessàriament encès. Ell, encara que a risc de ser considerat pels lectors un gran pecador de la globalització i del progrés insostenible, no pensa en res que no sigui arrabassar-li la samarreta i estripar-li les calces.

Ella es treu l’auricular de l’orella dreta i l’hi ofereix. Comparteixen mp3 asseguts al paviment ceràmic mentre el sol cau ràpidament darrera la torre Agbar. Somriu i ell es posa malalt. L’instant dura uns segons deliciosos, llarguíssims, punxents, i acaba quan ella l'abraça i li diu que és el seu millor amic i que l’estima molt.

Llavors ell tanca el petit dispositiu i encaixa com pot la certesa que no hi haurà samarreta a esquinçalls ni calces estripades. Que la lluna i la bombeta sola de la paret ja no seran el record compartit amb gaubança.

De sobte, li arriba des del carrer el soroll dels neumàtics dels cotxes sobre l’asfalt.

 

Acr˛stic Crunch

cruella | 07 Octubre, 2007 10:43

Ric Empegueïda De Parèixer Enamorada, i Rumio la Invitació –Lúdica– que Llegeixes:

Compte a Raonar amb Una Elemental i Limitada Lògica dels Arguments.

 

Regal de n'═lia

cruella | 03 Octubre, 2007 10:57

Lectora compulsiva del blog d'en Dessmond, amiga dubtosa i mare abnegada, n'Ília Gràcia em fa arribar aquesta perla de la Razón. El context és un partit de les seleccions veneçolana i basca, i la pancarta diu "En volem l'oficialitat".

 

 

Neurona cruel

cruella | 01 Octubre, 2007 07:09

El divendres vaig assistir al concert que n’Estanislau Verdet i els Cantimplores Marramiau varen oferir a l'Auditori de la Farinera del Clot. N’AJ va venir amb mi, i va accedir a posar-se la samarreta Llef! que vaig fabricar. Que em posi friki i que no m’ho discuteixi mai és una de les raons per les qual n’AJ és una de les meves millors amigues, i figura entre les capacitats que més admiració em desperten.

A l’horabaixa havia assistit a una conferència sobre l’univers i el límit del coneixement humà, a càrrec del catedràtic d’astrofísica Eduard Salvador i el biòleg i capellà Ramon M Nogués. La conferència és part del Programa Vicens Vives organitzat per ESADE, i va constituir una de les vivències més suggerents, motivadores, estratosfèriques, deleroses, vertiginoses, memorables, estètiques i trencadores que he tingut en els darrers temps.

És tan apabullant el que es coneix com el que no es coneix. Igualment apabullant és la precisió amb què se sap el límit del saber. Exactament fins al moment 10 elevat a -38 segons després de l’explosió de l’univers: l’instant en que només hi existia la possibilitat d’una interacció de forces unificada.

L’experiència extremadament asindètica d’aterrar a l’univers Verdet després de la conferència em va permetre observar que l’aproximació al món i a l’ésser humà es pot fer des de la ciència i des del lletgisme verdetià. Hi ha límits per a la neurona cruel i cal assumir-hi la ignoràcia. Cançons i públic, interaccionant des de la distància igual que partícules quàntiques capaces de ser a dos llocs diferents alhora. La matèria musical que s’expandeix i s’apropa, que col·lisiona, que palpita i s'anihila. I una certesa molt real de ser tot just als límits del que podem conèixer.

Apa, a cagar.

 

Dragostea din tei

cruella | 17 Setembre, 2007 10:03

El meu admirat Estanislau Verdet fa himnes en aquests temps tan mancats de lideratge i de passions.

 

Ka Roo (4/4)

cruella | 03 Setembre, 2007 08:58

S’interrompen les programacions a totes les cadenes. És el senyal esperat.

Cap tele no passa les cortinetes amb el logotip corporatiu i encara menys la caràtula del telenotícies: entren a sac els locutors amb pobres redactats i amb imatges de recurs sense editar. Encara no hi ha preses en directe, però ja milions d’SMS col·lapsen la xarxa, i tronen els clàxons als carrers.

Tir un coet cap al cel iridiscent de contaminació lumínica. Esclata pobrament –gairebé fa femella–, en espurnetes blaves i verdes esquifides com una orella de gat. Surt la lluna en quart minvant de darrera un nigul.

En Karamo ve amb mi al balcó; tenim tots dos el cos entumit per l’espera i m’imita quan m’estir com un moix d’arraval. Uns niguls apedaçats eclipsen el flac de la lluna. “Ka Roo”, diu ell, i en la penombra el somriure i el blanc dels ulls semblen surar-li, autònoms, en el buit. Jo li cant unes paraules oblidades: Suspesa de l’èter/ penjava esmolada/ la lluna en forma de falç.

 

Ka Roo (3/4)

cruella | 30 Agost, 2007 07:56

Sortiren i a fora hi havia les estrelles. La lluna era nova.

El va empènyer i caigué vestit a la piscina. Esclafí a riure en imaginar-li una expressió astorada que, de fet, no podia veure en aquella nit sense lluna, i es despullà en la foscor abans de llençar-s’hi amb una graciosa capbussada. Se li acostà amb unes braçades ràpides i àgils, i ell la va besar amb insòlita tendresa.

S’estimaven bàsicament per mor dels psicotròpics, però la il·lusió de l’amor era molt precisa. Cap dels dos no hauria estat capaç de trobar diferències entre veritat i il·lusió. Així que ell va argumentar, coherent amb la seva erudició de tall clàssic, que venia a complir-se el principi d’identitat pel qual tot objecte és idèntic a si mateix. 

D'aquesta manera, inferiren legítimament que allò que era igual a l’amor, era al capdavall amor. I s'estimaren en la negra nit, fins que va venir la claror del dia i l'efecte de l'mdma es disipà en la calitja de l'agost.

 

Ka Roo (2/4)

cruella | 29 Agost, 2007 07:58

- Heu de signar aquí, aquí i aquí. Aquesta còpia és per a vós.

- Ara ja sóc una víctima més de la infame especulació amb el sòl urbà.

- ...

- I del món controlat per les multinacionals que, amb les seves polítiques neoliberals salvatges, s’enriqueixen cada cop més i fan que al tercer món la gent mori de gana.

- ...

- I a sobre, hipoteca a 250 anys a heretar per les meves cinc generacions següents.

- No sigueu tan negatiu, home. No tothom pot gaudir d’una parcel·la de 2000 metres quadrats a Ganímedes. Penseu que la major part del temps que pagareu les quotes estareu viatjant en estat de criogenització per l’espai interestelar.

- ...

- I penseu en les romàntiques nits il·luminades per les tres llunes de Ganímedes, en el marc incomparable del Bellevue Resort. Aquella llum celestial, i alhora diabòlica, del més gran dels tres satèl·lits... com en diuen... Ja sabeu, aquella lluna enorme i taronja que sempre és plena...

- Selenímedes.

- Això.

- No és que sempre sigui lluna plena. És que triga 2.347 anys ganimedians en completar el cicle lunar. I es dona la circumstància que en aquest moment còsmic es troba en pleniluni.

- Per al cas és el mateix. Va, signeu. Que no tenim tot lo dia.

 

Ka Roo (1/4)

cruella | 28 Agost, 2007 15:49

El moment exacte per a la plantació dels badencles és la lluna de quart creixent. S’ha de fer de plena nit, i la circumstància meteorològica, a pesar del que comunament hom ha afirmat, és indiferent. La creença popular que la dolçor dels badenclons depèn de si el cel és ennigulat o no en el moment del sembrat, és rigorosament falsa.

Amb el que sí cal complir escrupolosament és amb l’exactitud de la fase lunar. L’únic moment apte per a l’operació de sembrada és la nit en què el quart creixent és en la seva plenitud. La conseqüència directa d’equivocar el calendari consisteix en un retard de l’esplet dels fruits en tants anys com dies haurem badat. L’error d’un dia, doncs, equivaldria a la irritant espera d’un any sencer per a poder tastar els primers badenclons. Sempre i quan, òbviament, la diferència d’aquestes vint-i-quatre hores es doni abans del quart creixent. Perquè si l’error es produeix un dia després, l’espera seria de vint-i-vuit anys, un per a cada dia d’un cicle lunar sencer.

 

Garantia

cruella | 24 Juliol, 2007 08:58

Obre la porta i es tracta d’un senyor calb, petit, toís. “¿Dónde tiene la avería, señora?”. Ella l’acompanya a la cuina i el seu marit, que encara està acabant d’esmorzar, gruny com un senglar. La visió contradictòria de l’homenet petit omplint la cuina a vessar amb la seva presència, el fa ennuegar-se amb la magdalena. Li sembla estar contemplant un oxímoron fet carn, i té un lleuger mareig de dejà vu. “¿A qué hora ha sido?”, fa l’operari diminut. “Ahir a la nit, just enmig del telenotícies”, respon ella. “¿Y ya le había pasado antes?”. “Doncs sí. Passa ben sovint”.

La interroga diligent mentre treu de la caixa d’eines un higròmetre analògic, que enxufa delicadament, però amb decisió, al seu marit. La delicadesa, tractant-se d’un aparell analògic, es justifica per l'orifici de l'ídem. En tot cas, el seu marit sembla restar profundament agraït a la professionalitat del nan.

“¡Uff, señora! Esto le va a salir por un pico”. Ella sospirà amb la resignació de qui s’ho veia venir però servava encesa una petita flama d’esperança. “Ja. I un de nou, per quant em sortiria?”, va fer, pronunciant les frases inevitables que menaven directe al seu destí. “Pues si quiere le hago un presupuesto”. La calba va espurnejar quan li dirigí una mirada amfíbia i carregada de promeses. “Pero la verdad es que si yo le gusto, aun podríamos hacer un arreglillo”.

Ella se’l mirà de dalt a baix, amb moltíssima bona voluntat. I al final va trobar que no estava tan malament i que, ben vestidet, encara podria fer la seva planta.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS