Administrar

Verloren

cruella | 19 Juliol, 2007 18:02

"Ja hem arribat". Et vas treure el casc i em vas observar, divertit: “No penses aixecar-te de la moto?” Em tremolava tot el cos. Ets, amb diferència, el pitjor conductor del món. Allò havia estat com una carrera cap a l’infern: havíem passat tots els semàfors en vermell, havies insultat els vianants, no havíem respectat cap stop. Em sentia vella i acabada.

Varem entrar en un bar d’aspecte decrèpit, però molt net. Les taules de fòrmica, les cadires de sa mare i de son pare, una televisió retransmetent el telenotícies d’Al-Jazira. Olor a cúrcuma, menta i flor de taronger. Tu volies seure al costat de la finestra i això em va plaure. Llavors vingué el cambrer amb el seu rotllo. Que es deia Hassan i que no servia alcohol. Que ens portaria te a la menta i pastissets de festucs. Tu vas dir que entesos.

Volies que et parlés de la internacionalització de l’economia catalana, jo que no en tinc ni puta idea. Em vaig sentir a mi mateixa parlant del mercat global i de les oportunitats per a l’aterratge de les empreses catalanes a la Xina. Mentre m’ofegava en els teus ulls i em delia per les teves mans. I pensava que mare de déu, que segur que se n’adona i que com és possible que em tremoli el pols i em surti el cor per la boca. La Xina. Les empreses catalanes a la Xina. Es menja els pastissets d’un sol mos. Com deu ser que se’t mengi tota de cop i se’t cr... Avui es donen més que mai les condicions per a l’èxit, si les empreses aprenen a saber com gestionar el canvi. Segur que si li lleu la samarreta té la pell suau, com de melicotó. Segur que aquesta fragilitat és de mentida i pot aixecar-me en volandes i tirar-me damunt del ll... Avui hi ha vaixells que transporten contenidors de Xangai a Barcelona en menys de 12 dies. Se li ha quedat un trosset de festuc al llavi superior. Ja se n’ha adonat. Ostres, ha tret la llengua i se... oh.

“En menys de 12 dies?”. "En menys de 12 dies i per menys de 1000 euros per contenidor. El cost sobre la mercaderia és menyspreable”. “Vaja”. Ens quedàrem callats una estona, sense dir res. Vaig estar molt temptada d’agafar-te de la mà. "Escolta...", vaig començar. "Digues". "Tu creus que és possible...?". No vaig poder acabar la pregunta perquè, com sempre, m’assassinaves amb els ulls sense ni tan sols adonar-te'n. Somrigueres, i jo em vaig fondre quan vas dir, molt a poc a poc :“Tot és possible”.

 

La certesa

cruella | 18 Juliol, 2007 09:49

Quan li va dir d’anar a sopar, tingué el primer dubte. Duien tres mesos escapant-se junts a la màquina de cafè, i era moníssim. Tant, que ella ja havia progressat en un arc que anava de la insinuació a la imprecació directa, a pesar que, clàssica i votant de convergència, considerés que certs tràngols són fets perquè només els passin els homes.

L’oferta va arribar així de cop, sense tenir temps de meditar si aquell noi encara li feia gràcia o no, i un pic la va acceptar ja tenia un dubte existencial sobre el sopar i dos traumes psicòtics sobre el que es posaria aquella nit.

Els dubtes sobre ell creixien així com anava avançant la nit. Havien sopat en un lloc tan discret i poca cosa que no cal ni ressenyar-ho al post. El que sí cal dir és que ella en va pagar la meitat: a ell ni li passà pel cap de convidar-la. Encara que això no va ser tan gros com el fet que per anar a casa d’ell fessin servir el Nit Bus.

Per ser justos amb la veritat, cal dir que la va posar de bon humor que només dos petons apassionats, molt adequats al context i al seu univers interior, precedissin la nuesa: saltar-se els preliminars quan t’has llevat a les sis, és de necessitat. Però de sobte es va sentir cansadíssima, esgotada, i tot badallant li va fer saber que havia decidit que s’adormiria i punt. Ell li va dir allò tan suat de què li era igual, i que només volia estar al seu costat i que dormissin abraçats. I, mentre queia rendida en un somni inquiet, només va tenir temps de recordar que havia acabat el sabó del rentavaixelles i que demà hauria de passar sense falta pel Caprabo.

 

I desprÚs

cruella | 12 Juliol, 2007 11:03

T'envii un petó. És un petó cast. Un petó al front.

M'imagin que som asseguts en algun lloc tranquil; hi ha una posta de sol d'aquestes que es veuen només a Sant Telm: un sol enorme i taronja, una llum fosforescent que llanega sobre la superfície marina, una gavina a la vorera de la platja. De fons hi ha alguna d'aquelles cançons que m'enviaves: prové d'una finestra de principal ocupat per un estiuejant passatger. A la sorra arriben pescadors i encara resten alguns adolescents recremats que hi duen tot lo dia. T'agaf la mà i t'incomod una mica, així que et reculls els cabells en una cua i ja tens l'excusa perfecta per a desempellagar-te'n. Llavors m'inclin sobre el teu front i te'l bes, i tu somrius.

Camines cap a la mar i les ones, petites i grosses, et saluden.

Fil d'un prop˛sit que no dic

cruella | 11 Juliol, 2007 17:11

Els amics comencen amb el dolç mentre faig una ullada als CD i canvii la música: havien posat Purcell i ara no estic d’humor. Sec al sofà i els altres venen a reunir-se amb mi, cafè en mà. He triat Coltrane i he pitjat el play només per sentir-me arropada per alguna certesa. I ha funcionat, perquè enyoram la filiació i el desig de saber que encara som molt de veres, i volem la grandesa.

La navalla d'Occam

cruella | 09 Juliol, 2007 10:26

Són devers dos quarts de cinc. La sorra crema i no es mou ni un bri d’oratge. Arribem a prop de la talaia del socorrista i m’atur. “Aquí et va bé?”, li deman. Ell estén la tovallola i llença una mirada coquetuela al vigilant, carregada d’intencions. “Però què bo que està”, diu en veu suficientment alta com perquè al pobre noi se li apugin els colors a les galtes.

Li dic que m’acompanyi a la vorera de la mar, que vull que ens hi asseiem com dues iaies. La sorra és aspra, d’un granulat gruixat. Ves a saber d’on venen les camionades que la porten fins aquí cada nit. Ens envesteixen les ones, i arreu se sent bullici de nens que neden i riuen, els cops d’una pilota que espetega contra les pales de fusta. La platja està abarrotada.

Parlem dels seus plans per a l’estiu, del color del meu cabell, de la seva feina, de la meva àvia, d’en D i d’en G. S’aixeca per anar a cercar la crema solar i me l’escampa per les espatlles. Em fa un petó al nas. Riu com un boig amb cada paraula que pronuncio fins a fer-me empegueir. A estones, però, no diem res i jaiem l’un al costat de l’altre sota el sol de justícia, muts per la calor insuportable. Entre i entre somriu darrera les ulleres de sol, i a la platja no passa res més que les hores plenes.

Els altaveus anuncien de sobte que són les set i que finalitza el servei de vigilància. M’arriba immediatament el renou sord del socorrista botant a terra sobre la sorra. A les mans duu una ampolla d’aigua i uns prismàtics, i sense gaire cerimònia s’allunya platja enllà. “Que et jugues a que es gira i em mira amb aquests ulls tan negres”, fa ell. Jo somric maliciosa i li replico que se girarà, sí, però per mirar-me a mi.

El socorrista camina impassible cap a la posta de sol. El seguim amb la mirada, fins que ja no és més que un punt que s’agita i finalment desapareix. Trenco jo el silenci: “Hem quedat en taules, no?”, dic, resignada. “Parla per tu, guapa”, contesta ell, amb la veu ufanosa de qui sempre guanya fent trampes. Amb les maneres d’una senyorona de la dreta més recalcitrant es treu les ulleres de sol i em clava la mirada triomfal dels elegits: “M’ha passat el seu mòbil i hem quedat aquesta nit”.

 

Neo-crue

cruella | 06 Juliol, 2007 09:57

Coincideixen dos fets poc dramàtics:

1)Assisteixo a una conferència sobre neoconservadorisme americà.

2)Llegeixo d’un blogaire que respecto i que es considera liberal d’esquerres, que se sent tocat per la realitat. Em pregunto si sap que Kristol defineix els neoconservadors com a “liberals assaltats per la realitat” i somric. En realitat, ric.

No hi estaràs d’acord. Són els fills de Satan. Però tu llegeix a Kristol. Llegeix a Leo Strauss. Llegeix, perplex, a Gertrud Himmelfarb. I a Wohlstetter i a Bloom. I llavors et trobaràs a tu mateix repensant-te les veritats i les pròpies coses, i te les creuràs de debò i no perquè siguis papanates.

Comença, per exemple, per a qüestionar-te aquesta superioritat moral d’europeu del tres al quarto. I aquest donar per fet que els americans són uns ignorants sense capacitat per a elaborar una teoria política.

I astora’t d’aquesta consistència, aquesta coherència, i comença a acceptar que tenen tot el dret a dissenyar la seva pròpia política exterior en funció dels seus interessos. Exactament igual com fa la resta.

Treure el nas

cruella | 05 Juliol, 2007 17:11

Trop a faltar bona música i les paraules. Més la música. Entre les cançons que escoltàvem, hi havia també aquells mallorquins tronats. En Joan Miquel. Tu no et saltaries les regles, oi? No m'ho facis.

Cerc amb la mirada una mica més enllà. No és una tornada; és només un petó, un te trop a faltar. No és una tornada.

Cosntat que en Dessmond sí que ha tornat. És un dels meus blogaires preferits, i li dedic un pensament. Llarg i reconcentrat.

Al fons, la calitja desdibuixa l'horitzó.

Tancat per vacances

cruella | 13 Marš, 2007 12:47

Plego una temporadeta, i ja tinc la maleta gairebé enllestida. Això de fer la maleta és una de les coses que no puc suportar. Això, els informàtics i la gent que beu Solan de Cabras, són tres coses que em fan especial ràbia.

El rotllo de fer la maleta és que m’oblidaré irremeiablement de posar-hi algunes coses. Això sempre sempre em passa, però no puc fer-hi res: és la fugida a corre-cuita.

Per exemple, deixo pendents d’escriure tres dels cinc posts que n’AJ em va encarregar a principis d’any. I també un estranyíssim meme d’en Clint sobre inventar-me una abducció per al•lienígenes. (De totes maneres, Clint, a hores d’ara ja hauries de saber que l’extraterrestre sóc jo i que la teva abducció va ser cosa meva).

També em deixo posts ja escrits que no m’he decidit a penjar: sobre un dia molt trist en què em vaig desdoblar davant el mirall, sobre els terrats de Ciutat durant la meva infantesa, sobre els macarrons de l’àvia, sobre el dia que n’Allenja es va col•locar amb una infusió de bolets, sobre el Bar Clandestí.

Em deixo també un post propi penjat al blog d’un altre, parcialment alterat pel blogaire en qüestió per evitar que es reconegués la meva autoria, en un gest tan galant com innecessari.

I entre les coses que m’emporto, òbviament hi ha tots els vostres blogs. I el vostre talent. M’heu ensenyat moltes coses, i totes les entaforo a l’equipatge. Les poso a la maleta grossa ben facturades, això sí, perquè a la maleta de mà no em deixarien embarcar: són massa punxenques, inflamables, verinoses, potencialment revolucionaries i irreverents. Encara se m’endurien amb els peus per davant i emmanillada kual terrorista d’Al Qaeda.

En fi: que us dic ADÉU. Tanco els Melicotons al sementer durant una temporadeta. I encara que no tinc data de tornada, us prometo que ho faré: sempre torno com la falsa moneda.

Sabeu què? Tenim motius per sentir-nos felices: el cafè ben fet davant la mar, Coltrane, en D, els memes pesadets, el vestit tan minúscul en el qual ara hi entro. Un univers coherent. La vida dels teus. I tantes i tantes coses, en definitiva, per anar fent llistes i catàlegs, per a inventariar i classificar els rastres de la pura felicitat.

A mi m'agrada

cruella | 01 Marš, 2007 10:52

 

 

Torno de BulgÓria

cruella | 22 Febrer, 2007 12:45

Torno com una exhalació.

Arribo a Barcelona feta una estropaja, directa de l’aeroport al meu despatx. M’esperen caramulls de papers, reunions urgents, mails importants sense obrir, spam que em surt per les orelles i que llançaré (emportant-me per endavant alguns d’aquells mails tan importants), posts de tothom a dojo, una secre estressada i esgotada.

A Vilassar, hi ha enganxats a tot arreu trenta-set post-its de la xaxa (trenta-nou segons en D): que em falta llet, que m’han caducat els iogurts, que han trucat dos pics de Telefònica però no ha entès què volien, que me’n recordi de comprar aigua per a la planxa, que ha trencat dos gerros (un d’horrorós que em regalà la tieta G, i un de preciós de Kosta Boda) i que demà no vindrà perquè té la nena amb angines. Es veu que hi ha una passa (això darrer ho dic jo; no m’ho ha posat per escrit, a Déu gràcies).

Resum de Bulgària: poc relax, turisme regular, negocis encara per valorar i molt d'amor (que ja va bé).

Resum de Bulgària (extended version): paisatges preciosos, monestirs immensos, carreteres monstruoses, sinistra i persistent petjada soviètica que estreny el cor, gent afable, sopresius menjars (per bé), voracitat immobiliària, nits fredes, cels molt estrellats, esperit de superació.

Què us puc dir. Allò és, per definir-ho amb paraules manllevades, una veritable fàbrica de posts. En tinc d’alegres, d’indignats, de surrealistes, d’estorats, d’inversemblants i de mentides.

Algun dia. Ja ho veurem. De moment, us saludo a tots i us agraeixo els comentaris i els silencis.

BulgÓria

cruella | 10 Febrer, 2007 08:01

Benvolguts amics i enemics,

M’escapo a Bulgària. Seré fora fins al 21.

Entre coses i tantes coses de feina, ha d’haver temps d’esbarjo i turisme. Temps per al relax i l’amor. No podeu arribar a sospitar, cap de vosaltres, com necessito tot això: feina, esbarjo, turisme, relax i amor.

No sé com anirà tot plegat. No estic en el meu millor moment.

A reveure.

El meme de la Candela. El desenllaš.

cruella | 08 Febrer, 2007 01:04

Aquest és el darrer lliurament del meme cotxinot. Com recordareu, a la tercera part d’aquesta versemblant però falsa història, en Mikel i jo vivim un idili cibernètic que acaba com la processó de la moixeta: sóc acomiadada de Phone-Fuck i s’acaba la meva aventura empresarial. En Mikel m’escriu un email on assegura que em trobarà, per més temps que passi.

En Mikel va trigar deu anys a trobar-me. El temps no havia canviat gaire el seu estil epistolar. Tan breu, obvi i directe com sempre:

From:  Mikel < emci@cambrabcn.es>
To: Cruella <cruellissima@hotmail.com>

Subject:  T’he trobada
 

Cruella, 

Han passat deu anys. Al meu darrer email et vaig dir que et trobaria, i ho he fet. 

Vine demà a les 20.30 a l’hotel La Florida. T’espero a l’Orangerie, que ja saps que m’agrada. 

No se’t passi pel cap no presentar-t’hi. M’obligaries a explicar-li al D el teu passat de puton verbeneru. 

Mikel

PS Porta el vestit de dominatrix.

PSS Porta pasta, que l’Orangerie no és precisament un Mc Donalds.

A les 20.25 de l’endemà, mortificada, enfurismada, atemorida i emprenyada com una mona, vaig entrar a tota píndola al vestíbul de La Florida. Sota el meu llarg abric negre, m’havia ja entaforat la granota d’sky i vellut. Deu anys et passen una factura que no us vull ni explicar, i respirar dins aquell corsé per a raquítiques era una heroïcitat.

En Mikel seia a la millor taula del restaurant. Llegia la carta amb un cert avorriment i somreia cap a mi amb benevolència. “He demanat un cava sensacional com a aperitiu”, va dir a manera de salutació, mentre s’aixecava de la cadira i em besava castament la mà. Em vaig apoderar de les dues copes que el cambrer acabava de deixar sobre la taula i me’n vaig empassar d’un glop el contingut de totes dues: “Deixa’t d’hòsties, Mikel, i anem per feina. A quin pis és la nostra habitació?”

A l’habitació, en Mikel em va explicar -amb aquella riallada seva tan encomanadissa (juasjuasjuas, ja sabeu)- que no tenia intenció de convertir allò en un costum habitual, sinó purament viure una fantasia llargament gestada: volia posar-se la samarreta del seu equip de futbol i que el fuetegés a ritme dels Pets i de Mark Knopfler. “Només un cop i et deixo tranquil•la. Pels vells temps”.

Em vaig llevar l’abric i vaig blandir el fuet enlaire, fent-lo tremolar. “Tia, estàs molt bona. No m’esperava que fossis tan guapa i tan sexy”, va fer ell. “Doncs mira que hi ha plogut”, vaig respondre. “Doncs no ho entenc”. És clar que no ho entenia. Ni jo tampoc, a dir la veritat: estàvem atabalats com dues sacerdotesses vestals a un bordell. Això portava pinta d’eternitzar-se, i començava a veure clar que en D descobriria sense haver de fer cap esforç que a aquelles hores no podia ser al gimnàs. De fet, ja havia posat una cara molt rara en explicar-li el meu sobtat interès en el bodybump.

“No m’ensenyaries una teta??? Per trencar el gel, i tal...”. Anava a respondre-li que ni de conya marinera, quan em vaig trobar a mi mateixa pensant... i per què no? Podria a la fi respirar i, sobretot, agilitzaríem el tema. Em vaig baixar la cremallera de la granota i me la vaig llevar tan dignament com vaig poder (que no era molt, donada la talla XXS i les circumstàncies adverses). A ell se li posaren drets els pèls del clatell, els dels braços i els de l’entrecuix. I alguna altra cosa que no eren pèls, també. “Sembles tota feta de melicotó”, va murmurar, mentre venia cap a mi. “I tu sembles lelo”, vaig riure, posant-me molt molt tonta.


Quan vaig arribar a casa, en D dormia al sofà. Es va despertar de seguida: “Ei, guapa... què tal el bodybump?”, va preguntar, totalment grogui. “Ufff, bé. Anem a dormir, val?” Es va gratar els ulls i em va intentar mirar a la cara. “O sigui, que ara t’agafa per fer esport. Intentes recuperar vells hàbits, o què?”. Ens varem ficar al llit i vaig tancar el llum. “Doncs m’imagino que, en certa manera, podríem considerar-ho així”, vaig dir, mentre li feia un petó de bona nit.

 

El meme de la Candela. Tercera part.

cruella | 07 Febrer, 2007 07:53

A la segona part d’aquesta relat inventat, Phone-fuck i jo fem el salt de la tecnologia analògica a la digital en forma de webcam i de vestit sadomaso. Una nit, un català truca a la línia calenta: és en Mikel.

Amos va trigar tretze dies exactes a advertir que li dedicava tot el meu temps en exclusiva a en Mikel. Van ser tretze dies de bogeria total, d’anar encesa com un misto, i de restregar-me per les parets tot perdent l’oremus com una adolescent amb les hormones fora corda. De dia impartia les meves classes en perpetu estat d’èxtasi, davant la mirada encuriosida dels meus alumnes. De nit, m’embotia dins la minúscula granota d’sky i cedia a les seves demandes, enfervorida. De totes les coses que varem dir, fer, gesticular, punyir, engrunar, segregar, succionar, introduir, destrossar, xuclar, assotar, escopir i murmurar, no en puc dir res: encara avui sóc tota una professional.

Als tretze dies, però, un Amos fet una cucafera em va muntar un pollastre del quinze. La major part dels meus clients havien deixat de connectar-se de manera regular, les lesbianes multimilionàries li havien enviat una queixa formal, el meu rendiment donava resultats negatius i un dels dos libanesos que encara trucaven havia hagut d’apanyar-se-les amb l’uixer rus. “I això que no parla rus!”, va cridar fora de si, com un àngel exterminador. “Vaja cosa. Tampoc no parla català i amb mi estava encantat de la vida”.

Amos em va mirar amb els seus petits i incrustats ulls de porcella nadalenca, amb sentida pena. “Has anat massa lluny, maca. Si us plau, recull les teves coses i toca el dos. I tia, fes-te un favor a tu mateixa: oblida’t d’aquest català dels collons”. (Catalan motherfucker, va dir en realitat).

I sí, em vaig fer un favor a mi mateixa. Quin remei. La meva darrera nit de feina, Amos em va permetre emportar-me la disfressa de dominatrix com a record, per demostrar-me que no hi havia rancors ni iuius. “Te l’has guanyada, sòcia”, va mig plorinyar.

La última cosa que vaig fer com a Cruella de Vil va ser revisar per darrer cop el compte d’email de Phone-fuck. A la safata d’entrada, gairebé invisible entre els missatges d’uns trenta tarats, n’hi havia un de seu. Només deia això: “No m’importa quant de temps passi, Cruella. Et trobaré”.

I per Déu que ho va fer.

 

El meme de la Candela. Segona part.

cruella | 06 Febrer, 2007 07:05

A la primera part d’aquesta ficció, vaig viatjar a Boston i vaig conèixer Amos, un repugnant informàtic que va solucionar els meus problemes econòmics en contractar-me com a dominatrix d’una línia calenta.

En els següents mesos, l’ambaixada espanyola em va enviar tres cartes certificades -a Mallorca!- per fer-me saber que “continuaven treballant per solucionar el meu problema amb el visat”. Els pares em van trucar molt alarmats, però afortunadament per a la meva economia domèstica, Phone-fuck va experimentar un espectacular creixement paral•lel al de l’explosió de les noves tecnologies. Jo encara no sabia que Phone-fuck seria una start-up que remenaria milions de dòlars a la borsa, ni tampoc que ben aviat rebentaria amb la bombolla tecnològica de les puntcom i s’acabaria el meu breu somni de potentada.

La qüestió és que un dia Amos va aparèixer amb una cosa anomenada webcam i una granota de sky i vellut negre que semblava feta per ser cosida damunt del meu cos. “No esperaràs que m’exhibeixi amb això, no?? No ho penso fer, ni tan sols per a aquests descerebrats pervertits que em fan guanyar-me les garrofes”. “Tinc per a tu una mena de passamuntanyes a joc i un fuet. Estaràs irreconeixible”. “M’és igual: ni ho somiïs”. “Doncs sàpigues que dia rere dia perds quota de mercat, perquè la competència sí fa anar la càmera. En dues setmanes no tindràs ni un client”. Em vaig mirar el vestit amb resignació i vaig decidir aplicar-hi mentalitat emprenedora: “Vinga, me l’emprovo. Però si t’aglapeixo mirant-me, ni que sigui de reüll, et foto una ensalada d’hòsties amb el fuet que te’n recordaràs tota la vida”.

Els dies passaven i jo em muntava en el dòlar. Els meus clients eren bàsicament de parla espanyola, tot i que havia heretat algun libanès de la jubilada amb àntrax que no n’entenia un borrall, però que se m’havia afeccionat. També tenia dues lesbianes multimilionàries afincades a Florida, un professor del MIT de ment privilegiada i intel•ligència emocional zero-patatero, i un hacker que després va resultar que tenia 13 anys, acné, un gossa anomenada Ciciolina i un mètode pirata per a mirar-me de franc. Amos estava que treia foc pels queixals. Per això, quan una nit de poc moviment va entrar una trucada per l’antiga centraleta, l’informàtic es va posar de través. Li va agafar la paranoia que algú ens la jugava, perquè ara el gran volum de negoci entrava via web i es produïen ja molt poques trucades. Vaig observar el display, per tal d’identificar el prefix, i em vaig quedar glaçada. “No m’ho puc creure: és algú de Barcelona! Tranqui, Amos, que es tracta d’un català inofensiu i calentorro”.

Vaig despenjar amb la meva perorata habitual: un torrent incontenible de prosa marranota, orientada a fotre-li al client, així d’entrada, dos minuts de connexió per la jeta. Però el nou client em va interrompre, innocent:

- Que me podría dessir si hablo con la señora o señorita Cruella de Vil?

- Calla, ca tinyós, que no t’he donat permís per a obrir la boca.

- Caram! “Your native language” va de debò!

- Com no callis te fuetejaré el cul fins a pelar-te’l, rata traginera!

- Doncs jo em pensava que trucava (i pagava) per a parlar amb la senyora o senyoret...

- Doncs aquí mano jo i tu obeeixes!

Doncs no ho entenc.

 

El meme de la Candela. Primera part.

cruella | 04 Febrer, 2007 20:47

Em disposo a complir l’encàrrec que, com recordareu, m’ha passat en Puji, i que consisteix a escriure algun post eròtico-festiu que involucri algun blogaire que ens faci gràcia llegir. No fa falta recordar que la història és ficció, i us faig saber que m’ho estic passant bomba escrivint-la. Us demano, però, paciència, ja que em penso que haurà de ser publicada al llarg de diversos dies. Per últim, vull donar-li l’enhorabona a la Candela per l’èxit de convocatòria. Podeu seguir l’evolució del meme en la blogosfera punxant la Cuca al Cau. 


 

L’hivern del 97 va ser uns dels més càlids que es recorden a Boston (tot i que val a dir que jo el recordo horrorós). Efecte del canvi climàtic o del Niño o ves a saber. En tot cas, tremenda coincidència que no puc deixar de fer notar, perquè justament va ser l’any que jo vaig viure allà i vaig adoptar el nick que tots coneixeu: Cruella de Vil. Potser algun científic algun dia trobarà la connexió entre la meva activitat en exercici del meu malnom i la benignitat del clima bostonià aquell any.

Tot just m’havia llicenciat com a filòloga i marxava a una universitat de Boston, il•lusionadíssima, a treballar-hi com a professora d’espanyol. Però als pocs dies de ser allà, el departament de Llengües Modernes va detectar un problema administratiu: no em podien ingressar la nòmina. La cap de personal estava consternada. Lamentablement, va explicar-me, era un tema que no depenia d’Immigració, sinó -com no podia ser d’una altra manera- de l’ambaixada espanyola. Que Déu m’agafi confessada, vaig pensar. Era qüestió d’espavilar-se, o m’hauria d’estrènyer el meu ja prou estret cinturó.

Amos, l’informàtic del departament, era un tipus toís i cepat com un perxeró, amb la samarreta sempre tacada de cafè i el cabell llardós. “Ei, tia, jo tinc una feina puta mare per a tu. Pasta llarga i sense fotre res”, somrigué. Atrapada pel cos funcionarial de la diplomàcia espanyola, no em va quedar més remei que somriure a les seves dents grogues amb bona disposició. “On he de signar?”.

La feina era ben simple. A les deu de la nit, Amos obria d’estranquis la sala d’informàtica. Dues professores alemanyes, un uixer rus, la veneçolana il•legal de la neteja i jo ens connectàvem a un servidor remot on Amos havia allotjat la web “Phone-fuck. Hot girls in your native language”. Els clients, que ens contactaven primer per web i després per telèfon, havien de ser autènticament gilipolles per empassar-se que les fotos d’aquelles guarres de mirada extàtica, tetes com càntirs i cabell oxigenat els atenien les trucades.

“La teva feina consisteix a fer que passin el major temps possible al telèfon. Els dius totes les guarrades que vulguis i fingeixes que vas calenta com a moixa de gener. Si vols quedar amb ells en persona, tu mateixa, però això ja no és cosa de Phone-fuck. T’emportes un 5% de la comissió sobre la tarifa, descomptant impostos. Què et sembla?”. “Em sembla que per menys del 20% no moc un dit”, vaig dir. El tio es va passar la mà nerviosament per la melena greixosa, visiblement emprenyat, però finalment ho va reconsiderar. “D’acord. Però faràs de dominatrix, que tinc la jubilada libanesa amb àntrax. El teu nom de guerra, per cert, és Cruella de Vil”.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS