Administrar

Un post només per a noies

cruella | 02 Febrer, 2007 13:00

Duc tot el dia premenstrual; la pasta de les croquetes m’ha sortit massa fluixa; he vist “Vacances a Roma” i he plorat per l’amor impossible de Gregory Peck i Audrey Hepburn; m’he cruspit tot un pot de Nocilla (i n’he rebanyat les restes amb donetes); he trucat a l’Ale i hem parlat de quan érem joves i belles i primes i irresistibles; la de la parada de fruita m’ha dit “senyora, què li posarem”; una mallerenga ha fet caca al balcó; ja no m’entren els texans; sóc un ós sense depilar; en D vol fer submarinisme els dissabtes; el ginecòleg té les mans com a rodes de molí; la veïna m’empastifa la roba estesa amb olor de fritanga; n’he fets trenta-quatre; m’ha sortit un gra enmig del front; m’he fet una carrera a les meves mitges preferides; m’han servit un cafè amb llet gelat; l’assistenta em roba el paper higiènic i els cartrons de llet; el Hotmail em fa perdre missatges a mig escriure; l’àvia està emprenyada; he reincidit amb la Nocilla; en D m’ha prohibit les pel•lis de n’Audrey Hepburn; no me’n surto amb el meme cotxinot; necessito un peeling i un lifting i una lipo; les rebaixes m’han arruïnat.

Amigues blogueresses: us convido a totes a escriure un post per a noies en què us queixeu de manera universal. És genial, és fàcil, és gratis i és alliberador. I et quedes com si t’haguessin fet un massatge marranu i molt professional.

 

Reconciliats

cruella | 30 Gener, 2007 09:23

Jaiem a la penombra. L’un al costat de l’altre, esgotats, només agafats de la mà. Em vull posar el pijama i m’immobilitza amb un sol braç, amb un moviment ràpid que no li és propi. Riem.

Li dic alguna barbaritat, però no em deixa anar. Em respon qualque doi i ens posem a jugar a insultar-nos amb mots inventats. És un vell joc que fa dies que havíem oblidat. La regla bàsica és que perd qui primer vacil•la i es torba més de dos segons a crear una paraula absurda. És evident que gairebé sempre guanyo jo:

- Ets un zorrigualdo,

- I tu, valdispaja,

- I tu, numismàtic,

- I tu, magnetotèrmica,

- I tu, plapensiònid,

- I tu, Iznàjara,

- I tu, àcidbòric,

- I tu condemora,

- I tu abecèdic,

- I tu Tamuda,

- I tu oximorongu,

- I tu Bisolvona-compòsitum,

- .... i tu... i tu... arggggg

-Jajjajajajajjajajaja! Et quedes sense pijama.

Em quedo sense pijama i sense orgull: no suporto perdre. Començo a argumentar si és legítim considerar com a vàlid un cop tan baix i esportivament reprovable. Deixant de banda el fet que el refredat pot empitjorar.

M’abraça sota el nòrdic amb els braços i el cos. L’escalforeta és deliciosa i em pesen els ulls. Segur que tenia a la recàmera alguna cosa punyent i enginyosa a dir, però se m’oblida per sempre perquè ja m’he adormida i estic somiant amb una platja llunyana i solitària.

Intoxicada

cruella | 23 Gener, 2007 19:58

Estic refredada. Com una sopa. La causa no la tinc clara: segons en D, perquè em passejo despitralada com si fos primavera-verano en el corte inglés. Segons la meva sogra, amb qui no puc estar-hi més d’acord, per culpa del tripartit.

Sóc poc pacient i no tenc constància per les coses més elementals, però em medico amb precisió quan es tracta d’un refredat. Vaig al metge de capçalera: em recepta xarop per a la tos i un analgèsic per al mal cos que se m’ha quedat. Al telèfon tinc mon pare, que em pregunta si el xarop té codeïna. “Idò no”, li dic, repassant el prospecte. “Idò ja t’estàs buscant la vida, que no te fugirà el constipat ni amb aigua calenta”.

Tres dies després, estic exactament igual. Bé, en realitat estic molt pitjor, perquè duc dos dies passant unes nits de ca extern. No he pogut aclucar l’ull entre atac i atac de tos, i estic adolorida i en plena crisi de desesperació. He entrat en una farmàcia i he demanat educadament, però decidida, que facin el favor de vendre’m Bisolvon Compositum, amb un 10% de codeïna, perquè la caca que vaig comprar l’altre dia no m’ha fet cap mena d’efecte.

Em precipito sobre l’ampolla de xarop com qui s’aferra a una post a altamar i li foto un bon tanto. Sense adonar-me’n, me n’acabo de pimplar mig envàs. Estic com una cabra.

Mitja hora després, em tremola el pols i comença la taquicàrdia. El món gira vertiginós al meu voltant. Una suor freda em banya el front. Sóc perfectament conscient que m’he intoxicat patèticament amb un xarop per la tos, i em sento ridícula i miserable, així que aguanto el tipus tot el que puc. Tot el que puc són, aproximadament, vint segons: sóc poruga com una lloca. De manera que, amb l’evidència de l’ampolla mig buida a la mà, aviso en D que estic semienverinada.

Tot el camí fins a casa m’escridassa, horroritzat. A més de tontaina, em sento vilipendiada, així que ploro pels descossits perquè s’apiadi de mi. Tanta sort que funciona i acaben els crits, i mentre m’adormo al seient del cotxe començo a construir aquest post de penitència. Per irresponsable, per frívola. Per idiota. 

 

Els posts de n'AJ. El psiquiatra de mon pare

cruella | 14 Gener, 2007 12:30

Administrar sàviament el fracàs és el meu repte per al 2007. Sempre he tingut una exagerada tendència al drama. Molt probablement perquè em deixo arrossegar per les passions –les bones i les nocives – com si el món s’acabés. Això, i també la precipitació amb què m’aboco a les coses que m’atreuen, fa que el fracàs em sigui tan natural com una sessió de depilació a la cera.

La combinació de la precipitació i el drama m’ha procurat bells fracassos. Especialment en el terreny de l’amor. En una ocasió vaig quedar tan tocada que mon pare es va alarmar. Recordo perfectament la seva proposta surrealista: “No sé què tens ni si te puc ajudar. Però si vols parlar amb so meu psiquiatra, només ho has de dir”.

No sé si vaig acceptar més per curiositat que per fe. Vaig trobar-ho una mica pornogràfic, a dir la veritat. Però la qüestió és que dos dies més tard em trobava asseguda al seu despatx, francament incòmoda i divertida a l’hora. El tio m’escodrinyava a través dels vidres progressius de les seves ulleres, amb una curiositat també molt evident. El silenci era ben tonto. “Ton pare em cau molt bé”, va dir. “Sí. És un sol”.

Tinc horror vacui. Necessito omplir les estances i les distàncies de paraules, i aquell silenci em matava. Així que vaig començar a explicar-li, més que res per poder suportar una hora de teràpia, com m’angoixava el fracàs continu i repetitiu de l’amor. Totes aquelles relacions impossibles. Ell tenia una actitud molt poc passiva, per la idea que jo tenia d’un psiquiatra: m’interrompia, em preguntava, postil•lava. La veritat és que començava a cansar-me’n i no havíem fet res més que començar. Fins al gorro, vaig intentar dinamitar la sessió i acabar ja amb tanta de tonteria: “No hi ha cap pastilla ni píndola de les que receptes a mon pare que em pugui fer servei? Alguna cosa que em deixi tranquil•leta”.

No em va respondre de seguida, però quan ho va fer va aconseguir despertar el meu interès de cop: “Més que pastilles, el que necessites és canviar algunes idees preconcebudes. Cruella: ja no ets una adolescent”. I, fidel a l’estil repel•lent amb què va iniciar la visita, va enarborar un discurset erudit sobre els tipus d’amor: l’amor filial, l’amor a la comunitat, l’amor a la professió, als amics, a la ciència, l’amor de parella. Va detenir-se en l’amor de parella per carregar-se’l de valent. “No tothom està fet per donar-se a una sola persona. Potser ni tan sols tu. Reflexiona-hi”.

De nou es va fer un silenci incomodant. Vaig aixecar-me de la cadira i ell em va acompanyar a la porta. A la sala d’espera ja hi havia mon pare: “Què? Com ha anat?” “M’ha prescrit electroxocs i camisa de força, per començar”. Tots dos varem riure. “Va, què t’ha dit?”. No sabia ben bé què explicar-li. La visita havia estat la cosa més rara del món. “Estic bé. Només em cal més reflexió”. Ell va fer un gest decebut: “Vaja cosa. Això ens cal a tots. Per mi que aquest tio em pren el pèl i la pasta”. “A mi també m’ho sembla, mon pare, a mi també m’ho sembla”.

 

Els posts de n'AJ. L'oxímoron

cruella | 10 Gener, 2007 08:16

N’AJ m’envia un SMS sobre el seu darrer nòvio, que ha conegut a Luz de Gas i que és, com ja sabeu, un oxímoron amb potes. És un SMS conceptista i jo m’he llevada culterana. El contingut és, en tot cas, definitivament barroc: parc, sense vocals, dens i concentrat com l’avecrem:

“Stic :-C. No trk. Es com tots”

No trk??? Em rebrego el cervell tractant d’esbrinar-ne el significat. L’esmorzar no m’ha animat i continuo espessa i gongorina. Teclejo ràpidament, i amb totes les lletres de l’alfabet, un SMS directe a la jugular: “Què vol dir, que no trk??? Que no trenques? Que no triki? Que no té ruca (que l’aguanti)? Nena: concreta”.

El meu mòbil brunzeix 30 segons després amb un nou missatge de resposta. Vibra, emprenyat, sobre la taula del menjador: “He sborrat el seu tef, x no tnir temptacions de t-r-u-k-a-r (q sembles lerda, wapa)”.

En D surt de la dutxa i em mira, divertit, des de la porta del menjador: “Què se suposa que us expliqueu? No pots trucar, com les persones normals?”. Ara agafa i explica-li el drama telefònic i que, sense voler, ha posat el dit a la nafra. Enviant SMS, llegeixo a la petita pantalla. “I si ell també t’ha esborrat de la seva agenda? Com us t-r-u-c-a-r-e-u? La lerda, wapa, podries ser tu”.

Deixo el mòbil a sobre la taula i el contemplo durant dos llargs minuts. M’imagino n’AJ consternada pel dubte que acabo de sembrar. Ostres, potser no calia ser tan contundent. Dos minuts i quaranta segons després –una eternitat- el mòbil es posa a vibrar i pampalluguejar com un putu arbre de Nadal: Teniu 2 SMS nous a la vostra safata d’entrada. Targeta SIM plena.

“JAJAJAJAJAJAJJA. Cruella, ets innocent i pura com un nadó. Mai mai no entendràs els homes. D’un tio que coneixes una nit boja a Luz de Gas, què en pots esperar??? Mira, nena. No sé com definir-ho. Això tu, que ets la filòloga”.

A més de filòloga, sóc convencional. M’he cansat de teclejar com una adolescent patètica. Faig relliscar la tapa del telèfon i marco el número de n’AJ. Despenja al segon truc amb veu pizpireta: "I ara què vols??". " Que ja sé com definir el teu nòvio de Luz de Gas: és un oxímoron, nena. Un claríssim, indiscutible i estilístic oxímoron”.

 

Meme (i van cinc)

cruella | 09 Gener, 2007 07:21

Na Txelleta m’enfloca aquest meme que, segons crec, perpetrà na Candela. Entre els qui l’han fet, hi figuren l’Avi, n’Alepsi i el meu estimat Veí del novè. Això em fa reflexionar sobre com és d’endogàmic aquest petit univers virtual, i faig un apunt mental per al futur post sobre la mentida blogosfèrica que em demanava ahir n’AJ.

El meme reclama cinc veritats encara no confessades al blog. Em poso estupenda i us en regalo aquestes:

1) No puc beure amb l’estómac buit. La raó es que em puc posar molt dolça, carinyosa i ploranera, però molt més sovint em foto agressiva i violenta. A l’endemà tinc dramàtics blancs de memòria, a més d’un D emprenyat com una mona.

2) El meu llibre preferit és, per a escàndol de molts, el Quixot. No admetré cap crítica al respecte: no en teniu ni idea.

3) He conegut íntimament i en molta profunditat a un blogaire “dels nostres”.

4) Vaig fer el ridícul de la meva vida un dia de nudisme al Trenc en què em vaig trobar, també en boles, el meu professor de Literatura del Segle d’Or. Ens férem els locos i mai no comentàrem l’incident. Sapigueu, per això, que vaig treure matrícula d’honor.

5) Conec bé en Joan Miquel Oliver, dels Antònia Font. Va aprovar filosofia del llenguatge gràcies als meus apunts d’empollona, de fet. Si algú vol que desvetlli el misteri de per què es fan dir “Antònia Font”, pot escriure’m un email i amb molt de gust ho explicaré sense censura.

Faig córrer el meme cap en Tatxenco i en Puji, per si el volen fer.

 

Els propers posts

cruella | 08 Gener, 2007 10:10

L’AJ em suggereix diferents temes per a un nou post, cansada –amb raó– de veure dia rere dia el post d’Any Nou:

  1. Un estudi exhaustiu i definitiu sobre per què als homes els regalen roba interior per Reis
  2. L’oxímoron “un nòvio de Luz de Gas”
  3. El psiquiatra del meu pare
  4. Les rebaixes
  5. La mentida de la blogosfera

Au, idò. No em comprometo a desenvolupar tots els temes, però sí com a mínim a intentar-ho. De pas, aprofito la pública tribuna dels Melicotons per demanar als companys blogaires (masculins) que confirmin o neguin si entre els seus regals de Reis hi figuren calçons blancs o mitjons. Per als altres temes ja m’espavilaré.

Agraeixo a l’AJ tota la munició. Qui sap si mai la convidaré a escriure un post a dues mans: té moltíssimes coses interessants a dir i un punt exhibicionista. Tota una blogueresa en potència, doncs.

(Nota aclaratòria: "calçons blancs" és la versió mallorquina de "calçotets". NO es refereix al color de la roba)

New Year's resolution

cruella | 01 Gener, 2007 12:58

-Trucar l’àvia un cop al mes, i no un cop l’any

-Escoltar les Diverse bizzarie sopra la vecchia sarabanda o pu ciaccona, de Nicola Matteis, sense vessar llàgrimes

-Ser més radical i menys bleda

-Tirar del bigoti a en Carod

-Somiar amb el número guanyador de l’Euromillon

-Recordar el número amb què he somiat i segellar les apostes a temps

-No matar totes les plantes d’en D

-Veure’m amb l’Ale un mínim d’un pic al mes

-Mantenir la manicura impecable

-Ser caritativa amb els gilipolles

-Llençar tots els catxivatxes mallorquins que em va portar la mare sense resistir-me patèticament

-Deixar-me fotografiar en boles per en D

-No tancar els ulls amb el flaix i tudar les fotos despullada que em vol fer en D

-Assolir un punt d’autisme que em faci immune al progressisme d’opereta

-Escriure un llibre a tres mans amb na M i na MR

-Fer un viatge romàntic sense sortir de Vilassar

-Descobrir tots els misteris sense trencar-ne la màgia

 

El dia de l'Estendard

cruella | 31 Desembre, 2006 08:20

31D Diada de Mallorca

El 31 de desembre a Palma és la festa de l’Estendard, una de les celebracions civils més antigues d’Europa. Es commemora la conquesta de l’illa a mans del rei Jaume I, que la tradició situa el darrer dia de l’any 1229, quan posava fi al setge de Palma i incorporava Mallorca a la Corona. Pels qui en volgueu més informació, consulteu aquest article d’en Gabriel Bibiloni.

Per a la consciència col•lectiva mallorquina (del col•lectiu mallorquí que té consciència, vull dir), la festa de l’Estendard és la Diada Nacional. Al marge del que diguin els calendaris institucionals.

Per tant, m’adhereixo a la proposta del meu benvolgut professor Bibiloni i agito les meves senyeres: una a la balconada, de cara al mar i apuntant a Mallorca tant com pugui; i l’altra, la que m’he copiat del seu blog i que ell ha penjat amb aquesta finalitat.

Molts d’anys a tothom.

 

It never entered my mind

cruella | 30 Desembre, 2006 15:33

He passat el Nadal a Mallorca, a can De Vile. No podia ser d’una altra manera, i en D prou que ho sap. Negar-s’hi pot reportar-li les ires de tot el clan mallorquí, encapçalats per la bèstia parda de ma mare, capaç de presentar-se a Barcelona i portar-lo cap a l’illa arrossegant-lo d’una orella.

A Mallorca he trobat les meves nebodes enormes i precioses, el meu fillol acoquinat per tanta d’al•lota, els pares estupendos, els racons iguals. Tot allà s’assembla molt a la Bellesa, així amb majúscula. No té cap mèrit: és simplement així.

Una tarda de pluja vaig escapar-me tota sola a passejar per la meva ciutat. La gent no vol sortir quan plou i tot acaba sent trànsit, apagades i semàfors espatllats. Enmig del caos, ensopego amb un ex. És un canalla músic de jazz, i continua tan tan guapo que treu la respiració. La puta Bellesa porta aparellada un poder destructiu molt superior a l’efecte poètic i encisador que també engendra. A poc que hom n’ha tingut experiència, ho sap. I mentre m’escapoleixo per no haver-lo de saludar, procur recordar la Destrucció (dramàticament amb majúscula, també): tota la poesia i l’encís, tot el fàstic i el desig, tota la febre, tota la gelosia, tota la decepció.

Però per més que ho intento, només aconsegueixo recordar la Bellesa. I l’amor. I també aquella mescla de bellesa i amor que era la nostra cançó, del gran Miles Davis. Era nostra a força d’escoltar-la junts i disseccionar-la nota a nota, fins que l’amor i la música van quedar al descobert i sense misteris. Aquí us la deixo.

(NOTA: si no aconseguiu sentir-la, anau a http://www.goear.com/listen.php?v=9a32652)

L'invisible Clint

cruella | 22 Desembre, 2006 07:55

Ei, Clint,

Que sí. Que ets tu. L'Alepsi te'm va assignar, i estic contentíssima perquè també tinc el meu punt jipiriolo.

Sense més preàmbuls, aquí va el meu regalet: són, com no podia ser d'una altra manera, les teves ronyoses bambes, però tunejades en pla cruelling.

Que tinguis molt bones festes, germà.

Amic invisible

Els nois de n'AJ

cruella | 17 Desembre, 2006 19:37

El divendres passat, dia nacional dels sopars d’empresa, la meva amiga AJ i jo no varem trobar una taula lliure en cap dels tres restaurants en què varem intentar deglutir un sopar frugal. Com diu ella, així som de llestes i així ens va. De manera que, després de voltar inútilment per la zona, ens varem resignar a prendre’ns un parell de còctels amb l’estómac buit en un lloc molt jipi on liqüen el seu propi cogombre de cultiu ecològic. (Llegeixo aquest paràgraf i trobo que la darrera frase té delicte. Malgrat que temptada de fer-ho, decideixo no esborrar-la).

El cambrer és guapo. Jove, però guapo. N’AJ insisteix en aquest fet remarcable i decidim que no necessitem gaire més raó per entrar-hi. “A més”, argumenta la molt bandarra, “ja va essent hora que em dediquis un post dels teus”.

N’AJ demana alguna cosa amb ginebra i menta natural triturada i jo, més clàssica, em demano un Negroni. Quan el jove i guapo cambrer ens porta les copes, n’AJ li fa alguna brometa i al vailet li brillen a la cara uns ullons enamoriscats. N’AJ és molt maca.

Parlem d’això i d’allò. El meu Negroni és deliciós, però letal, i malgrat que encara no ho sospito, abans d’acabar-me’l hauré agafat amb un pet del quinze. N’AJ fa poc que ha trencat amb la seva parella. Era un tio que semblava fet de cel•lofana transparent i pura orxata. Tan dòcil que ni tan sols t’hi pots emprenyar. Li parlo aleshores d’un home que m’encanta per a ella. El conec de fa poc i l’hi vull presentar. A n’AJ la cosa, d’entrada, li fa mandra, però acabem rient totes dues planificant la trobada.

Comencem a anar una mica gates. Sento que m’envaeix la son, a mitges per mor de la borratxera lleugera i de la foscor envolvent del petit bar. Fa una estona que n’AJ té al cambrer oblidat, i el nen va fent el despistat, tornant una vegada i una altra a la nostra taula. Ens sembla que és hora de marxar.

Paguem al cambrer, qui ara triga més d’allò que és estrictament necessari, i ens torna el canvi amb un gest decebut. Mentre sostinc la porta perquè n’AJ surti, ella es tomba i li dedica un darrer somriure espectacular. El nen guapo s’il•lumina en la foscor del bar com una bombeta encesa. Acostuma a passar quan et poses ridículament content d’estar dins la teva pròpia pell.

 

Meme (4)

cruella | 13 Desembre, 2006 13:07

Visc a un vuitè, davant del mar. Com que els matins em llevo molt prest, em prenc amb calma txitxa l’esmorzar mentre contemplo com surt el sol darrera el mar. És tot molt especial, creieu-me. Ara no us diré com el mar canvia cada dia de color i d’atrezzo, que queda cursi i mallorquinongu. En canvi, sí que us vull explicar que no estic mai sola.

El veí que viu al novè surt a la terrassa a mirar els primers rajos de sol. El sento remenar cadires més enllà del meu sòtil, saludar les plantes i encendre’s la primera cigarreta, així en dejú, com un poeta maleït. De vegades tosso perquè sàpiga que sóc just a sota, i llavors m’arriba el cruixir del vímet del seient sota el pes del seu cos. Estem en silenci una estoneta: ell fumant, i jo embolicada en una manta, cafè en mà.

El Veí de Dalt és el meu veí preferit.

Avui faig el meme que algú m'ha comanat, i que va de transcriure la cinquena frase, pàgina 123, del llibre que tinguis ara mateix al costat. Faig trampa i trio el segon en proximitat. És el diari personal de Cesare Pavese, L’ofici de viure, del qual us n'escric el paràgraf sencer, perquè tants blogaires s'hi veuran reflectits. En aquest fragment parla de la creació poètica (les cursives són seves):

Altra cosa és recordar-se dels propis consells de tècnica que se t’acudeixen quan estàs assegut a la taula, dedicat a meditar i ben garbellar la tria; i una altra cosa és recordar els de vida que se t’havien d’acudir en l’orgasme de l’alegria o del dolor, quan cal reaccionar a situacions fugisseres.

Li passo el meme, si el volen fer, a la Txell i la  meva Jbauereta.

Una altra pluja fina

cruella | 10 Desembre, 2006 18:55

Torno de l’escapada obligada del pont de la Puríssima. Havia de servir perquè en D i jo descanséssim molt, però estem rendits.

L’escapada era amb tres parelles més. Nosaltres dos no tenim nens, però tots ells sí, i tothom troba admirable que vulguem passar les vacances amb tota la carrua d’infants d’edats variades i variada condició. N’hi ha tres de dos, dos de sis, dos de vuit i una de deu. Amb folre i manilles.

Les tres nenes volen venir al cotxe amb nosaltres dos. En D passa primer estricta revisió a les soles de les sabates. “Ja us n’esteu netejant el fang, o no hi pugeu”, aclareix, sever. Elles obeeixen i en pocs minuts les porten fins i tot enllustrades. Hi pugen contentíssimes perquè han fet fora als dos nens més grans. “Són més tontos que en Carod”, riu la de vuit anys. La de deu i la de sis riuen, també. La de deu amb ganes, i la de sis perquè sembla que toca riure.

En D i jo dissimulem com podem les riallotes que ens volen sortir de sota el nas. Els pregunta què voldrien votar, si poguessin. Són totes convergents aferrissades. Tres petites talibans amb el cor entregat. La de deu anys m’explica educadament que algun dia es dedicarà a la política i farà una fulgurant carrera que la portarà de diputada a consellera d’en Mas. La de sis comenta que en Mas és molt guapo i es lamenta perquè ja és casat. Miro de reüll en D i el veig plorant llàgrimes avall.

Continuen parlant d’en Carod. Surten a la conversa les paraules traïció, covardia, deslleialtat. En D replica, i els parla més aviat d’estupidesa i tonteria. Ràpidament, totes tres hi combreguen: “Sí, en realitat és un tonto que no sap res de res”. La de vuit anys sospira, resignada: “Quan jo era petita, tots els polítics em queien bé. Però ara ja no te’n pots refiar: te’ls has de mirar molt bé perquè no t’enganyin ”.

Busquem un redol per aparcar perquè hem arribat al lloc que volíem visitar. Ha començat a caure una pluja fina i surto jo primer per agafar els abrics que hem guardat al maleter. A la més petita, l’embolico també amb la meva bufanda i li faig un petó. “Cruella, ens explicaràs el final del conte d’ahir?” “És clar que sí”. “Què bé. És que ja estic farta de parlar d’en Carod”. Té més raó que un sant. Jo també n'estic farta, la veritat. Caldrà mirar els polítics molt bé i de molt a prop perquè no ens enganyin un altre cop.

Llum i ceguesa al Bar D

cruella | 03 Desembre, 2006 21:10

Entro al Bar D a fer el meu cafè de mitjan dematí. Seuen a la barra el tio bo de la Caixa Penedès, el friki de la botiga de discos i el senyor P, qui beu amb delectació un gotet de vi rosat. En J, l’amo del bar, em saluda fent guasa amb el tema de moda: “Cruella, avui voldràs un entrepà de xoriço... d’Andratx?”

El senyor P és cec. En sentir el meu nom, em saluda efusivament: “Hola, guapa! Tu sabes algo de lo que pasa con los alcaldes de Mallorca?” “Senyor P: li asseguro que si ho sabia, no estaria aquí treballant com una pringada perquè les comissions les hauria cobrat jo mateixa”. Riu amb una vitalitat encomanadissa i fa un glopet al tassó de vi. El senyor P és molt gran, però té una xispa inesgotable. És la pura veta de l’alegria. M’entendreix advertir que fins i tot els seus ulls assecats serven aquesta lluentor.

Horroritzada, m’adono que duu un blau enorme a prop de l’ull esquerre. M’explica partint-se de riure que s’ha fotut de lloros contra una pidolaire romanesa. Es veu que la tia seia a terra amb la mà estesa, i quan l’ha detectada ja s’ha fotut la santa hòstia. “He pisado algo blando con el pie y el bastón”, riu. “Doncs la propera vegada asseguri’s de trepitjar clavant fermament el bastó. I si se’n duu un ull per davant, que sigui el de la romanesa”. Les seves riallotes ja s’encomanen al bar sencer.

Al cap d’una estona parlem animadament sobre els polítics mallorquins i els catalans. De cop i volta es posa seriós per reflexionar en veu alta amb una clarividència que em deixa de pedra: “Mira tú por dónde ahora resulta que yo podía haber sido presidente de la Generalitat. Como Montilla: no tengo estudios, no hablo bien el catalán, y no veo tres en un burro”.

El senyor P està somrient amb els llavis, els ulls opacs i les mans petites. Hi ha un nou esclat de rialles al Bar D mentre vaig acabant el cafè amb llet. “Va, senyor P. Li acompanyo per si hi ha més romaneses a les voreres”. Ell estén una mà amb un gest de refús, mentre amb l’altra fa picar el got buit sobre la barra. “Gracias, guapa. Pero me voy a beber otro rosado. En el país de los tuertos, el listo soy yo”.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS