Administrar

Fora el Lexatin

cruella | 29 Novembre, 2006 09:51

A can De Vil som una mica histèrics. Per això jo li faria un monument a l’individu que va inventar el Lexatín: és prendre’l i quedar-me tranquil•leta i feliç com un nadó.

Com que fa uns dies que estic molt nerviosa i començo a dormir fatal, penso en tirar de Lexatín un altre cop. Abans, però, decideixo demanar-li consell a na M.

Na M és, a més de farmacèutica i rata-sàvia, una de les meves millors amigues. Com que és una de les persones menys nyonyis que conec, sé del cert que no s’escandalitzarà per les meves intencions d’automedicar-me, de manera que li escric un email sense massa sofisticacions sobre els meus plans.

Na M em respon de seguida. No està gens preocupada per la benzodiacepina, especialment perquè el meu metge me la prescriu sovint, però m’estén una recepta que considera infinitament millor:

1) 30 minuts d’exercici moderat

2) Una dutxa relaxant, sola o acompanyada

3) Un bon clau (SIC)

De manera que segueixo les instruccions fil per randa i:

1) Suo com una truja damunt la bicicleta estàtica, durant mitja hora infinita

2) Em dutxo, cremant-me o glaçant-me alternativament, segons la fase del programa del rentavaixelles

3) Violo en D repetidament

L’efecte ha estat bestial. He dormit el son dels beneïts de Déu, dels sants innocents. Li he proposat a na M de patentar l’invent: on hi hagin fórmules magistrals, que es llevin del mig els lexatins i les punyetes.

Ensaïmada de tallades

cruella | 26 Novembre, 2006 15:55

Aquest cap de setmana han vingut els meus pares. Viatjaven aquest cop en vaixell des de Mallorca per poder dur el cotxe carregat amb les últimes pertinences de la meva vida mallorquina: l’ós Peposo, fotos d’antics nòvios, capses amb apunts, la patètica orla de la Universitat. Sento una petita punxada de rancúnia pensant que la meva habitació de soltera ja no és pus la meva habitació. Es veu que l’han pintada de blau cel i que hi han instal•lat un petit estudi on tots dos fan els deures d’informàtica que el profe els posa els dijous. “Però que no era tai-xi?”, pregunta en D. “El tai-xi són els dimecres”, puntualitzen.

En D està encantat perquè ma mare ha portat, a més de tots els meus catxivatxes, un quilo de farina d’ensaïmada. La meva ensaïmada preferida és la que es prepara per carnestoltes: l’ensaïmada de tallades. Duu per sobre talls de sobrassada i de carabassa confitada, i és deliciosa.

El primer que cal fer es preparar la pasta de l’ensaïmada amb farina, ous i llevat. Mentre sopem la massa anirà pujant, vigilada histèricament per en D. Està tan excitat que totes dues acabem prohibint-li que torni a la cuina: quan es tracta de jalar, en D gestiona la paciència fatal.

Ara que la massa ha tovat, ve l’operació més delicada. S’ha de formar un full prim com un llençol que, un cop enrotllat sobre si mateix, constituirà l’espiral de l’ensaïmada. No és tasca fàcil perquè l’elasticitat de la massa fa que tendeixi a recuperar la seva forma inicial. Així que ma mare d’un cantó i jo de l’altre, amb cura que no es trenqui, anem estirant-la i atupant-la sobre la taula del menjador.

 Mentre jo engreixino la làmina de pasta amb saïm, ma mare va enrotllant-la com un canaló, davant la mirada expectant d’en D i de mon pare. Ens partim de riure per la cara de pardals solejats que se’ls ha quedat i, amb summa cura, la disposem en forma d’espiral, vigilant que entre les vores i hagi com a mínim dos dits d’espai. “Cruella, ara posa-hi per damunt els bocins de sobrassada i de carabassat”, ordena ella, diligent.

Cobreixo la palangana amb un drap de cotó i la deixo sobre l’encimera. Per avui, hem acabat. Caldrà esperar tota la nit perquè la massa iniciï el segon tou, i en D sembla desesperat, però resignat.

El matí arriba més prest que de costum. Sura a l’aire l’oloreta dels diumenges de la meva infantesa, i em llevo sense mandra en comprovar que en D ja no és al llit. Me’l trobo preparant cafè i esprement taronges per a l’esmorzar. L’ensaïmada acabada de sortir del forn té l’aspecte beneït del pecat mortal. “Ma mare: t’estim. Ho saps, no?”, li dic, fent-li un petó. “No diguis dois i corr a despertar ton pare”, somriu.

El sol vol sortir darrera la mar. Els primers surfistes es despullen a la sorra i es llencen a les onades d’escuma. Mallorca, avui, és molt a prop.

Ànimes despullades

cruella | 23 Novembre, 2006 07:53

A la Jbauer

Era l’estiu de final de carrera. N’A i jo havíem fet d’orientadores durant l’últim any per a un grupet d’estudiants americans. L’orientació al campus bàsicament havia consistit a mostrar-los la fotocopisteria, el bar de ciències i els lavabos. Les raons de la tria són òbvies per qui ha nascut a l’era analògica: fotocòpies, perquè encara no existia el rincondelvago.com; bar de ciències, perquè el lligue per xat trigaria encara a arribar i el més exòtic eren els biòlegs hippies; lavabos, per motius de tots coneguts que ni tan sols l’era digital ha superat.

Les nenes americanes volien anar a es Trenc a fer nudisme integral. Preciso “integral” perquè a es Trenc -platja de somni amb sorra brillant i aigües turquesa- tothom fa el que li rota. Iaios en boles, japoneses vestides sota ombrel•les immenses, mallorquines moderades en top-less, estrangeres integristes depilades fins a les celles. Fauna nudista i fauna sense despullar al paradís perdut.

Total, que s’havia d’anar a es Trenc en pilota picada. N’A i jo, a qui tal cosa ni se’ns havia passat per les mallorquines ments, varem imposar condicions:

1) Havia de ser entresetmana i a les nou del dematí, per assegurar-nos que no hi hauria ni una ànima.

2) Evidentment, l’excursió es faria sense al•lots. Només les nenes i nosaltres dues.

3) En començar a arribar gent a la platja, n’A i jo ens vestiríem. Les americanes negociaren que tanga i top-less, i nosaltres ens avenírem.

El matí triat feia més bo que mai. La mar no era ni turquesa, només transparent. Recordo la tebiesa del sol dematiner i la fredor gèlida de la sorra encara sense trepitjar. La immensitat de la platja en solitud.

Ens varem entusiasmar. Varem córrer cap a la mar tal i com Déu ens dugué al món. A es Trenc pots endinsar-te i endinsar-te mar enllà sense que l’aigua et passi dels turmells: és una gran planura coberta per dos pams d’aigua que sembla no tenir fi. Corríem com a criatures, rient i cridant enmig de la pau més pura, esquitxant-nos amb l’aigua gelada. Tota la natura i la carn semblava desbocada i ingràvida.

De sobte, un estrèpit eixordador procedent del cel ens va deixar petrificades i mudes com estàtues de pacotilla. Vaig trigar una estona a entendre el que passava, fins que vaig veure aparèixer de cop, com si fos un xampinyó crescut rere un nigul, un helicòpter negre i enorme que baixava a tota velocitat just on ens trobàvem nosaltres.

L’aigua s’agitava amb l’aspa de l’artefacte com si es replegués un sunami. Em vaig veure envoltada d’escuma de mar per tots cantons i els cabells se m’embullaven dificultant-me la visió. Però no hi havia cap dubte: un gegantí helicòpter farcit de GEOS d’uniforme i calents com un caliu venia de pet cap al nostre grupet de noies despullades.

Les americanes rialleres que mostraven el cul a la militar audiència, em va tornar a la realitat. Aquells energúmens que amb tota probabilitat assajaven una missió de salvament, ens llençaven petons a discreció i articulaven tot de gestos grollers i inequívocs. Partint-me de riure, els vaig dedicar un gest irreproduïble que n’A em va copiar i varem sortir de l’aigua.

Les americanes encara van estar una estoneta confraternitzant amb la tripulació, mentre n’A i jo ens aplicàvem protecció solar assegudes ja a la tovallola. N’A va dubtar sobre si posar-se’n a cert lloc que hauria d’anar tapat pel bikini. “Fes-ho”, vaig dir-li, convençuda. “Després d’aquestes maniobres militars, estem preparades per defensar el país en boles”.

Devien ser quarts d’onze i arribaven els primers hippies jubilitats. El sol ja picava, així que vaig posar-me una gorra al cap i vaig guardar el tanga al fons de la bossa, amb els bocates de truita que endraparia a migdia.

Mema (3)

cruella | 15 Novembre, 2006 17:52

En Puji em passa el meme d’en Farlopa. Es tracta d’un meme gastronòmic –amb faltes sintàctiques que no he pogut deixar d’esmenar, perdoneu-me la xuleria– que tinc a bé respondre perquè el trobo breu. Amb això ja està dit tot.

Tanmateix, no deixo de demanar-me qui se’ls llegeix, a part de mi.

 

Quin és el restaurant vora el mar de qual has gaudit més?

A Can Quet, a Deià, la llum, el mar i el cel, són indestriables. Les vistes des de la terrassa en plena muntanya, sobre el mar obert, són espectaculars, i la teca és d’una exquisidesa impactant.

 

Un restaurant on t’han pres el pèl i no hi tornaries

El Flanigan, a Portals Nous. Una experiència per a l’oblit.

 

Un restaurant on has gaudit d’una molt bona carn a la brasa

El Trabuc, a Granollers. O La Roca, a Taradell.

 


El restaurant més romàntic on has estat

La primera cita amb en D va ser una nit de juliol al Grec. La posta de sol sobre Barcelona al restaurant del Teatre va ser increïble. Es duia per primer cop a Catalunya Artaserse, òpera de Domènech Terradelles estrenada a Venècia el 1744. Impossible no enamorar-se d’en D.

 

Un restaurant del qual has sortit cantant havaneres

De l’Hispania, a Arenys de Mar. Demaneu com entrant les patates Serrat (anomenades també patates de colomí) que no són a la carta, i sortireu d’allà cantant la Traviata.

 

Un restaurant al qual hi aniries cada dia

El Terral, a Vilassar de Mar: carns a la brasa, amanides senzilles, verdures saltades, pizzes al forn de llenya... Què hi voleu, si al final el que m’acaba agradant és el de sempre.

 

Recomana un restaurant romàntic i econòmic

Sí, és clar. És just al costat d’un pis de 300 metres quadrats al passeig de Gràcia pel qual demanen 10 milions de peles. A l’entresol hi ha la seu d’una multinacional que ofereix feina de directora general per 9.000 euros al mes (14 pagues), cotxe d’empresa, pis a la platja i George Clooney d’adjunt. No te jode.

 

Li passo el meme a l'Allejandra, de l'Estoy de vuelta, que segur que li fa gràcia. I també a la Candela, per veure com se les empesca perquè li surti una cosa guarrindonga.

 

El recepcionista del Joan Carles I

cruella | 11 Novembre, 2006 15:31

Dedicat a en Xamb 

N’A és la meva millor amiga. Ja n’he parlat amb anterioritat. Viu a Madrid, però la seva professió d’hostessa de vol l’obliga a passar moltes nits fora de casa. Molts avions, molts hotels, moltes ciutats que ja són com ca seva. Algunes cares conegudes a les recepcions. Pocs amics. I, en general, molta molta solitud.

 

Quan tenim la gran sort que fa nit a Barcelona, és una festa.  M’avisa amb temps suficient perquè m’ho pugui arreglar per quedar-me a dormir amb ella i fer-li una mica de companyia. Sol allotjar-se al Joan Carles I, i jo l’espero a l’hora convinguda prenent una copa al vestíbul de l’hotel. Sempre hi ha un músic de virtuosisme dubtós tocant el piano i petits llumets espurnejant en les oliveres del jardí. L’atmosfera té un toc de jeque hortera i magnat.

 

Arriba un monovolum de la seva companyia i m’aixeco de la cadira per tractar de veure si es troba entre la tripulació. A l’instant la veig: franqueja corrents la porta giratòria i surt giravoltant, empesa per la força centrífuga. Fa un vol ras i curt fins als peus del piano, perdent pel camí el taló de la sabata, el mocador de seda i una lentilla.

 

Ens esbutzem de riure mentre ens abracem, emocionades. “Quant de temps! Estàs estupenda!” “Tu sí que estàs estupenda, mala pècora. Estàs més prima i et queda genial”.  El pianista segueix tocant, impassible. L’eficient personal de cinc estrelles ja li ha pujat les maletes a l’habitació i els recepcionistes li tenen el xec-in a punt.

 

N’A i jo creuem una mirada còmplice. Ja coneixem el cap de recepció, un senyor gran amb una tofa de cabell espès i blanc i un ull raro. Sempre el té tancat i barrat, i amb l’altre em repassa daltabaix, intrigat quan n’A li diu amb desparpajo madrileny que em quedo a dormir amb ella. Estem segures que, com a mínim, té el dubte de si ens ho muntem o no com a gosses luxurioses. A mi m’encanta donar-li munició per a la incertesa, com aquell cop que vaig trucar a recepció per a encarregar al servei d’habitacions xampany i d’altres manduques típiques dels amants.

 

A l’endemà, el monovolum ha de recollir la meva amiga a les 9,45. És dels dies en què la seva jornada laboral comença tard i hem tingut el temps d’esmorzar amb tranquil·litat abans de d’acomiadar-nos. Encara són les 8,30 quan m’acompanya a la recepció i em demana un taxi. “Cruella, cuida’t i dóna records al sant baró del teu marit”. “I tu fes el favor de trucar més sovint!”. El cap de recepció ens observa abraçades davant la porta.

 

De sobte, n’A em fa l’ullet i apunta amb el cap en direcció al nostre espia. Veig clarament que en prepara una de grossa i em disposo a seguir-li el rotllo. La tia, amb tota la paxorra d’aquest món, em plantifica un morreig que lleva la respiració (la pròpia i l’aliena) i em pessiga el cul amb una familiaritat pasmosa. El cap de recepció obre els dos ulls –el bo i el raro  de bat en bat. De poc no li fugen tots dos de les òrbites. Diria que l’acceleració del ritme cardíac li ha afavorit la circulació sanguínia, i alguna mena de benefici hi ha tingut sobre l’ull lelo. Ara el bada com la boca d’una carpa  famolenca, i no me’l treu de sobre fins que desapareixo amb el taxi camí del meu despatx.

Més conseqüències del tripartit: parlen els blogaires

cruella | 10 Novembre, 2006 20:05

A la blogosfera hi ha un run-run que s’estén com un clamor. 

Molts de blogaires afectats pel govern del tripartit fan sentir la seva veu, alta i clara. N’Oriol, na Txell, na Jbauer, en Mikel, n’Allenjandra, en Guillem, en Garmir, n’An-Gu, en Modgi, n’Octubrina, l’Avi i n’Ònix fan notar que: 

- Es fonen llums de la cuina. Culpa del tripartit. 

- Circula un megameme que ens aguaita a tots, amagat rere qualsevol blog innocent. Culpa del tripartit. 

- El sexe és un bé escàs. Culpa del tripartit. 

- L’espanyol ha estat eliminat de la copa del Rei. Culpa del tripartit. 

- S’obliden les contrasenyes dels nous PC. Culpa del tripartit. 

- Les tapes de les sabates esquerres cauen i desapareixen. Culpa del tripartit. 

- En Bush ha declarat per telèfon a l’Aznar que la derrota ha estat culpa del tripartit. 

- El mal de cap ja no es cura amb analgèsics. Culpa del tripartit. 

- Les botigues de mobles no reparteixen dins els terminis. Culpa del tripartit. 

Alguns blogaires assenyalen, amargats, que això només és el principi. Temps han de venir, companys, de sequera i devastació.

Primeres conseqüències del tripartit

cruella | 08 Novembre, 2006 09:25

Acuso els primers efectes d’aquest govern tripartit en una sequera creativa. Fa dies que vull penjar un nou post, però simplement em trobo paralitzada. No tinc idees i és culpa del Tripartit. A banda d’aquesta conseqüència primera, i principal, observo d’altres igualment preocupants:

 

- M’ha vingut la regla. Culpa del tripartit.

 

-Tinc una gotera al despatx. Culpa del tripartit.

 

- Tres emails amb virus incorporats van superar la barrera del Norton. Culpa del tripartit.

 

- El meu marit porta vuit dies constipat. Em direu que no pot ser culpa del tripartit, perquè és anterior a la seva perpetració, tant en les símptomes com en la incubació. Però ja sabeu que el pacte era cuinat de fa dies. Culpa del tripartit.

 

- Els filets del sopar minven fins a la meitat en posar-los damunt la planxa. Aquestes vedelles amb clombuterol són culpa del tripartit.

 

- El crepat del cabell de la meva sogra és culpa del tripartit.

 

- El retard del correu postal és culpa del tripartit.

 

- M’he engreixat dos quilos més. Culpa del tripartit.

 I ja no parlem del sexe, però us asseguro que no l’ensumo ni de lluny. Tret, és clar, d’aquesta pornografia tripartita que inunda els telenotícies dia rere dia. 

 

Passa la vida

cruella | 03 Novembre, 2006 18:23

Tinc al telèfon la meva millor amiga, que viu a Madrid i fa d’hostessa de vol. Tant el lloc de residència com la seva professió dóna per a sucosos posts, i l’animo a crear el seu propi blog. “De moment, ja em va bé llegir el teu”, s’excusa ella.

Acaba de fer un curs per a auxiliars de vol on ha après la diferència entre segrest tradicional i segrest suïcida. Per al primer cas, cal seguir-ne el protocol fil per randa: aplicar indicacions, evitar la confrontació i activar cert codi d’emergència del qual em prohibeix parlar.

En el segon cas, cal fer servir “la gerra del cafè com a arma contundent”. Em compixo de riure pensant que va de conya, però ella ni s’immuta. “No riguis, Cruella, que l’instructor ha estat molt molt clar: tothom a per ell, a mort”.

Em quedo de pasta de moniato. De sobte, visualitzo clarament que estem estúpidament exposats a la mort. La demagògia antiamericana en què vivim instal•lats, i que d’ordinari em resulta insuportable, la percebo més que mai com un exercici indigne d’irresponsabilitat. Mentre m’escarrufo, ella continua explicant coses d’aquí (Madrid) i d’allà (Palma). La seva filla ha tingut la grip, un amic comú s’ha divorciat. Les coses passen, i nosaltres dues estem dins la vida i entre les coses.

Nit de Halloween de 1997

cruella | 01 Novembre, 2006 13:03

Mai no oblidaré el Halloween de l’any 97. Aleshores a Catalunya suposo que clarament guanyaven els panellets, les castanyes i el fred d’octubre. Res de platges ni de temperatura estival ni de l’ombra xinesca del canvi climàtic. Poquíssimes carabasses, espelmes o disfresses de moneiot.

A Boston, la nit de Halloween de l’any 97, el fred era gairebé polar. La neu feia temps que havia caigut i jo estava fins al cambuix de veure-la perpètuament a tot arreu, especialment amuntegada als caps de cantó i al costat dels arbres, amb aquell color fastigós d’ala de mosca. El fred em turmentava i no sabia caminar per sobre les capes de gel que cobrien les voreres: casi m’obro la crisma en un parell d’ocasions.

A banda d’això, m’havia integrat bé en la vida americana. De fet, acabava de tallar amb en Ted, un bostonià  d’ascendència grega que em tenia marejada. Literalment marejada: l’esforç que havia de fer per entendre aquella jaculatòria d’erres nasals, em provocava al final del dia principi de migranya i vomitera. Era mono, però em matxucava la salut.

Un grupet d’estrangers organitzàvem una festa de Halloween. A mi la història de disfressar-me no em va gens. Ho trobo principalment cutre, però a sobre em fa sentir ridícula. La meva motivació principal era un colombià que em tenia desquiciada. L’havia conegut en un bar de salsa i era un embalum de testosterona i fibra. Havíem ballat junts tota una nit i tenia un sentit del ritme luxuriós que em posava perra perra.

Bé, la qüestió és que l’havia convidat a la festa i ell havia acceptat mirant-me amb els seus ulls profunds, augurant una promesa. La perspectiva em va tenir tot l’horabaixa com suspesa en un nigul. Em feia tanta il•lusió que pràcticament no vaig poder treballar.

Queia la nit a la ciutat i arreu tremolaven mil•liars de flames incertes dins petites carabasses. La nostra festa feia una bona estona que estava en la seva apoteosi. Gairebé sense existències pel que fa a l’alcohol i les patates fregides, la gent desfasada i ballant com posseïda, música tronadora als altaveus del boombox,  certa presència de l’esperit de les bruixes... Però en comptes d’enrotllar-me amb el meu colombià, qui bevia impacient una cervesa rere l’altra, em trobava a la cuina atrapada en una situació especialment irritant. En Ted se m’havia plantat a la festa. Unes setmanes enrere l’havia convidat a venir, és clar, però com que havíem tallat no esperava jo que en Ted fes aquesta intentona patètica.

El colombià esperant com una núvia, i jo vinga a fer-li cafès amb llet al plorós Ted rebutjat. Vaig provar amb tota l’artilleria pesada per a aquests casos: “No es tracta de tu, sinó de mi”, “És que no em vull embolicar amb ningú seriosament”, bla bla bla. Res a fer: el tio plora que te plora i jo desesperada.

Van anar passant les hores entre cafè i cafè. La major part dels convidats havien marxat cap a altres festes o a dormir la mona. El meu colombià va guaitar per la porta de la cuina. Conservava encara al rostre el seu maquillatge de Halloween: la meitat de la cara negra i l’altra blanca. “Adéu, Cruella! Gràcies per la festa. Ens veiem, eh?” L’acompanyava, agafada de la mà, una noia americana de mirada expectant. La noia tenia restes del maquillatge negre i blanc al coll, la cara i als llavis.

Vaig sospirar, observant a través de la finestra com desapareixien abraçats en el fred  de la nit. En Ted ja no plorava i va agafar l’abric per marxar.”Si vols, em quedo per ajudar-te a recollir”, va dir. “No, no, de cap manera”.

Els gots de plàstic, les llaunes esclafades, la cera fosa de les espelmes i els trossos de serpentina cobrien, com la mala herba, la moqueta del menjador. Volia sortir el sol. Vaig obrir totes les finestres i l'aire fred va ventilar el fum i la màgia de les estances solitàries.

 

Mema (2)

cruella | 31 Octubre, 2006 06:37

En Dessmond em posa deures el diumenge. He de fer un meme, consistent en triar el post del propi blog que més m’ha agradat. També cal dir per què.

Bé, el meu blog té quatre posts mal contats, però jo som d’aquelles que s’afluixaria de prendre per no triar, i la selecció és mala de fer amb tan escasses opcions.

Al final triï, a desgrat, la Visita al ginecòleg de n’Emmersenda. Ho faig principalment perquè va significar un punt d’inflexió dels Melicotons al sementer.  Jo havia decidit crear Emmersenda, una heroïna en el sentit literari de la paraula. Emmersenda no és un personatge, estrictament parlant, perquè no té racons, no respon a motivacions, no té arbitri: és pura reacció als estímuls capriciosos de la blogaire. N’Emmersenda és un conjunt accions concatenades per un nom absurd i inventat.

Això va ser el principi de la fi de n’Emmersenda. Amb un personatge pots anar molt més lluny que amb un heroi pla com un moneiot, i els posts del principi són com els posts del final, els pots del final com els del mig, i un dia acaba semblant-se molt a un altre dia. La pobre Emmersenda fatigada se’m va acabar al setè alè.

Vaig reprendre el blog tot convertint n’Emmersenda en una categoria: és la manera de donar-li digna sepultura. Qui sap si mai ressorgirà d’entre les cendres, com un au fènix amb pinta de gallina desplomada, disposada a prendre’m la veu per a encapçalar la revenja més marujil.

Que torni, que torni, i sigui jo el vate, i sigui ella la deessa que cantarà la còlera infausta en una altra Ilíada.

Li passo el mort a Chamb, el broker.

Els buscadors

cruella | 30 Octubre, 2006 10:46

Cartell cinema

Fa unes dies llegeixo que surt en devedé The Searchers, el mític western de John Ford, recuperat ara en tot el seu esplendor.

En el film, John Wayne cavalca durant llargs anys en els durs paisatges del desert, a la cerca incessant de la seva neboda, segrestada pels comanxes. La seva obsessió malaltissa és un viatge al desert exterior i al desert interior, un viatge al centre de l’odi, la violència i la intolerància.

A Espanya el film es traduí amb el preciós títol de Centauros del desierto. Era una època en què s’usava interpretar lliurement els títols de les pel•lícules en cada llengua, i a França The Searchers es titulà La Prisonnière du désert i a Itàlia Sentieri selvaggi.

A Catalunya, però, no trobo explicació digna al fet que el western s’hagi titulat Centaures del desert.  Només vol dir que el nostre referent no és la font original anglesa, sinó directament l’espanyola, i això és una explicació molt indigna. Denota una subjugació simptomàtica i una falta de vitalitat pròpia. Molt mal senyal.

Reclamo per a The Searchers  el títol de Els Buscadors. Certament no és tan bonic, però és força més digne.

Seminari buenri

cruella | 28 Octubre, 2006 09:07

S’organitzava un seminari la temàtica del qual no puc revelar, per por de deixar la meva identitat al descobert. Diguem que la iniciativa provenia del món de la universitat i el target eren alumnes d’entre 25 i 35 anys. Jo mateixa em trobava dins el target, però era convidada a participar en el disseny del programa i la seva organització. De buenri total, doncs.

Sóc citada a les 10.30 al despatx del director adjunt. Està al sector X, pis nosequè, porta tal i tal. Em perdo per unes escales que desapareixen quan arribes al primer pis. Torno a baixar i agafo l’ascensor. A mem si encara faré tard.

M’obre la porta un xino amb un somriure descomunal. Somriu amb la boca, les orelles i els solcs del front. Mai no havia vist a ningú somriure així, però tampoc mai no havia vist un xino tan d’aprop. Potser és una peculiaritat ètnica: són d'una hospitalitat sofisticada. Té un rostre venerable, d’infinita bondat, i per poc el saludo a la manera oriental, ajuntant ambdues mans i inclinant el cap i el tors.

Un fort accent gironí em treu de cop de la pel•lícula que m’estic muntant: “Tu deus ser na Cruella! Gràcies per venir: aquestes són les doctores P i H”. El seu domini del català em deixa fora d’òrbita, i el xino torna a somriure amb tota la cara i part del cos: “Vaig ser adoptat als anys cinquanta. Sóc, per dir-ho així, el fill d’uns precursors”.

Les doctores P i H estan entusiasmades amb la iniciativa de fer participar l’alumnat en la presa de decisions. Començo el meu rotllo preguntant si això inclou suggerir els ponents o si ja els tenen més o menys triats. Em diuen que els poden buscar ells.“Llavors", dic, "us demanaria que en garantíssiu la diversitat”.

El xino, na P i na H hi estan totalment d’acord. Gairebé amb admiració, m’asseguren que aquesta universitat busca l’equilibri entre homes i dones des del mateix disseny dels programes. Em quedo de pedra pel malentès absurd. “No, no. No m’he explicat bé. Em referia a poder superar la síndrome de l’historiador comunista. És a dir, que agrairíem que no tots els ponents siguin d’esquerres”.

Na P i na H arrufen el nas i posen cara de retrete, El meu xino, esfumat el seu espectacular somriure global, té l’aspecte destructor de Gengis Khan. Damunt la taula hi ha un gerra d’aigua; me’n serveixo un got ben ple i trec les meves notes per començar la reunió: amb la tonteria s'han fet les 11.00 i aquesta gent sembla de cop tenir pressa.

La nova cultura de l'aigua

cruella | 26 Octubre, 2006 08:24

El cafè dels matins el faig al Bar D, un garito diminut on només hi entren la barra, dues taules, dues màquines escurabutxaques i la màquina del tabac. Aquest llistat és literal: “dues”, referit a “taula” i a “màquines”, no és cap hipèrbole feta servir com a recurs poètic, i significa exactament dues. Sense lloc per a gaire cosa més, el Bar D és en canvi la cornucòpia dels posts, la font inesgotable del blogaire. Alguns personatges que hi circulen són, però, d’un surrealisme difícil de plasmar perquè resultin versemblants. El Bar D és el somni del poeta: la matèria que, en fer-se literatura, adquireix la dimensió de la realitat.

N’E i en J són els propietaris del Bar D. Són grassos, rossos i amatents. Es diuen carinyu i nena. Es fan tres petons d’ocellet als llavis quan un dels dos ha de sortir: n’E a comprar al mercat o en J a dinar, n’E a donar el sopar a la cussa o en J a cercar el diari, n’E a estendre la roba o en J a la consulta del dietista macrobiòtic.

Per difícil que resulti de creure, n’E m’ha explicat que per estalviar aigua a les nits no tiren de la cadena perquè estan sols a casa i es tenen molta confiança. “En J sempre es lleva a les nits perquè quan sopa beu molta d’aigua. I és clar, no tira de la cadena per no despertar-me, i perquè fa consciència amb aquesta sequera que tenim. A no ser que...”. i em dóna detalls de la situació en la qual no és de rebut no tirar de la cadena, i que no reprodueixo per no fer-vos vomitar. Se’m posen els pèls del clatell de punta i no som capaç d’acabar-me aquell cafè amb llet descremada de color incert.

Em pregunto si es tracta d’una mesura contemplada en allò a què en Saura es referia la nit del debat a cinc com a “nova cultura de l’aigua”. Pur I+D, vaja.

Les nenes i el futbol

cruella | 25 Octubre, 2006 10:41

Vaig a ca na M, carregada amb la Thermomix. Hem quedat a la tarda per cuinar perquè aquesta nit anem a casa de n’AR, qui ha muntat una mena de societat gastronòmica. Per a inaugurar el club, ha convidat a sopar a un conegut columnista de qui no vull recordar-ne el nom, el qual se suposa que parlarà de política i de la seva controvertida producció periodística. Na M, na MR i jo l’odiem cordialment i sovint parlem d’atropellar-lo repetidament amb un vehicle pesant, així que hem quedat en què cap de les tres li farà la pilota, i que ens dedicarem a posar-lo contra les cordes.

La Thermomix va a tota màquina: crema de carabassó amb perfum de botifarra negra, crema de carabassa amb mató, coques de ceba de Montblanc i coques de trempó de Mallorca, aromàtiques salses de tomàtiga i ceba blanca, pop a feira i carpaccio de carxofes amb parma. Fa calor dins la petita cuina amb finestreta a ponent; entra el resol i tenim el forn a 250 graus.

Na M em veu dubtar davant una ampolla de coca-cola de la nevera. És descafeïnada i light, com és natural a una casa on hi ha dos nens petits. “No beguis aquesta bírria, Cruella”, diu, i destapa una ampolla de cava ben fresquet. En P i en J, de vuit i sis anys, guaiten a la porta: “Mare, Cruella, no teniu calor? Veniu a la terrassa!”. Una lògica aplastant que no em sembla oportú qüestionar.

A la terrassa hi corre un oratge suau com un bé de Déu. Estic asseguda al costat d’una olivera dins un cossiol (!) i tinc una copa de cava a la mà. Tot és suficientment semblant a un horabaixa a Mallorca: qui no es conforma és perquè no vol. En J se’m queda mirant, una mica abstret. Dibuixo un arc amb la meva cella, amb actitud sol•lícita, i finalment s’atreveix a preguntar el que fa una estona li ronda pel cap. “Cruella, per què no tens fills, tu?” En P, per la seva banda, deixa caure la pilota i es queda esperant la meva resposta, molt interessat. “Perquè si mai en tinc, llavors vosaltres dos el marginareu i no hi voldreu jugar perquè és petit, i el pobre serà un acomplexat”, els dic. Des de la cuina m’arriben, mesclades amb la flaire de les coques, les rialles de na M.

En P i en J tornen a la pilota i jo a la cuina. Al cap d’una estoneta arriba el cangur, i na M em diu d’aprofitar el taxi que és encara a sota. Ja hem embolicat els menjars i la Thermomix, i anem carregades com mules. Fem petons als nens i, abans d’entrar a l’ascensor, en P i en J adopten un posat solemne: “Mira, Cruella, hi hem pensat molt, i et volem dir que si el teu fill és un nen li podríem ensenyar a jugar a futbol, i a tot, i no el farem fora ni el marginarem. Tu només has de fer que no sigui nena, val?”. Dissimulo com puc el riure que se m’escapa sota el nas i els agraeixo el detall. En J està content d’haver arribat a un acord, però en P se sent cohibit. Té la sensació que quelcom del que han dit no acaba d’estar bé. És natural: amb vuit anys comença a saber que certes coses no són políticament correctes, i troba a faltar la reprimenda progre dels seus mestres transversals.

Com que na M, que és sa mare, no li diu res, està clar que jo no tinc per què piular. Tanta sort, perquè em feia una mandra bestial defensar una filla que encara no tinc i qui probablement odiaria el futbol com son pare. Es comença queixant-se del sexisme de dos nens de vuit i sis anys, i s’acaba prohibint la campanya de Bocata i els pagesos, la d’Axe i les noies “a qui s’ha de marcar el camí” i, evidentment, la dels Joves d’Iniciativa i el preservatiu esquerranós.
 
Abans d’entrar al taxi, miro cap a dalt a la terrassa de na M i em sembla veure dos petits cossos que encara juguen a pilota. Diria que en J ha fet falta: claríssim penalti a favor d’en P i que em perdo, perquè el taxímetre ha començat a córrer de nou.

Mema

cruella | 24 Octubre, 2006 06:11

En Dessmond, en Xamb i l’Avi fan memes.

Crec que un meme ve a ser una mena de llista pardala de preguntes i respostes. És com quan jugàvem al cole a besso-atrevimiento-i-verdad o quan havies de dir les tres coses que t’enduries a una illa deserta. Aquest meme va de cançons. Si m’agradés Estopa, estic segura que a la primera pregunta hauria posat “el del medio de los Chichos”, sense vacil•lar. Però com que m’agrada en Tom Waits, he hagut de seleccionar l’hòstia, perquè tenia com tres respostes per a cada pregunta. En fi, aquí va el meme:


Banda o grup escollit
Tom Waits

Ets home o dona?
Nobody

Descriu-te
I Don't Wanna Grow Up

Què senten les persones sobre tu?
Innocent When You Dream

Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Old boyfriends

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio o pretendent
Saving All My Love For You

On voldries ser ara?
On The Other Side Of The World

Com ets respecte a l'amor?
I'm Your Late Night Evening Prostitute

Com és la teva vida ara?
In Between Love

Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Take Me Home

Ara despedeix-te
Please Call Me, Baby

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS