Administrar

Apoyaré l'estatut

cruella | 23 Octubre, 2006 09:33

Esbufego damunt la bicicleta estàtica mentre repasso les notícies caducades de l’Avui d’ahir.  En Mas diu que en Zapatero no trobaria cap notari que li certifiqui les promeses electorals, després d’allò de “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”.  Això, a banda de recordar-me en Queco Novell amb veu nasal i celles de moix ajagut, em suggereix el post que teniu a continuació.

Fa unes setmanes vaig anar a sopar al Flash-Flash amb n’AJ i na CB.  Na CB és madrealbertina, condició aquesta que hauré d’explicar algun dia en un altre post. De moment, i per no allargar massa la longitud d’aquest article, diguem que és mallorquina i encantadora, i absolutament naïf.
 
Anar al Flash-Flash i no menjar hamburguesa fa colló, però totes tres optàrem per aquesta contradicció interna i assaborírem –és un dir– amanides i aigua amb gas. La qüestió és que na CB es va presentar prop d’una hora tard i traient foc pels queixals. Venia de l’hematòleg i ens en va explicar l’aventura, feta una fera. La cosa havia anat així:



1) Fa cosa d’un mes, na CB truca a la consulta de l’hematòleg i demana hora urgent. La infermera li dóna cita per tres setmanes més tard i na CB s’emprenya com una mona perquè té amb tota probabilitat un excés de ferro, cosa que li provoca una fatiga extraordinària. Remuga per la falta de sensibilitat vers la paraula "urgent", però s’hi avé.

2) Un dia abans de la cita, li truca el doctor en persona per dir-li que marxa a un congrés i que li ha d’anular la cita. Na CB, que és madrealbertina i prou ingènua com per pensar que té capacitat negociadora, li prohibeix –cito textualment– “anar al congrés perquè jo fa tres setmanes que m’he planificat per la teva consulta, i ara no em sembla bé que em donis hora per d’aquí a tres setmanes més i em destarotis els meus plans”. El metge li diu que, tractant-se d’una urgència, “li farà un forat el dimarts a les set”.

(Mentre explica això, n’AJ i jo creuem mirades significatives pel que fa al detall de la urgència, preguntant-nos perquè cony no li donaven hora urgent des de bon començament. Na CB, però, no hi ha caigut).

3) Na CB diu que la negociació amb l’hematòleg va suposar haver de cedir en el tema del congrés, però que a canvi no hauria de fer cua darrera tots els pacients, i per tant s’assegurava arribar amb temps suficient al nostre sopar al Flash-Flash. En una negociació, diu, sempre perds quelcom i guanyes quelcom.

4) Arriba el dimarts de la consulta i la infermera de l’hematòleg, interrogada per na CB que porta ja tres quarts d’hora d’espera, assegura que no la té a la llista de consultes d’avui. Na CB li explica tot el rotllo de la negociació, del congrés i del forat a les set, i la infermera li assegura no saber de quin congrés li parla, però que de seguida que pugui li preguntarà al doctor.

5) A tres quarts de nou del vespre del dimarts, l’hematòleg fa passar na CB a la consulta. Na CB està que mossega i el doctor diu que sí, sí, és veritat, ho lamento molt. Llavors, sense ni tan sols auscultar-la, li encarrega unes anàlisis de sang. “Fins no tenir-les, no podem fer-hi res”, li diu, i l’acompanya amablement a la porta.

“Què vos pareix, aquesta feta?”, ens demana, mentre punxa amb ràbia un ravenet amb la seva forqueta.

La miro als ulls i li dic el que penso de debò: “CB, el que me pareix és que el teu hematòleg és en Zapatero”.

Trobada d'antics alumnes

cruella | 21 Octubre, 2006 12:29

From:  "Elena Noriega" <enoriega@kastizos.es>
To:  "Emmersenda Puig" <epuig@melicotons.cat>
Subject:  ¿Cómo fue la reunión de antiguos alumnos?
Date:  
Sat, 21 Oct 2006 10:06:11 +0200 

Querida Emmersenda: 

¿Cómo te lo pasaste ayer en la fiesta de antiguos alumnos? Lamento muchísimo no haber podido asistir, ya lo sabes. Mi redactor en jefe me ha puesto las peras a cuarto con el tema del presupuesto, y no levanto cabeza. Se me ha acabado el puente aéreo por un tiempo.

 Bien, cuando tengas un momentito, me cuentas cómo fue. ¿Estaba el ex-profe buenorro que tu y yo sabemos? 

Un abrazo,

Elena


De: Emmersenda Puig [mailto:epuig@melicotons.cat]
Enviat el: dissabte, 21 / octubre/ 2006 15:22
Per a: enoriega@kastizos.es
Asumpte: Re: ¿Cómo fue la reunión de antiguos alumnos?


Hola Elena,

La festa no em feia il·lusió, ja ho saps. No hi trobo la gràcia a haver d’exhibir el meu volum de foca de Marineland davant els meus ben conservats condeixebles. I t’asseguro que, d’haver-se-me passat pel cap que també podia venir l’ex-profe buenorro, hi hauria posat una excusa patètica com la teva del pressupost del diari.

La sala d’actes era plena com un ou.  La música tronadora era com dels quarenta principales, i una pancarta que deia “Promoció del 97” penjava entre dues làmpades de neó, rotllo vuitantes. Em vaig deprimir.

Em van saludar superexcitades les bessones Fortesa, orondes com a taronges solleriques.  Anaven vestides de dalt a baix de Dolce e Gabana, així que duien repartides per tot el cos un bon grapat de lletres “D” i “G”, com si fossin dos monstruosos plats de brou de gallina amb sopa de lletres.

Se’ns va ajuntar en Joan Cardona, acompanyat d’una lituana imponent: melena rossa fins a la cintura, cos de deessa del sexe i responsable de neurocirurgia de la Vall d’Hebron. Tot i la humiliació, em consola saber que la lituana ha de tenir alguna tara, o no m'explico que cony fa amb l'imbècil del Cardona.

Les sabates em mataven, la calor m’espatxurrava el pentinat i m’havia destrossat la manicura mossegant-me les ungles sense misericòrdia. La veritat és que et vaig fer cas i vaig anar a la perruqueria d’en François. Em va clavar 290 euros per la manicura, el maquillatge i el to del cabell “xocolata i mel”, que de fet és marró i groguenc. Quan en Pep vegi l’extracte de la visa em mata.

Ja m’escaquejava per la porta del darrera quan, de sobte, em trobo cara a cara amb l’ex-profe buenorro, més buenorro que mai i absolutament encisador, qui m’engalta aquesta: “Emmersenda??? Ostres, no t’havia coneguda! Com has canviat!!!”. Vaig tirar a matar “Sí, el temps fa estralls. Jo estic més grassa, però tu estàs vell i decrèpit”.

Amb el somriure congelat als llavis, va quequejar: “Volia dir que aquest color de cabells et queda molt bé”.

Em sento miserable i desgraciada, i la ressaca i els remordiments em maten.

Sempre teva,

Emmersenda

L'Exèrcit Català de Pekín

cruella | 19 Octubre, 2006 07:58

Un dia, na M va dir que volia anar al concert de n'Springteen el dia 24.

Aconseguir entrades equival a pagar al voltant de 85 euros, a més concedir algun favor sexual. O això, o disfrassar-se de jipi i, embolicada en una manta toledana, fer cua tota una nit davant l'FNAC, fumar petes, tremolar de fred com una fulla de poll i pagar els 85 euros de l'entrada.

Vaig tenir una visió rotllo viatge astral. Na M i jo sèiem a la vorera del Triangle, amb una cua quilomètrica davant nostre i amb molt poques opcions d'aconseguir ticket. Un magrebí de dents molt blanques ens oferia te amb menta d'un termo ronyós. En bevíem, desesperades de fred. Total, que allà segudes com dues desgraciades, esperant que arribés el matí i la venda de les entrades, na M i jo havíem parlat de la thermomix que va molt bé per fer farinetes, de la dieta del iogurt i el préssec en almívar, de la grip intestinal del J, de les tercermundistes curses de braus, de la falsedat del canvi climàtic, del blog del Dessmond.

I de cop i volta, el cel s'obria i dos rajos de llum taronja apuntaven els nostres cossos i ens enlluernaven amb pols d'estrelles. Se sentia de lluny, però molt clarament, "We shall overcome", i una escalforeta celestial ens tornava joves, garrides, livianes i molt molt primes. Amb totes les partícules físiques desintegrades, viatjàrem a la velocitat de la llum a l'inici de la cua, tot just en el moment en què una armilla verda i groga  farcida d'un enclenque dependent de l'FNAC obria la porta.

Les dues primeres entrades, numerades amb els dígits 000001 i 000002, canviàren de mans i, de la forma més vehementment i clara, demostràren que Bruce és Déu i que encara existeixen els miracles.

************************************************************************

Total, que aniré al concert del Bruce, i hi aniré armada amb la meva senyera de pau, tal i com demana l'Exèrcit Català de Pekín.

 

Torno

cruella | 18 Octubre, 2006 10:00

En aquest temps que duc al principat està clar que m'he convertit en una catalana de la metròpoli: plasta, sedentària i amb un accent horrorós. I a sobre, estic envellint de la manera més ruïn i lamentable. Torno una maniàtica del copon, en especial pel que fa a una o dues marques d'aigües que em fan ràbia i també als acudits que s'expliquen els informàtics. No soporto la gent que beu Solan de Cabras i Font Vella Go, i no puc sofrir els informàtics del despatx. "Saps què li va dir un vector a un altre? Doncs si tenia un moment!". Mare de Déu, que algú m'ho expliqui. A part de no entendre res, em venen ganes de vomitar.

En fi, que em faig vella, i ara na MR i na M volen fer bodijamp o bodyjump. Jo li he dit a na MR que el gimnàs em queda lluny i que els divendres faig un màster a ESADE. Ella, perseverant i cruel, m'ha dit que em recollirà en el seu BMW X5. Llavors m'ha dit que lo d'ESADE és una mentida brillant, però que ens coneixem, maca.

Em demano si el bodijamp o bodyjump és gaire violent. Jo em vaig manifestar contra la guerra d'Iraq al paseig de Gràcia, tot i que només ho vaig fer per tocar els ous al PP, la veritat sigui dita. D'altra banda, si el bodijamp o bodyjump exigeix una coordinació psicomotriu pròpia d'un nen de set anys, llavors estic totalment incapacitada per a portar-lo a la pràctica amb la mínima dignitat. Declaro que no sé ni he sabut mai on tinc la dreta i on tinc l'esquerra. Sí sé distingir entre "a dalt" i "a baix", però em ve justet justet com la pell del nas.

Amb el tai txi i el ioga m'atreveixo molt. Així l'hi he dit a na MR i a na M. També amb la petanca, hi he afegit, esperançada. Na M m'ha recordat que la petanca no és olímpica, però que no perdi la fe, que algun dia aquest greuge comparatiu es veurà sobradament recompensat.


 

Visita al ginecòleg

cruella | 11 Març, 2006 08:19

El despertador estava programat per activar-se a les sis en punt. Ara marca les sis i set minuts, però encara no ha sonat. N’Emmersenda és a punt de despertar-se sobresaltada, amb el cor que li fuig per la boca i la sensació culpable de fer molt tard. En Pep, en canvi, dorm com una marmota. No s’immutarà quan n’Emmersenda maleeixi com una possessa l’atrotinat artilugi i el llanci a terra com si fos una granada d’assalt.

En Pep no s’aixeca mai a la primera. Mentre ella corre mig en boles pel passadís cap a la dutxa reparadora, cega com una rata pinyada sense les ulleres de muntura feroç, el seu marit es torba gairebé quinze minuts en emergir dels llençols i embolicar-se en la felpa de la bata. Amb les maneres subtils i gracioses d’una japonesa, en Pep enrotlla la persiana per contemplar com les llums de la nit van apagant-se en aquesta ciutat que es desperta.

N’Emmersenda s’ha rostit la pell amb l’aigua calenta i ha botat de la dutxa per anar a consolar en Mateu, que plora com si l’estiguessin esquarterant. El despertador, amb el mecanisme espatxurrat per terra, està muntant una escandalera inexplicable. N’Emmersenda bota tres cops damunt les dentades peces que es rebel·len al trespol del dormitori. Només va calçada amb unes espardenyes a quadres escocesos perquè li ha caigut la tovallola, i les carns abundants i trèmules del seu cos semblen cobrar vida pròpia amb la cruesa de la gravetat.

A mig vestir i pentinada també a mitges, n’Emmersenda engega fatalment una rentadora de roba delicada a 60 graus. Encara no sap que quan estigui la bugada la seva brusa de Cavalli no li valdrà ni a en Mateu. Ha posat al foc de la vitroceràmica un cassó ple de cera de depilar: avui té consulta amb el ginecòleg i porta les cames que ni la mona Xita. Enceta un bric de llet i posa en marxa la cafetera, la torradora, el rentavaixelles, el microones i l’exprimidora de taronges.

Salten els ploms i gruny n’Emmersenda.

En Mateu, a la seva habitació, fa unes bones rialles, qui sap per què.

En Pep està regant les plantes del balcó.

L’olor de la cera que s’escalfa la fa tornar a la realitat. S’emporta al lavabo un cafè fred i aigualit, i el cassó de la cera. Es torna a rostir la pell en embadurnar-se les cames de cera bullent i, sufocant un grinyol gens digne, escup dins la banyera el cafè infernal. En Pep apareix emprenyat al dentell de la porta. “No facis soroll, hòstia, que em Mateu s’ha adormit”.

N’Emmersenda es repassa les cuixes escaldades, completant la depilació. Cremada però feliç, es mira la seva obra i arrenca un o dos pèls amb les pinces metàl·liques.

De cop i volta, nota amb incredulitat un familiar dolor a la panxa. Haurà d’anul·lar la cita amb el ginecòleg de la punyeta. Se li acaba d’avançar la regla.

Això sí: haurà d’anar d’urgència al dermatòleg perquè li tracti la pell socarrimada.

Elena Noriega

cruella | 06 Març, 2006 13:48

N’Elena és la millor amiga de n’Emmersenda. És madrilenya, guapa, rica i prima com un tel de ceba. Té tres nins que són un amor, un marit que l’adora i un pis a Serrano. També té un amant, una sogra cleptòmana, una minyona romanesa, un carnet del Rotary Club i una columna diària a El País titulada Entra en mi vida, soy Elena Noriega.

Avui n’Elena és a Barcelona per entrevistar-se amb una editorial. Volen que escrigui un llibre d’encàrrec, en un temps rècord. Consistirà a convertir-se en l’ombra d’en Piqué durant unes setmanes. “Publicaremos mis pesquisas sobre cómo se lo torean en Génova y lo venderemos por San Jorge. Maravilloso”.

N’Emmersenda l’ha portada a dinar a Ca l’Isidre, i la tia s’està cruspint una cuixa de cabrit al forn mentre ella s’empassa amb resignació una amanida sense oli i sense gràcia. “Oye, Emmersenda, tú ya sabes que eres mi mejor amiga. Y me encanta que seas catalana y todo eso”. “Al grano, Noriega, que te conozco”. “Ay, hija, no seas siesa. Es que si te pregunta Borja, pues que le digas que he dormido en tu casa, y ya está”.

N’Elena va estirar una grapa i la va tancar al voltant d’un bocí de pa. Amb precisió de neurocirurgiana, va sucar la salsa del seu plat en un sol moviment circular. “Ah, y una cosita. Y te la digo porque es el mejor consejo que he recibido de mi estilista y porque te quiero: que te apliques el corrector de ojeras a toquecitos, sin restregar, que pareces un zombi. Con lo mona que tú eres”.

El ca de'n Mateu

cruella | 06 Març, 2006 10:54

En Grufa és petit i contrafet, d’un pelatge de color incert i potes esquifides. Té una mica de gep perquè no planta del tot dret, i mou 180 graus la grufa de color de rosa quan ensuma l’aire. En Mateu s’hi va encapritxar quan tenia dos anys, en una ocasió en què en Pep havia dut el cotxe al taller. La cussa del mecànic havia tingut sis cadells que corrien plens de morques entre els vehicles esbudellats.

En Pep es va plantar a casa amb en Grufa en una capsa de sabates i en Mateu xisclant de felicitat. “Emmersenda, xata, és un gran danès. I sa mare és una cussa de competició, que va quedar primera en el campionat Porreres 98”. N’Emmersenda va mirar-se aquella mena d’esquirol que pixava amb tota la patxorra a l’estora persa del rebedor. En Grufa, amb l’íntima satisfacció dels impostors, va aguantar-li la mirada. “Sí, Pep: i jo som Cleopatra rediviva”.

En Mateu i en Grufa reptaven ja en algun racó del passadís, i n’Emmersenda va sospirar. “En fi, Pepitu. El cotxe estarà el dilluns, oi? Doncs ja hi aniré jo, a cercar-lo. I pots posar messions que en Joan ens farà un descompte del vint per cent, com a mínim".

L'estiu és meu

cruella | 03 Març, 2006 12:24

Aquest tio té mirada torta de funcionari soviètic. I vaja un pardal de nus de corbata que s’ha fet: li ha quedat gruixadot, farcit i rígid com un indiot de Nadal.

Li diu que el procediment ha canviat, i que ara tothom tindrà igualtat d’oportunitats per a matricular els fills a les activitats d’estiu que organitza la Generalitat. Això vol dir que al nen se li ha acabat el bròquil i que a veure a qui li enxufem en Mateu durant el mes de juliol.

“El problema, senyora Puig, és que vostè ja ha inscrit el nen en un torn, i ara no el pot canviar”. “I no ens pot esborrar i inscriure’ns de nou?”. “Doncs no, no puc esborrar-vos, senyora Puig”.

N’Emmersenda treu la Palm i hi inscriu en Mateu per duplicat, via Internet. “Senyora Puig, no ho faci, això...!”. N'Emmersenda somriu i els llavis deixen entreveure una dent tacada de rouge. Adopta un aire innocent per replicar el funcionari, però se sent Shiva, triomfal i destructora: “I això per què, benvolgut secretari?”. “Doncs perquè si us inscriviu dos pics, la sol·licitud queda esborrada automàticament”. “Molt bé: doncs ara agafes i m’hi inscrius de nou, i aquest cop amb el torn esmenat. I dóna’m aquesta corbata, per l’amor de Déu, que ja te l’arreglo jo.”

La dimissió d'en Florentino

cruella | 02 Març, 2006 10:10

Aquesta sí que era grossa. No s’ho esperava ningú, i menys encara n'Emmersenda qui, dotada especialment per a l’anticipació i l’assumpció del canvi, mai no va saber preveure la fatalitat a què les catalanes i el madridisme es veurien abocats.

En Florentino Pérez estava dimitint a la pantalla de plasma de la tele, tot just quan acabaven de sopar. N'Emmersenda es va horroritzar a parts iguals d’aquest Florentino de portada d'ABC i d'en Pep increpant l’expresident, esquitxant la pantalla amb restes de llenties estofades i botant com un ximple enmig del menjador. El seu marit té el carnet del Barça 21.726 i ara és presa d'una mena de delirium tremens. Aquesta nit ja no xatejarà amb el grapat d’energúmens de la penya La Nuñense amb qui intercanvia improperis de teràpia de grup sobre el club galàctic. La penya sencera haurà recuperat (afrontem-ho) la passió del sabadete, i milers de dones damnificades hauran de fabricar una excusa.

N'Emmersenda se solidaritza interiorment amb les afectades per l'huracà Florentino-que-me-piro, però decideix posar al mal temps bona cara. En fi: gelocatils al canto, perquè si bé el mal de cap és una excusa molt suada, no per això és menys útil. N'Emmersenda té mal geni, sí, però un respecte i veneració de filòloga per la tradició i els clàssics.

 

Una caixera molt juani

cruella | 02 Març, 2006 10:09

"Señorita Pepi, señorita Pepi, acuda a la caja 32"

La tal Pepi no feia acte de presència i n'Emmersenda, amb una disciplina exemplar, guardava el seu torn per pagar a la cua de l'híper. Al carro de la compra, romanien immòbils i igualment disciplinats 18 brics de llet descremada, un DVD de Pokèmon, una ampolla de suavitzant per a la rentadora, dos bocins retractil·lats de formatge Flor d'Esgueva i un paquet de tampons súper-súper-plus. Darrera les horrendes ulleres, la negra línia perfilada a les parpelles semblava una autopista de peatge.

Amb cara de juani i somriure de curset de formació, la caixera feia volar els articles pel lector de làser. "Lo pagará en efectivo o con targeta?". "Amb targeta". "Tiene targeta-cliente?"."Doncs no"."Está subscrita al programa híperpuntos?". "Doncs tampoc". "Y los juanetes le duelen?". "Em maten". "Pues son 115 con 80". "Serà broma, no?". "No, no es broma: es el DVD de Pokemon".

La capsa del DVD va solcar l’aire per sobre el cap de la caixera. La mirada de n'Emmersenda no admetia rèplica. "Ja ho estàs llevant del compte". "Vaya mala leche, señora". "Doncs això, guapa. Y arreando, que tengo prisa".

 

Començam?

cruella | 02 Març, 2006 10:07

Emmersenda Puig i Valls va heretar de sa padrina, a més d’un nom inoblidable, un geni de mil dimonis. La seva permanent mala folla, constant i estable com l’anticicló de les Açores, li venia de la banda Zaforteza que, malgrat no ser visible als llinatges, se li havia incrustat de manera molt visible en els gens. Per això, el matí en què comença la història, n'Emmersenda, encesa com una teia perquè qualcú s'ha acabat el darrer bric de llet, amenaça amb menjar-se de viu en viu al pirreuma que té per marit i aquest no gosa ni piular.

Emprenyada com una mona pel matí sense berenar i perquè és el seu estat natural, n'Emmersenda es perfila els ulls amb kool, s’entaferra un vermell fosc als llavis i es posa les ulleres de muntura gruixada i vidres de cul de tassó, perquè per més mala llet que gasti, la veritat és que no hi nyipa gaire. Ha agafat les claus del Mercedes i no té compassió. "Pep: ara me’n vaig al Carrefour i tu te’n vas en metro". En Pep, impassible, sap des de fa unes hores que ha begut oli.

«Anterior   1 2 3 4 5 6
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS