Melicotons al sementer

Mai no oblidaré el Halloween de l'any 97. Aleshores a Catalunya suposo que clarament guanyaven els panellets, les castanyes i el fred d'octubre. Res de platges ni de temperatura estival ni de l'ombra xinesca del canvi climàtic. Poquíssimes carabasses, espelmes o disfresses de moneiot.

A Boston, la nit de Halloween de l'any 97, el fred era gairebé polar. La neu feia temps que havia caigut i jo estava fins al cambuix de veure-la perpètuament a tot arreu, especialment amuntegada als caps de cantó i al costat dels arbres, amb aquell color fastigós d'ala de mosca. El fred em turmentava i no sabia caminar per sobre les capes de gel que cobrien les voreres: casi m'obro la crisma en un parell d'ocasions.

A banda d'això, m'havia integrat bé en la vida americana. De fet, acabava de tallar amb en Ted, un bostonià  d'ascendència grega que em tenia marejada. Literalment marejada: l'esforç que havia de fer per entendre aquella jaculatòria d'erres nasals, em provocava al final del dia principi de migranya i vomitera. Era mono, però em matxucava la salut.

Un grupet d'estrangers organitzàvem una festa de Halloween. A mi la història de disfressar-me no em va gens. Ho trobo principalment cutre, però a sobre em fa sentir ridícula. La meva motivació principal era un colombià que em tenia desquiciada. L'havia conegut en un bar de salsa i era un embalum de testosterona i fibra. Havíem ballat junts tota una nit i tenia un sentit del ritme luxuriós que em posava perra perra.

Bé, la qüestió és que l'havia convidat a la festa i ell havia acceptat mirant-me amb els seus ulls profunds, augurant una promesa. La perspectiva em va tenir tot l'horabaixa com suspesa en un nigul. Em feia tanta il"lusió que pràcticament no vaig poder treballar.

Queia la nit a la ciutat i arreu tremolaven mil"liars de flames incertes dins petites carabasses. La nostra festa feia una bona estona que estava en la seva apoteosi. Gairebé sense existències pel que fa a l'alcohol i les patates fregides, la gent desfasada i ballant com posseïda, música tronadora als altaveus del boombox,  certa presència de l'esperit de les bruixes... Però en comptes d'enrotllar-me amb el meu colombià, qui bevia impacient una cervesa rere l'altra, em trobava a la cuina atrapada en una situació especialment irritant. En Ted se m'havia plantat a la festa. Unes setmanes enrere l'havia convidat a venir, és clar, però com que havíem tallat no esperava jo que en Ted fes aquesta intentona patètica.

El colombià esperant com una núvia, i jo vinga a fer-li cafès amb llet al plorós Ted rebutjat. Vaig provar amb tota l'artilleria pesada per a aquests casos: "No es tracta de tu, sinó de mi", "És que no em vull embolicar amb ningú seriosament", bla bla bla. Res a fer: el tio plora que te plora i jo desesperada.

Van anar passant les hores entre cafè i cafè. La major part dels convidats havien marxat cap a altres festes o a dormir la mona. El meu colombià va guaitar per la porta de la cuina. Conservava encara al rostre el seu maquillatge de Halloween: la meitat de la cara negra i l'altra blanca. "Adéu, Cruella! Gràcies per la festa. Ens veiem, eh?" L'acompanyava, agafada de la mà, una noia americana de mirada expectant. La noia tenia restes del maquillatge negre i blanc al coll, la cara i als llavis.

Vaig sospirar, observant a través de la finestra com desapareixien abraçats en el fred  de la nit. En Ted ja no plorava i va agafar l'abric per marxar."Si vols, em quedo per ajudar-te a recollir", va dir. "No, no, de cap manera".

Els gots de plàstic, les llaunes esclafades, la cera fosa de les espelmes i els trossos de serpentina cobrien, com la mala herba, la moqueta del menjador. Volia sortir el sol. Vaig obrir totes les finestres i l'aire fred va ventilar el fum i la màgia de les estances solitàries.