Melicotons al sementer

He passat el Nadal a Mallorca, a can De Vile. No podia ser d'una altra manera, i en D prou que ho sap. Negar-s'hi pot reportar-li les ires de tot el clan mallorquí, encapçalats per la bèstia parda de ma mare, capaç de presentar-se a Barcelona i portar-lo cap a l'illa arrossegant-lo d'una orella.

A Mallorca he trobat les meves nebodes enormes i precioses, el meu fillol acoquinat per tanta d'al"lota, els pares estupendos, els racons iguals. Tot allà s'assembla molt a la Bellesa, així amb majúscula. No té cap mèrit: és simplement així.

Una tarda de pluja vaig escapar-me tota sola a passejar per la meva ciutat. La gent no vol sortir quan plou i tot acaba sent trànsit, apagades i semàfors espatllats. Enmig del caos, ensopego amb un ex. És un canalla músic de jazz, i continua tan tan guapo que treu la respiració. La puta Bellesa porta aparellada un poder destructiu molt superior a l'efecte poètic i encisador que també engendra. A poc que hom n'ha tingut experiència, ho sap. I mentre m'escapoleixo per no haver-lo de saludar, procur recordar la Destrucció (dramàticament amb majúscula, també): tota la poesia i l'encís, tot el fàstic i el desig, tota la febre, tota la gelosia, tota la decepció.

Però per més que ho intento, només aconsegueixo recordar la Bellesa. I l'amor. I també aquella mescla de bellesa i amor que era la nostra cançó, del gran Miles Davis. Era nostra a força d'escoltar-la junts i disseccionar-la nota a nota, fins que l'amor i la música van quedar al descobert i sense misteris. Aquí us la deixo.

(NOTA: si no aconseguiu sentir-la, anau a http://www.goear.com/listen.php?v=9a32652)