Melicotons al sementer

"Ja hem arribat". Et vas treure el casc i em vas observar, divertit: "No penses aixecar-te de la moto?" Em tremolava tot el cos. Ets, amb diferència, el pitjor conductor del món. Allò havia estat com una carrera cap a l'infern: havíem passat tots els semàfors en vermell, havies insultat els vianants, no havíem respectat cap stop. Em sentia vella i acabada.

Varem entrar en un bar d'aspecte decrèpit, però molt net. Les taules de fòrmica, les cadires de sa mare i de son pare, una televisió retransmetent el telenotícies d'Al-Jazira. Olor a cúrcuma, menta i flor de taronger. Tu volies seure al costat de la finestra i això em va plaure. Llavors vingué el cambrer amb el seu rotllo. Que es deia Hassan i que no servia alcohol. Que ens portaria te a la menta i pastissets de festucs. Tu vas dir que entesos.

Volies que et parlés de la internacionalització de l'economia catalana, jo que no en tinc ni puta idea. Em vaig sentir a mi mateixa parlant del mercat global i de les oportunitats per a l'aterratge de les empreses catalanes a la Xina. Mentre m'ofegava en els teus ulls i em delia per les teves mans. I pensava que mare de déu, que segur que se n'adona i que com és possible que em tremoli el pols i em surti el cor per la boca. La Xina. Les empreses catalanes a la Xina. Es menja els pastissets d'un sol mos. Com deu ser que se't mengi tota de cop i se't cr... Avui es donen més que mai les condicions per a l'èxit, si les empreses aprenen a saber com gestionar el canvi. Segur que si li lleu la samarreta té la pell suau, com de melicotó. Segur que aquesta fragilitat és de mentida i pot aixecar-me en volandes i tirar-me damunt del ll... Avui hi ha vaixells que transporten contenidors de Xangai a Barcelona en menys de 12 dies. Se li ha quedat un trosset de festuc al llavi superior. Ja se n'ha adonat. Ostres, ha tret la llengua i se... oh.

"En menys de 12 dies?". "En menys de 12 dies i per menys de 1000 euros per contenidor. El cost sobre la mercaderia és menyspreable". "Vaja". Ens quedàrem callats una estona, sense dir res. Vaig estar molt temptada d'agafar-te de la mà. "Escolta...", vaig començar. "Digues". "Tu creus que és possible...?". No vaig poder acabar la pregunta perquè, com sempre, m'assassinaves amb els ulls sense ni tan sols adonar-te'n. Somrigueres, i jo em vaig fondre quan vas dir, molt a poc a poc :"Tot és possible".